(Palma de Mallorca, 23 agost 1812 – 30 abril 1813)
Periòdic publicat pel trinitari Miquel Ferrer i Bauçà. Aparegué de manera irregular.
En un mallorquí col·loquial i dialectal, del qual féu l’apologia, s’erigí en defensor de l’absolutisme a les Illes.
(Cocentaina, Comtat, 16 agost 1812 – Alacant, 23 setembre 1879)
Compositor. Germà de Miquel. Estudià amb Pasqual Pérez i Gascón. Fou mestre de capella de la col·legiata d’Alacant.
Escriví dues misses, magníficats i motets. També és autor de música per a piano i per a cant i piano.
(Palma de Mallorca, 1812 – 1814)
Centre d’instrucció per a oficials d’infanteria i de cavalleria, anomenat també Col·legi Militar Nacional. Establert pel mariscal de camp Santiago Whittingham i dirigit pel coronel Ramos Sensevé.
Ocupà l’edifici del Col·legi de la Sapiència, alhora que eren instal·lats també a Mallorca el Col·legi d’Artilleria, continuador de l’Acadèmia d’Artilleria de Menorca, i una foneria de canons.
Acabada la Guerra del Francès (1814), tots aquests serveis militars foren traslladats novament a la Península.
(Muro de Mallorca, Mallorca, 1812 – Madrid, 1891)
Metge. Llicenciat a Barcelona (1839), el 1840 s’establí a València, on fou un dels fundadors de l’Institut de Medicina i redactor del seu butlletí. Exercí posteriorment a Albacete, Cambil i Huelma, i el 1850, s’establí a Madrid.
Era membre de les acadèmies de medicina i cirurgia de Madrid, Barcelona, Granada i Mallorca. Col·laborà a “Siglo Médico”. Era admirador de Bacon.
Publicà diversos treballs sobre l’ús del cerat simple (1841), els tumors encefalítics (1846), el càncer, el còlera, les aigües termals, i tractats teòrics sobre la pràctica de la medicina, com: Tratado de la verdad en medicina (1853), ¿Es inútil la teoría en la práctica? (1854), Defensa de Hipócrates, en contra de Pere Mata i Fontanet.
(València, 1787 – 1860)
Pintor. Deixeble de Vicent López, el qual va presentar-lo a Carles IV de Borbó per la precocitat artística de què havia donat mostra des de noi.
Fou acadèmic de mèrit i mestre de dibuix a l’escola de l’Acadèmia de Sant Carles, en el museu de la qual se’n guarden obres, d’altres figuren també a les esglésies de València i a col·leccions particulars.
Fou el pare de:
Antoni Castelló i Gonzalez (València, segle XIX) Pintor.
Vicent Castelló i González (València, 1812 – 1872) Pintor.
(Castalla, Alcoià, 21 juliol 1812)
Acció bèl·lica durant la guerra del Francès. Foren derrotades les forces del general Enrique José O’Donnell (12.000 homes) quan intentaven d’expulsar els francesos de la foia de Castalla.
Després d’intentar de resistir dins la vila de Castalla i havent tingut 3.634 baixes, les tropes d’O’Donnell es retiraren a Alacant, ciutat que els francesos no aconseguiren d’ocupar aleshores a causa de la intervenció anglo-siciliana.
Com a conseqüència d’aquesta derrota, O’Donnell fou substituït per Francisco J. de Elío com a capità general de València.
(Callosa de Segura, Baix Segura, 14 desembre 1768 – Jumilla, Múrcia, 18 novembre 1812)
Arquitecte. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
El 1790 va anar a viure a Múrcia, ciutat on deixà obres notables.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
(Prada, Conflent, 1736 – ? , 1812)
Metge i botànic. Es doctorà en medicina a Tolosa.
És autor de Mémoire analytique et practique sur les eaus minérales du Vernet (1797) i de Flore topographique et méthodique des Pyrénées Orientales, continuada pel seu nebot Climent de Barrera.
Confeccionà un herbari de plantes rosselloneses.
(Palma de Mallorca, 15 juny 1812 – 19 desembre 1813)
Diari liberal en castellà. Defensava la Constitució de Cadis. Deixà de sortir del 29 d’abril al 19 de maig de 1813; després reaparegué.
Malgrat la seva moderació, va ésser fortament combatut pel clergat i altres elements absolutistes, que perseguiren els redactors i fins i tot els subscriptors; els exemplars foren cremats, i la lectura prohibida sota pena d’excomunió major.
Dades dels Països Catalans 