(Madrid, 1596/97 – València, 1628)
Pintor. Fill i deixeble de Francesc Ribalta. Fou un dels primers seguidors del naturalisme de Caravaggio a Espanya, i en aquest aspecte potser influí sobre l’obra del seu pare.
És autor d’una Crucifixió, pintada quan tenia quinze anys, d’un Sant Jeroni i d’un Sant Joan Evangelista.
(Madrid, 1895 – 5 gener 1967)
Militar. El 1945 fou nomenat governador civil de la província de Barcelona. Durant el seu mandat tingueren lloc (abril 1947) les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, organitzades per l’abat Aureli Maria Escarré, pocs dies després de les quals Bartolomé Barba cessà en el càrrec.
Sobre la seva actuació durant aquest període publicà Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos (Madrid 1948).
(Madrid, 7 abril 1629 – 17 setembre 1679)
Militar i polític. Fill natural de Felip IV i de l’actriu Maria Calderón, legitimat el 1642.
Durant la guerra dels Segadors acudí amb les galeres de Sicília a Barcelona i aconseguí la rendició de la ciutat (1652). El febrer de 1653 fou nomenat lloctinent i capità general del Principat. El seu virregnat, caracteritzat per la política d’atracció dels catalans, sobretot de la burgesia litoral, durà fins al març 1656, data en que marxà a Flandes com a governador dels Països Baixos.
En temps de Carles II intentà apoderar-se del govern amb l’ajut de les forces polítiques de la corona catalano-aragonesa. El primer (1669), fracassà per la seva mateixa indecisió, si bé l’afavorí la impopularitat de la reina regent, Marianna d’Àustria i el pare Nithard.
Sense convicció per ocupar el poder, acceptà el lloc de vicari d’Aragó que li oferí la reina. Més tard, amb tropes addictes i l’ajut dels catalans, avançà sobre Madrid i aconseguí que Carles II destituís el privat Fernando de Valenzuela. Aleshores presidí el govern (1677-79), però la seva actuació decebé tant en la política interior com en l’exterior.
(Madrid, 22 abril 1758 – 24 setembre 1852)
Militar i polític. Fou educat a Barcelona i a Madrid. Participà en la reconquesta de Menorca contra els anglesos (1782).
El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795.
A la tornada de Ferran VII de Borbó fou nomenat capità general de Catalunya (1815-20). Al moment del Congrés de Viena, a l’agost de 1815, ocupà el Vallespir amb l’intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d’Espanya.
Fomentà a Barcelona les representacions d’òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d’amplis sectors de la població; establí una forta censura prèvia al “Diario de Barcelona” i reprimí l’intent d’insurrecció del general Lacy (1817), l’afusellament del qual el féu molt impopular.
El 1820 fou obligat a dimitir després d’aclamar la constitució.
(Madrid, 28 novembre 1858 – 29 gener 1924)
Militar. General de brigada (1919) i comandant militar de Barcelona. Fou cap superior de policia de la ciutat, a les ordres immediates del governador civil general Severiano Martínez Anido (novembre 1920- octubre 1922).
La seva actuació durant aquells anys de lluites sindicals -sindicats únics de la CNT, sindicats lliures i patronal-, d’atemptats socials i pistolerisme fou discutida apassionadament, aprovada per uns sectors del patronat i de la dreta i pels elements dels Sindicats Lliures, i combatuda pels altres sectors obrers, catalanistes i liberals.
Els seus adversaris l’acusaven de patrocinar els pistolers dels Sindicats Lliures i d’aplicar la llei de fugues.
Fou obligat a dimitir al mateix temps que el general Martínez Anido, pel govern presidit per Sánchez Guerra (octubre 1922).
Dades dels Països Catalans 