(Perpinyà, 11 febrer 1714 – 26 juny 1764)
Metge. Fill de Josep (I) Carrera. Fou rector de la universitat i degà del Col·legi de Medicina de Perpinyà.
És autor, entre altres, de la primera obra sobre aigües medicinals del Rosselló (1756).
Fou fill seu Josep (II) Carrera.
(Palma de Mallorca, 4 juliol 1764 – 1813)
Marí i militar. Fill de Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes i germà de Pere. Provinent de Menorca desembarcà a València en els primers moments de l’alçament antinapoleònic i rebé l’encàrrec de dirigir una divisió destinada a l’auxili de Madrid.
Per l’abril de 1809 va ésser nomenat capità general interí de València, en substitució del comte de la Conquista, i exercí des d’aquest moment un poder dictatorial a la ciutat. Si bé les seves mesures foren encaminades a aconseguir la màxima eficiència en la lluita contra els francesos, la rigorositat amb què les aplicà fou la causa de la seva expulsió de la ciutat, després de la derrota del general Suchet al Baix Maestrat (agost 1810).
(la Tor de França, Fenolleda, 8 novembre 1764 – Meaux, França, 1850)
Alquimista. Havia estat fabricant de draps a Limós (Llenguadoc).
Traslladat a París, publicà un Cours de philosophie hermétique ou d’alchimie… (1843), compost, segons ell, per inspiració divina. L’obre suscità una sèrie d’articles al “Journal des Savants” (1851).
(Barcelona, 24 juliol 1764 – Madrid, 18 febrer 1823)
Escriptor i bibliotecari. Va estudiar a la Universitat de Cervera i exercí alguns càrrecs oficials. El 1798 es traslladà a Madrid per ingressar a la Biblioteca Real.
Publicà un poema i algunes obres de divulgació cultural.
(Palma de Mallorca, 17 octubre 1764 – Londres, Anglaterra, 3 març 1834)
Cartògraf, capità de navili i polític. De família obrera, es formà a l’Armada, on participà en diverses accions navals, entre les quals la presa de Menorca (1781). Inicià els seus treballs científics, a les ordres de Vicente Tofiño, amb la confecció de l’atles marítim de les costes hispàniques.
Anà a l’expedició dirigida per A. Malaspina al voltant del món (1789-94) i, com a resultat del viatge, es dedicà (1795) a la publicació de diversos treballs cartogràfics sobre les costes americanes del Pacífic. Durant la guerra del Francès estigué adscrit a l’estat major de l’exèrcit anglès a Cadis.
Fou director del Depósito Hidrográfico de Madrid i col·laborà de manera decisiva en l’Atlas marítimo de España. El 1820, per encàrrec del govern, projectà la divisió provincial de l’estat espanyol, imposada el 1822 i restablerta amb modificacions el 1833.
El 1822 fou elegit diputat a corts per Mallorca i es veié obligat a exiliar-se en restaurar-se l’absolutisme de Ferran VII de Borbó. A Londres instal·là una secció del Depósito Hidrográfico i continuà treballant en col·laboració amb científics anglesos.
El 1826 fou condemnat a mort en rebel·lia i els seus béns foren confiscats pel fet d’haver votat (1823) l’impediment moral del rei. Fou amnistiat el 1833.
Fou membre de la Royal Society (1819) i la seva correspondència i els seus treballs són al British Museum (Bauzà Collection).
(Perpinyà, 1702 – 1764)
Segon marquès de Millars. Fill i hereu d’Esteve de Blanes i de Planque. Fou comissari de la noblesa del Rosselló (1749-59).
La seva segona muller i vídua Maria Delpàs-Camporrells i de Ros, filla del marquès de Sant Marçal, reuní una fortuna considerable i es veié obligada, el 1793, a refugiar-se a Barcelona, on sembla que morí en la indigència.
(Vic, Osona, 4 octubre 1764 – 16 juliol 1826)
Noble il·lustrat. Baró de Savassona i senyor d’Esparreguera, Olost i Cererols. Fill hereu d’Antoni de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, restaurador del nou palau de la família a Barcelona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès.
Vocal de la Junta Particular de Comerç del Principat i director de les escoles de dibuix i nàutica. Inspeccionà les obres de la Casa de Llotja i promogué la creació d’una escola de química i una altra d’arquitectura.
Reorganitzà el sometent del corregiment de Vic (1795). Fou diputat de la Junta Suprema de Catalunya (1808), vocal de la Suprema Junta del Regne (1808) i comissari de la Junta Central del regne de València (1809), on organitzà regiments militars, recollí cabals i inicià el camí de Trànsits de València.
A l’illa de León (Cadis) signà la proclama per la qual la Junta lliurà el comandament a la Regència (1810). Durant el període constitucional (1821-23) li foren embargats i subhastats els béns, que després recuperà en part.
(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)
Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.
Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.
Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).
(Palma de Mallorca, 24 març 1706 – Tarragona, 22 juliol 1764)
Eclesiàstic. Fill de Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i germà dels altres Despuig i Cotoner.
Bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, on fou nomenat el 1763, com a successor de Jaume de Cortada i de Bru.
A la seva mort, fou succeït a l’arxidiòcesi per Joan Laris.
(Màlaga, Andalusia, 21 agost 1764 – Madrid, 18 desembre 1842)
Militar. Pertanyia a la família dels Copons, comtes de Balsareny.
El 1813 fou designat per la Regència capità general de Catalunya, en substitució del comandament provisional del baró d’Eroles.
En exercici del càrrec rebé Ferran VII de Borbó a la vora del Fluvià en el retorn d’aquest a la Península (1814) per tal de presentar-li la constitució del 1812. Malgrat l’acatament que féu al rei, la fidelitat a la Regència li valgué la destitució i el confinament a Sigüenza.
Tornà a exercir càrrecs públics durant el Trienni Constitucional (1820-23) i participà en la primera guerra carlina (1833-40).
Escriví unes Memorias de los años 1814 y 1820 al 1824, publicades pòstumament (1858).
Dades dels Països Catalans 