(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).
Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).
Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).
(Sabadell, Vallès Occidental, 9 octubre 1828 – Barcelona, 2 abril 1900)
Religiós escolapi. El 1858 fou nomenat primer prefecte del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que era a l’època un dels centres docents més eficaços de l’illa de Cuba.
La seva dedicació pedagògica havia de ser intensa i eficaç. Hi dirigí el seminari fundat el 1873. Fou rector durant tres períodes del col·legi de Guanabacoa i, també per un temps, del de Puerto Príncipe.
(Figueres, Alt Empordà, 1828 – Barcelona, 1889)
Hisendat i polític. Fomentà les noves tècniques agrícoles a les comarques gironines i fou president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1872-75 i 1882-89).
D’idees regionalistes, milità al partit conservador i fou diputat per Barcelona (1856) i per Girona (1876, 1879), i també senador.
L’any 1878, Pius IX li concedí el marquesat de Camps.
(Vallcebre, Berguedà, 1770 – Olot, Garrotxa, 1828)
“Jep dels Estanys” Guerriller. Lluità en la guerra del Francès i, encara que fos empresonat per lladre, en acabar la guerra rebé el grau de capità.
Comandà una nombrosa partida de reialistes durant la guerra civil del 1822-23 i durant els alçaments dels malcontents (1827). Prengué Berga a la primeria de setembre i fou president de la Junta Superior de Govern del Principat, que havia estat constituïda a Manresa.
Iniciada la repressió pel govern, fou acorralat a les muntanyes del Berguedà i derrotat per Josep Manuel Carratalà a Berga i per Josep Manso a Castellar de n’Hug, per la qual cosa hagué de fugir a França.
Atret per uns confidents prop de la frontera espanyola, fou capturat i dut a Olot, on morí afusellat.
(Palamós, Baix Empordà, 31 agost 1828 – Barcelona, 16 novembre 1898)
Químic. Pare de Domènec Botet i Carreras. Ingressà al cos de sanitat militar.
Ensenyà matemàtiques a Lleida i a Figueres, i química general a Manila, on fundà en 1871 l’Escola de Farmàcia depenent de la universitat. Fou nomenat farmacèutic de la casa reial.
Publicà obres originals i traduccions de química.
(Barcelona, 1828 – 1896)
Pintor i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Fou professor del Conservatorio de Artes de Sevilla. Excel·lí com a dibuixant.
Dirigí la publicació d’un Tratado de dibujo topográfico (1856). També és autor del llibre Tratado de dibujo industrial (1867) i de la Memoria acerca del dibujo industrial en Bélgica, Francia y Alemania, fruit d’un viatge d’estudis pels països esmentats.
(Tortosa, Baix Ebre, 17 abril 1828 – Barcelona, 15 gener 1880)
Novel·lista, dramaturg i periodista en castellà. Germà de Carles. Utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Estudis inacabats de dret.
A Madrid fundà el periòdic democràtic “El Pueblo”, i a Barcelona fou redactor de “La Discusión” i “El Estado Catalán”. Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia.
Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador, 1861?, etc) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869, etc).
(Barcelona, 12 juliol 1751 – 13 febrer 1828)
Metge, professor i investigador. Es llicencià en medicina a Osca i es doctorà a Tolosa de Llenguadoc. S’interessà per l’estudi de la física i i la meteorologia. Defensà la necessitat de la inoculació antivariólica, estudià les diverses classes de febres i s’interessà per la higiene a la indústria del cànem. Exercí com a metge a Barcelona i el 1801 ocupà la càtedra de medicina clínica.
L’estació meteorològica que dirigí funcionà durant quaranta anys; el 1784, ajudat per Francesc Santponç, realitzà diverses proves d’elevació aerostàtica a Barcelona, set mesos després de les experiències dels germans Montgolfier. Interessat per l’electricitat, entre els seus treballs excel·leixen els de telegrafia.
Construí un aparell transmissor de sis fils anterior al de Wheastone, i en les seves memòries preveié la possibilitat de la telegrafia sense fils; també ideà un barco-peix, apte per a la navegació submarina. En morir llegà el seu cos per a experiències de dissecció.
Obres més importants: Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812) i diverses memòries: La electricidad aplicada a la telepatia (llegida a l’Acadèmia de Ciències el 1795), Disertación sobre el galvanismo (1800) i una extensa obra de polèmica sobre innovacions mèdiques.
(Girona, 7 setembre 1828 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 19 desembre 1900)
Professor de música. Deixeble d’Antoni Vidal i de Josep Barba, fou nomenat mestre de capella a Girona (1851-60), on fundà una acadèmia de música, i hi estrenà l’òpera Rosamunda in Ravenna, i a Madrid Il rinnegato i l’oratori Los pastorcillos.
S’establí a la Bisbal d’Empordà el 1880, on fou organista i mestre de capella de la parròquia, i des d’on organitzà la vida musical de la comarca.
La seva producció és molt àmplia, especialment en el camp religiós (Missa per a tres cors i orquestra, 1852). Formà una notable col·lecció d’instruments musicals i una valuosa biblioteca de documents i llibres musicals, que fou adquirida per la diputació de Barcelona i catalogada per Felip Pedrell.
Dades dels Països Catalans 