(Vilafranca, Ports, 14 maig 1807 – Barcelona, 20 abril 1852)
Metge i naturalista. Féu treballs sobre flora i fauna a Dahomey i als països veïns.
Escriví Relación del viaje de Marcelino Andrés por las costas de Àfrica, Cuba e Isla de Santa Elena.
(Barcelona, 1852 – 21 novembre 1900)
Escriptor. Col·laborà a “La Rondalla” (1874) i “La Bandera Catalana” (1875).
Escriví en castellà per al teatre i la premsa.
Traduí al català, i les publicà a “Lo Gai Saber”, Èdip, rei, de Sòfocles (1878), Ifigènia a Tàurida, d’Eurípides (1880), Els cavallers, d’Aristòfanes (1882-83), Rimes de Bécquer i els Cantars de Campoamor.
(Capellades, Anoia, 1773 – Barcelona, 1852)
Comerciant de colonials. Primer marquès de Casa Fontanelles (1849).
Establert a Vilanova i la Geltrú, durant el Trienni Constitucional s’establí a Barcelona. Organitzà un petit negoci de banca i des del 1842 fou comissionat del Banco de San Fernando.
Membre de diverses societats, era de la junta de govern dels Caminos de Hierro del Norte de España. Defensor del proteccionisme, el 1830 va ésser vocal de la Junta de Comerç.
El 1852 promogué un procés d’usurpació d’estat civil contra un impostor que pretenia d’ésser un fill seu segrestat el 1845 i que fou famós (durà fins al 1865) per les doctrines jurídiques establertes amb motiu de la seva discussió.
(Catalunya, 1852 – 1865)
Societat creada per a construir i explotar la línia de ferrocarril de Saragossa a Barcelona per Lleida. El 1855 hom inaugurà el tros de Montcada a Sabadell, el 1860 arribà a Lleida i el 1861 a Saragossa.
Fins el 1862 no fou inaugurada una línia pròpia entre Montcada i Barcelona, recorregut que hom feia per mitjà de la línia de Barcelona a Granollers. El 1864 començà a explotar també una petita branca de Tardienta (estació de la línia, a Osca).
El 1865 es fusionà amb la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona, i formà una nova societat, la Companyia dels Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona, que el 1878 fou absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
(Lleida, 7 novembre 1852 – Madrid, 31 gener 1895)
Autor dramàtic i poeta. Residí a Madrid, on cursà la carrera de dret civil i canònic i la d’administració.
El 1873 estrenà Pruebas de fidelidad, i a partir del 1876 inicià la col·laboració amb Vital Aza (Noticia Fresca), Campos Arana (Los trapos de cristianar, 1879), Chueca, i sobretot Chapí (Música clásica, 1880; La serenata, 1881, etc). Com a poeta deixà el volum Fábulas y cuentos.
Col·laborà activament a “Madrid Cómico”.
Algunes obres seves foren traduïdes al francès, l’italià i el portuguès.
(Figueres, Alt Empordà, 13 febrer 1852 – Barcelona, 23 abril 1906)
Músic. De jove visqué a Figueres i posteriorment s’establí a Barcelona, on dirigí les orquestres de diversos teatres.
Compongué nombroses sardanes, sarsueles (El anillo mágico, 1902), i foren cèlebres els seus Portafolios musicales dins el gènere de la revista escènica.
(Alcoi, Alcoià, 29 abril 1852 – Barcelona, setembre 1919)
Músic. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol a Barcelona i amb Liszt a Stuttgart.
Catedràtic de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona, escriví òperes i obres simfòniques, sardanes i música de saló per a piano.
(Barcelona, 17 juny 1852 – 28 juliol 1918)
Erudit. Fill d’un pintor decorador, exercí d’escenògraf almenys fins al 1883.
Afeccionat a la història, s’especialitzà en l’estudi erudit i curiós de monuments i personatges catalans.
Fou bibliotecari del Centre Excursionista de Catalunya i col·laborà en publicacions culturals com “La Ilustració Catalana”, “Revista de Catalunya” i “La Veu de Catalunya”.
Publicà nombrosos treballs, entre els quals Record de l’exposició de documents gràfics de coses desaparegudes de Barcelona al segle XIX (1901), Des del terrat de l’església del Pi (1913) i Datos para la historia del esgrafiado en Barcelona (1913).
(Madrid, 22 abril 1758 – 24 setembre 1852)
Militar i polític. Fou educat a Barcelona i a Madrid. Participà en la reconquesta de Menorca contra els anglesos (1782).
El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795.
A la tornada de Ferran VII de Borbó fou nomenat capità general de Catalunya (1815-20). Al moment del Congrés de Viena, a l’agost de 1815, ocupà el Vallespir amb l’intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d’Espanya.
Fomentà a Barcelona les representacions d’òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d’amplis sectors de la població; establí una forta censura prèvia al “Diario de Barcelona” i reprimí l’intent d’insurrecció del general Lacy (1817), l’afusellament del qual el féu molt impopular.
El 1820 fou obligat a dimitir després d’aclamar la constitució.
(Vic, Osona, 22 novembre 1785 – 11 març 1852)
Bisbe de Vic (1848-52). Ordenat sacerdot (1809), fou canonge de la catedral (1815), secretari del capítol i exercí de vicari capitular (1837-48), malgrat la pressió del govern per donar l’administració a Gregorio Sanz de Villavieja.
Defensà el patrimoni eclesiàstic davant la desamortització.
Fou nomenat bisbe per influència del seu amic Jaume Balmes. Tingué una relació personal amb Antoni Maria Claret.
Dades dels Països Catalans 