(Igualada, Anoia, 1817 – Barcelona, 1872)
Metge. Fou catedràtic de les facultats de València (1848), Granada (1850) i Barcelona (1862).
Publicà un Tratado de terapéutica general (1862) i uns Prolegómenos clínicos de clínica médica, editats pòstumament (1874).
(Tortosa, Baix Ebre, 18 maig 1817 – la Font de la Figuera, Costera, 21 desembre 1883)
Advocat i escriptor en llengua castellana. Va ésser redactor de la llei del notariat el 1862.
Entre les seves obres literàries cal esmentar la peça dramàtica Judith (1848) i el poema èpic La nueva guerra púnica o España en Marruecos (1860).
(Centelles, Osona, 1817 – Arenys de Mar, Maresme, 1893)
Frare caputxí. Féu la Primera Guerra Carlina amb els insurrectes. Havent emigrat el 1839, prengué l’hàbit a França.
Anà al Brasil el 1854, on fundà el convent caputxí de Sao Paulo. Tornà a Catalunya devers el 1888.
És autor de diversos llibres, com Compendio de filosofia racional (Sao Paulo, 1864), Sermones (Río de Janeiro, 1867) i Historia de la filosofía (Barcelona, 1889).
En atenció als seus mèrits tenia el títol de provincial titular de Catalunya.
(Bassegoda, Alt Empordà, segle XIX – Barcelona, segle XX)
Família d’arquitectes i escriptors.
Procedent del poble de Bassegoda i establerts a Barcelona al començament del segle XIX, com a paletes.
Fou iniciada pels germans:
Pere Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1817 – Barcelona, 1908) Mestre d’obres i contractista. Fou autor de la casa de Ròmul Bosch i Alsina i de la de davant la Companyia Telefònica, totes dues a la plaça de Catalunya.
Josep Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1820 – Barcelona, 1914) Paleta.
Bonaventura Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Emporda, 1822 – Barcelona, 1889) Paleta. Fou el pare de Bonaventura, Joaquim i Ramon-Enric Bassegoda i Amigó.
(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)
Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.
Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.
Escriví algunes obres de teatre.
(Barcelona, segle XVIII – 1817)
Historiador i filòleg. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, el 1792 hi presenta l’estudi La ortografia catalana, sobre la Reconquesta a Catalunya i una versió de les Ordinacions d’en Sancticilia.
Des del “Diario de Barcelona” impulsà la restauració de l’ús literari del català.
Féu estudis d’història i onomàstica de Catalunya.
(Comillas, Cantàbria, 12 abril 1817 – Barcelona, 16 gener 1883)
Comerciant, navilier i banquer. Emigrà a Amèrica i aconseguí de fer una considerable fortuna a l’Havana. Retornat a Espanya l’any 1850, emprengué una llarga sèrie de negocis que aviat el portaren a ésser el primer capitalista espanyol. L’any 1852 fundà la casa A. López y Cía., nucli de la futura Companyia Transatlàntica, que aprofità la substitució de la navegació a vela per la de vapor i monopolitzà les línies oficials de vapors a les colònies.
La Transatlàntica s’establí a Barcelona el 1881 i utilitzà exclusivament carbó asturià extret de la zona d’Aller per la Compañía Hullera Española, de la qual López havia estat el fundador (1883) i l’únic propietari. Acumulà, així mateix, diverses concessions ferroviàries i fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas.
En l’esfera bancària creà el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial (1876), que centrà la seva activitat a Barcelona, amb la col·laboració de destacats financers catalans (entre els quals Manuel Girona). L’èxit d’aquesta empresa va fer concebre a López un projecte extraordinari que consistia a formar, amb els capitals de distints grups financers catalans, un banc únic que hauria tingut un lloc preeminent en tot l’àmbit dels negocis a Europa. La falta de col·laboració li ho impedí.
Fou vice-president de la Liga Nacional, de Barcelona, moviment polític que es proposava d’impedir l’abolició de l’esclavatge dels negres a Puerto Rico (1873). D’altra banda, López protegí el gran poeta català Jacint Verdaguer, que li dedicà el seu poema L’Atlàntida, i construí un sumptuós seminari pontifici a la seva ciutat natal. L’any 1878 Alfons XII de Borbó li va concedir el títol de marquès de Comillas.
(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)
Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811.
En tornar Ferran VII de Borbó (1814) fou substituït i es retirà a Vinaròs, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.
Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5 de juliol fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 juliol 1817 – Barcelona, 9 octubre 1893)
Fabricant de teixits i economista. Fill de Josep Antoni Ferrer i Roig. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. D’origen modest, el 1857 pogué muntar una petita indústria i aviat es convertí en un dels fabricants més forts del país. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i fou present a les accions més rellevants que protagonitzà la burgesia catalana de la seva època.
Viatjà per Anglaterra i França, d’on importà innovacions tecnològiques. Figurà entre els fundadors de l’Ateneu Català (posteriorment Ateneu Barcelonès) i entre els organitzadors de l’Exposició Catalana del 1871 i de la Universal de Barcelona del 1888. Fou un destacat proteccionista, intervingué en les discusions del senat sobre reformes i tractats aranzelaris, així com en diverses comissions i en actes, en els quals defensà els interessos fabrils catalans.
Per a la història econòmica, tenen un cert interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón… (1875) i les Consideraciones sobre la crisis econòmica europea (1879). La resta dels seus escrits és útil per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.
(Barcelona, 1817 – )
(ETSAB) Institució. Té l’origen en l’Escola de Mestres d’Obres. El 1875 va passar a la Universitat, reconeguda oficialment amb el nom d’Escola Superior d’Arquitectura.
Tingué una orientació pedagògica fonamentalment acadèmica i va tenir un paper decisiu en l’aparició del modernisme. Des del 1972 forma part de la Universitat Politècnica.
Enllaç web: Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
Dades dels Països Catalans 