(Palma de Mallorca, 11 abril 1852 – Ciempozuelos, Madrid, 27 octubre 1914)
Escriptor i periodista. Estudià lleis i, a Madrid, s’afilià primer al partit carlista i fou redactor d'”El Siglo Futuro”; poc després se’n separà i dirijí “La Unión”, anomenada posteriorment “La Unión Católica”.
Fou diputat a corts i va escriure nombroses obres de caràcter social i polític.
(Cartagena, Múrcia, 31 maig 1852 – Madrid, 9 setembre 1936)
Metge i polític. De jove fou redactor i director del “Centro Popular” i president de la Joventut Republicana de València. Es doctorà en medicina el 1874 i fou catedràtic d’anatomia patològica a Santiago, Valladolid i València (1876) i d’higiene a Madrid (1888), a més de pertànyer a l’Academia de Medicina. Fou un actiu defensor, a València, del vaccí anticolèric del doctor Jaume Ferran.
Havia passat al liberalisme i el 1886 fou diputat, i del 1891 al 1908, senador, després vitalici, i cap de diversos ministeris. Fou delegat d’Espanya a la Societat de Nacions (1921-22).
Residí molts anys a València i fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1894. Va escriure El partido republicano de Valencia ante la Historia. Memoria de los sucesos de octubre de 1869 (1870).
El 1920 li fou concedit el comtat de Gimeno, que continua en la seva família. Fou pare de Vicent Gimeno i Rodríguez-Jaén.
(Xàtiva, Costera, 19 juny 1852 – Madrid, 31 desembre 1926)
Arquitecte. Un dels més destacats de la seva època. Estudià arquitectura a Madrid, on va ésser ajudant de F. Jareño.
La majoria de les seves obres són dins la línia d’un constructivisme racionalista i historicista i són a València: cal esmentar els projectes del mercat central, l’escorxador municipal (1902) i un altre de reforma interna de la ciutat, anomenat pla Farreres.
Practicà també un modernisme de tipus francès bastant acceptable (Hotel Reina Victòria).
(Perpinyà, 1768 – 1852)
Comerciant i polític. Fundador d’una important empresa comercial a Perpinyà (1796), amb sucursals a diverses ciutats franceses i a Barcelona.
Durant la guerra del Francès fou un dels més afavorits per la provisió de queviures a les tropes franceses.
Des del 1816 fins al 1830 exercí diversos càrrecs polítics i, posteriorment, es dedicà a l’exportació de vins a Anglaterra i a les seves colònies, i als EUA.
(València, 1852 – 1917)
Autor i actor teatral. Escriví nombroses peces de caràcter popular, com L’avarícia romp el sac (1874), Quatre còmics d’ocasió (1881), La iridectomania (1887), etc, i també algunes sarsueles en castellà.
Fou catedràtic de declamació del Conservatori de València.
(València, 27 abril 1852 – 27 agost 1926)
Pedagoga. Professora de l’escola normal i de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, creada el 1884 per la Institución Libre de Enseñanza, a València. Participà en congressos i en activitats pedagògiques amb projecció internacional.
Publicà obres didàctiques: Pedagogía maternal, Temas de Pedagogía, Las emociones agradables y la enseñanza artística en la niñez, i articles sobre l’educació física de la dona on proposava un feminisme moderat.
(Maó, Menorca, segle XIX – )
Família de pastors protestants, que, durant tres generacions, ha estat al càrrec de la propagació de la fe evangèlica a les Balears i al Principat.
Fou fundada per Joan Capó i Pons (Maó, Menorca, 1852 – 20 desembre 1909) Pastor protestant. Deixeble predilecte dels missioner William Thomas Brown; bé que mai no fou ordenat com a pastor metodista, estigué al càrrec de distintes congregacions a Maó, es Castell i Pollença. Fou el pare de Josep, Joan i Samuel Capó i Ferrer.
(es Migjorn Gran, Menorca, 27 març 1852 – 3 maig 1929)
Metge, erudit i folklorista. Fill d’una família pagesa, es llicencià en medicina a Barcelona (1878) i s’establí as Migjorn Gran.
Dedicat als estudis d’arqueologia, etnografia i folklore, publicà importants treballs, principalment a la “Revista de Menorca”. Utilitzà el pseudònim Francesc d’Albranca, que arribà a fer-se popular a Menorca.
Milità en el periodisme catòlic i tradicionalista, dins i fora de l’illa; publicà el recull d’articles titulat Derecho a la ignorancia (1894). La seva obra més important es Folk-lore menorquí (De la pagesia) (1918-21), premi de l’Ateneu de Maó (1912).
(Bocairent, Vall d’Albaida, 15 febrer 1852 – València, 18 febrer 1915)
Jurista i polític. Fou catedràtic de dret romà i de dret civil a la Universitat de València.
Milità en el partit conservador de Francisco Silvela, i representà al congrés de diputats els districtes d’Alzira, Gandia i València en diverses legislatures.
(Palma de Mallorca, 1784 – 1852)
Ardiaca de la seu de Mallorca. El 1824 fou nomenat jutge d’una comissió militar que entenia sobre causes d’eclesiàstics, més tard secretari del bisbe Pedro González Vallejo i, de 1847 a 1848, vicari capitular.
Es féu famós pels seus sermons i panegírics, sovint de personatges absolutistes. Deixà una biografia panegírica de Ramon Llull (1847).
Dades dels Països Catalans 