(Almenar, Segrià, 30 setembre 1813 – Barcelona, 20 abril 1887)
Metge. Exercí a Lleida, on fou soci fundador de la Societat Econòmica d’Amics del País (1834) i de l’Ateneu Lleidatà (1871).
Director en diferents establiments d’aigües minerals a Galícia i a Catalunya, en publicà estudis sobre les d’Alcarràs i de Caldes de Montbui (1883).
Foren fills seus els metges Frederic, Martina, Camil i Rossend Castells i Ballespí.
(Vitòria, País Basc, 15 desembre 1813 – Madrid, 28 octubre 1873)
Militar i polític, de família catalana. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en les campanyes del Maestrat contra Cabrera, i en la Segona Guerra Carlina, a Catalunya, on ascendí a tinent general (1848).
Fou ministre d’estat (1866) i vice-president del senat (1867). Per la seva oposició a la Revolució del 1868 i al nomenament d’Amadeu I, fou separat de l’exèrcit.
(Catalunya, segle XVII – segle XIX)
Família de gravadors. S’han anat escampant per diverses poblacions catalanes (Manresa, Mataró, Igualada, Lleida, Barcelona). És remarcable la seva producció de xilografia popular vuitcentista.
Fou començada per Pere Abadal (Catalunya, segle XVII) Gravador d’auques. Documentat a Moià entre el 1657 i el 1686. Fou el fundador de la dinastia i el qui atenyé un nivell artístic més alt. Fou el pare de:
Andreu Abadal (Manresa, Bages, 1778 – ?, segle XIX) Gravador. Pare de:
Ignasi Abadal (Manresa, Bages, segle XVIII – 1813) Gravador. Fou el pare de:
Ignasi Abadal i Bohigas (Manresa, Bages, segle XVIII – 1851) Impressor. Succeí al seu pare a l’obrador familiar de Manresa, que ja en vida seva anà derivant cap a la impressió corrent l’antiga especialitat familiar de xilografia. Fou el pare de:
Josep Abadal i Soler (Manresa, Bages, segle XIX – 1889) Impressor. Representant i continuador de la família d’impressors i gravadors.
(Canet de Mar, Maresme, 27 febrer 1813 – Lima, Perú, 3 setembre 1890)
Religiós franciscà. Professà a Girona l’any 1832. Amb motiu de l’exclaustració (1835), es traslladà a Itàlia.
El 1845 anà al Perú, i, a més d’altres càrrecs, fou comissari general de l’orde franciscà a l’Amèrica del Sud.
Publicà diverses obres d’apologètica, de to integrista, i en defensa de la Immaculada i de la infal·libilitat papal. Assistí al concili Vaticà I.
(Valldellou, Llitera, segle XVIII – )
Família d’industrials. A la segona meitat del segle XVIII ja estaven establerts a Igualada, on tingueren fàbriques d’indianes i de filatura de cotó.
El primer membre documentat és el paraire Ramon Godó (Valldellou, Llitera, 1717 – Igualada, Anoia, segle XIX) Paraire. Fou el pare de:
Ramon Godó i Mas (Valldellou, Llitera, 1742 – Igualada, Anoia, 1813) Teixidor. Passà a Igualada a la segona meitat del segle XVIII i s’hi establí com a teixidor. Fou el pare d’:
Antoni Godó i Domingo (Igualada, Anoia, 1777 – 1830) Fabricant d’indianes. Fou el pare de Ramon Godó i Llucià i de:
Leopold Godó i Llucià (Igualada, Anoia, segle XVIII – Catalunya, segle XIX) Diputat a les corts per Igualada.
(Llagostera, Gironès, 24 octubre 1813 – Girona, 10 març 1884)
Religiosa. Es 1850 es traslladà a Girona i serví al Dr. Ros, cirurgià de l’Hospital de Santa Catalina.
El 1870 fundà, amb Carme Esteve, l’Institut de les Religioses de Sant Josep, dedicat a l’atenció dels malalts tant a les cases particulars com als hospitals. El 1880 la congregació inaugurà el noviciat i els anys següents fundà noves comunitats en diverses poblacions catalanes (la Bisbal d’Empordà, Banyoles, Lloret de Mar, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Blanes).
El 1928, el papa Pius XI concedí l’aprovació pontifícia i el Decretum Laudis a la congregació, i l’aprovació definitiva del Vaticà tingué lloc al juny de 1936.
L’any 1998 es clogué l’etapa diocesana del seu procés de beatificació.
Actualment, les congregacions de les religioses de Sant Josep de Girona són presents a l’estat espanyol, França, Itàlia i en diversos països d’Amèrica i de l’Àfrica central.
(Arenys de Mar, Maresme, 1813 – Roma, Itàlia, 1870)
Teòleg jesuïta (1832). Es doctorà a la Universitat Gregoriana, en la qual després fou professor.
Passà a ensenyar a Orvieto (Itàlia) i després a França (1848) i a Anglaterra, i tornà el 1854 a Roma, cridat per Congregació General al càrrec d’assistent per a Espanya i la recent creada província d’Anglaterra. En 1859-68 residí a Barcelona, on tingué una intensa activitat pastoral.
Expulsat en la Revolució de Setembre, passà a Londres, on fou rector de Westminster. Acompanyà, com a teòleg, el bisbe d’Urgell al concili Vaticà (1870), i hi defensà el primat del bisbe de Roma.
Publicà un tractat sobre la Immaculada Concepció i en deixà d’altres, inèdits.
(Lo Martegue, Provença, 10 desembre 1757 – Barcelona, 1813)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, ciutat on s’instal·là cap al 1773.
Durant la invasió napoleònica defensà les idees del neoclassicisme importades de França, i viatjà entre el 1793 i el 1800, amb una possible estada a París, on rebé la influència de David, que ell introduí a Catalunya, i es convertí en el màxim representant del neoclassicisme.
Treballà en principi a Tarragona, realitzant pintura religiosa: féu encàrrecs per al monestir de Poblet (1789), com La mort de sant Bernat i La Verge de la Misericòrdia. Instal·lat a Barcelona, pintà obres per al palau de la Virreina i altres palaus i esglésies, com la Coronació de la Mare de Déu (1800), a la cúpula de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, la seva obra més important.
Pintà els retrats de Carles IV i Maria Lluïsa (1802), per a l’ajuntament de Barcelona, el del rei Josep I Bonaparte (Museu d’Art de Catalunya) i un autoretrat (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona) i elaborà dibuixos i teles de tipus i escenes populars, dins una tendència plenament neoclàssica.
El 1809 es féu càrrec de la direcció de l’Escola de Dibuix de Llotja, de Barcelona, que ocupà fins a la mort. A més de les seves activitats pedagògiques, fou remarcable el seu intent d’establir un museu públic de pintures.
(Olost, Osona, 1813 – Vic, Osona, 1843)
Jurista i publicista. El 1838 obtingué la càtedra de dret natural de la Universitat de Barcelona, any en què fundà el diari d’idees moderades “La Paz”.
L’any següent traduí, en col·laboració, Historia general de la civilización europea, de F. Guizot, i començà la publicació de la “Biblioteca de l’Advocat”, que edità nou volums. Fou editor d’una nova edició de les Partides (1840) i col·laborà a “La Civilización”.
Amic íntim de Jaume Llucià Balmes, amb qui mantingué una extensa correspondència, formà part de l’Escola Apologètica Catalana.
(Barcelona, 1752 – Roma, Itàlia, 1813)
Religiós jesuïta.
Fou poeta en castellà i en català, així com autor de traduccions en vers de textos religiosos, de les Geòrgiques de Virgili i de l’Art poètica d’Horaci.
Dades dels Països Catalans 