(Avinyó, Bages, 16 novembre 1848)
Acció d’armes de la Segona Guerra Carlina, amb victòria de les tropes carlines, manades pel general Rafael Tristany, sobre els liberals de Manzano.
Arran d’això Rafael Tristany fou nomenat comte d’Avinyó el 1848 pel pretendent carlí Carles VII. N’ha estat l’únic titular.
(Girona, 25 gener 1848 – Barcelona, 15 març 1924)
Polític i escriptor. Membre del partit federal, fou alcalde de Girona i diputat a corts. Presidí la Unió Catalanista i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.
Col·laborà a la premsa de la Renaixença, especialment a “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Tomasa”. Fou proclamat mestre en gai saber (1904).
Escriptor prolífic, es decantà sobretot vers el teatre, de caire romàntic o festiu: Caritat (1871), Robinson petit (1872), Bernat Pescaire (1875), De mort a vida (1879), Gent de mar (1888), Lo testament de l’oncle (1896), etc.
Poeta sentimental o didàctic, publicà, entre altres, Cançons del temps (1874), Mel i fel (1877), Cent faules (1880), Llibre de sonets (1888) i Faules velles (1920).
A més, escriví Escenes de la vida pagesa (1878) i El catolicismo y la república federal (1873).
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1848 – Barcelona, segle XIX)
Militar. Fill de Joaquim de Montagut i de Domènec. L’any 1868 lluità al Bruc contra els revolucionaris comandats per Baldrich i Targarona, i, al cap de dos anys combaté contra els republicans a les barriades de Sants i de Gràcia.
El 1873 sol·licità la separació del servei actiu i se sumà a les tropes carlines de l’exèrcit del Nord. Emigrà a França havent obtingut el grau de coronel i, al cap de poc, tornà a Catalunya i s’establí a Barcelona.
(Fals, Bages, 1848 – Barcelona, 1928)
Teòleg jesuïta. Germà de Lluís. S’exilià arran de la Revolució del 1868.
En tornar va ésser professor als centres jesuïtics de formació (Veruela, Tortosa) i catedràtic de teologia a Sarrià (Barcelona).
Escriví un Cursus Theologicus (1905-27).
(Montgai, Noguera, 4 gener 1848 – Sarrià, Barcelona, 27 octubre 1928)
Religiós escolapi. Ingressà a l’orde el 1865. Fou capità carlí en 1872-76. Retornat a l’orde, practicà la docència a Mataró i a Vilanova i la Geltrú.
Passà a l’Argentina (1892-99), on fou vicari provincial, i fundà el col·legi de Buenos Aires.
De retorn, fou provincial de Catalunya (1899-1900) i fundà col·legis a Terrassa, Caldes de Montbui i, en especial, a Lovaina per a la formació dels seus religiosos.
Fou vicari general de les Escoles Pies entre el 1919 i el 1925.
(Barcelona, 2 maig 1848 – 16 juny 1879)
Polític i periodista. El 1870 fundà, amb Lluís M. de Llauder, “La Convicción”, diari carlí.
Durant la Tercera Guerra Carlina fou col·laborador de l’infant Alfons Carles.
El 1876, acollint-se a la nova llei d’impremta de la Restauració, fundà a Barcelona “El Correo Catalán”, també carlí. Per raons de salut el traspassà el 1878 a Lluís M. de Llauder.
El seu pare fou:
Pau Milà de la Roca i Maynar (Barcelona, segle XIX – 1892) Notari.
Fou redactor del diari “El Áncora” (1850).
Com a jurista es destacà pels seus estudis sobre el dret català.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 1848 – Arenys de Mar, Maresme, 1920)
Missioner caputxí, de nom real Salvador Pinyol i Domènech.
Ingressà a l’orde a Guatemala (1869); per raons polítiques es traslladà a l’Equador, on s’ordenà i treballà, durant vint anys, com a missioner.
Fou comissari general de Colòmbia-Equador i, de retorn a Catalunya, fou elegit ministre provincial d’Aragó i Catalunya.
Publicà Compendio de elocuencia sagrada (1890, reeditat el 1917) i una memòria sobre les Misiones de los capuchinos españoles en el Ecuador (1887).
(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)
Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies. També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.
Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.
Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.
Va morir de congestió pulmonar.
Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.
(Granada, Andalusia, 1848 – Barcelona ?, segle XIX)
Polític republicà. Resident a Catalunya des del 1853, participà a la revolta de setembre de 1868 a Barcelona.
Durant la restauració s’afilià al partit republicà de Ruiz Zorrilla i organitzà la conspiració de 1884-86.
Unit al lerrouxisme des del 1904, fundà la Fraternitat Republicana del districte cinquè i el Centre Radical del districte sisè, a Barcelona.
(Perpinyà, 1848)
Comitè revolucionari. Creat per tal d’organitzar una insurrecció republicana al Principat, coincidint amb la guerra dels Matiners.
Comptà amb la col·laboració de les guarnicions de Figueres, la Seu d’Urgell, Lleida i Hostalric. A l’Empordà s’insurgí Victorià d’Ametller.
Descoberta la conspiració, el capità general Fernando Fernández de Córdoba féu afusellar els dos comandants i el tinent que hi estaven implicats (9 octubre 1848).
Dades dels Països Catalans 