(Maó, Menorca, 27 desembre 1748 – Manila, Filipines, 25 desembre 1813)
Marí i hidrògraf. Participà en els treballs hidrogràfics de Vicente Tofiño a Mallorca (1786-87) i en 1807-08 en féu les rectificacions relatives a les badies d’Alcúdia i de Pollença.
Fou capità de fragata de la Compañía de Comercio de Filipinas.
(Castalla, Alcoià, 13 abril 1813)
Acció bèl·lica durant la guerra del Francès. Foren derrotades les forces franceses del general Suchet per les aliades dels generals Whittingham i Murray, replegades a Castalla després de les derrotes del general Francisco J. de Elío a Villena i de Murray al port de Biar.
Per part dels aliats es destacà la divisió mallorquina. Hi prengueren part uns 20.000 homes per banda. Suchet s’hagué de retirar fins al Xúquer, fet que precedí l’evacuació francesa del País Valencià (5 juny 1813).
(Palma de Mallorca, 4 juliol 1764 – 1813)
Marí i militar. Fill de Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes i germà de Pere. Provinent de Menorca desembarcà a València en els primers moments de l’alçament antinapoleònic i rebé l’encàrrec de dirigir una divisió destinada a l’auxili de Madrid.
Per l’abril de 1809 va ésser nomenat capità general interí de València, en substitució del comte de la Conquista, i exercí des d’aquest moment un poder dictatorial a la ciutat. Si bé les seves mesures foren encaminades a aconseguir la màxima eficiència en la lluita contra els francesos, la rigorositat amb què les aplicà fou la causa de la seva expulsió de la ciutat, després de la derrota del general Suchet al Baix Maestrat (agost 1810).
(Xàtiva, Costera, 27 abril 1813 – València, 7 març 1880)
Historiador i literat romàntic. Estudià a l’Escola Pia, i hi ingressà com a religiós l’any 1827; l’amistat amb Joan Arolas l’inicià en la literatura. Abandonà el convent l’any 1837. Fou catedràtic d’història (1847) a la Universitat, i de geografia i història a l’institut de València. El 1848 fou nomenat cronista de la ciutat.
Entre els seus treballs històrics destacà la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1847). Fou partidari decidit de les idees liberals i molt popular a la ciutat de València. El 1854 fou nomenat corresponsal a València del diari barceloní “La Corona de Aragón”.
Nomenat membre de la junta cantonal l’any 1873, no volgué acceptar el càrrec i fugí de València. Fou jutjat per un consell de guerra, que l’absolgué.
Del sector liberal de la renaixença valenciana, escriví en castellà drames, obres de teatre i novel·les històriques, i en català algunes poesies, que signava amb el pseudònim de Lo Trobador del Túria. Fou membre del consistori dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1877.
(Torrella, Costera, 13 març 1735 – València, 16 abril 1813)
Teòleg i erudit. El 1750 es doctorà en teologia. Fou mestre (1753) de Montesa i catedràtic de filosofia i teologia de la Universitat de València (1763-67), hi introduí la filosofia moderna. Passà a la cort, on fou nomenat mestre de l’infant Francesc Xavier (1768-80).
Obtinguda una canongia a València, hi tornà. Rector de la Universitat de València (1784-87), va aconseguir el restabliment del patrimoni (suspès el 1774) i un nou pla d’estudis. Fou nomenat rector perpetu.
Amb la invasió napoleònica fou nomenat president de la Junta de Defensa de València (1811); continuà la seva tasca universitària durant l’ocupació francesa. Donà a la Universitat la seva biblioteca particular.
Tingué cura de l’edició de l’obra poètica (1761) i de De los nombres de Cristo (1770) de Luis de León i d’una part de les Historias de Juan de Mariana.
(Vila-real, Plana Baixa, 31 desembre 1813 – València, 26 març 1879)
Advocat i polític. Afiliat al partit d’Unió Liberal, fou diputat a corts pel districte de Sueca (1858 i 1863) i pel de Xàtiva (1865). Posteriorment formà part de la cambra alta com a senador per València (1871) i per Castelló (1876).
Destacà en l’exercici professional fins a arribar a presidir el Col·legi d’Advocats de València.
Amb afeccions literàries, escriví entre altres composicions poètiques, una Oda dedicada a los miliacos urbanos de Valencia.
(Palma de Mallorca, 15 juny 1812 – 19 desembre 1813)
Diari liberal en castellà. Defensava la Constitució de Cadis. Deixà de sortir del 29 d’abril al 19 de maig de 1813; després reaparegué.
Malgrat la seva moderació, va ésser fortament combatut pel clergat i altres elements absolutistes, que perseguiren els redactors i fins i tot els subscriptors; els exemplars foren cremats, i la lectura prohibida sota pena d’excomunió major.
(Gandia, Safor, 11 abril 1755 – Vara del Rey, Cuenca, 5 gener 1813)
Escriptor. Estudià a Salamanca. Es posà en contacte amb els il·lustrats: es casà amb la filla de l’erudit Andreu Piquer.
És autor d’Odas i Epigramas (1784), però, sobretot, de Sátiras (que la censura impedí de publicar), on al concepte optimista de “segle de llums” oposa críticament el de “segle d’aparences”.
També escriví, entre el 1786 i el 1790, Cartas políticoeconómicas al conde de Lerena, una de les primeres i més incisives manifestacions del pensament liberal peninsular; aquesta obra, no editada fins al 1841, fou atribuïda erròniament a altres autors, però fins al 1967 no li ha estat definitivament atribuïda, per François López.
(Calaceit, Matarranya, 1777 – Madrid, 1813)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Luis (Saragossa) i amb Francisco Goya (Madrid). Morí pocs dies després del seu nomenament de pintor municipal de Madrid.
De les seves obres sobresurten les de tema religiós, retrats i miniatures.
(Sant Sebastià, Pais Basc, 1813 – Madrid, 1887)
Militar. Fou capità general de València (1856-57 i 1858-60) i de Catalunya (1865), i fou creat comte del Serrallo.
Fou el pare de Ramón de Echagüe y Méndez-Vigo (Madrid, 1852 – 1917) Militar. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, en la qual es destacà en la presa de la Pobla de Lillet, fet pel qual fou condecorat i ascendit. Del 1911 al 1913 fou capità general de València.
Dades dels Països Catalans 