(Barcelona, 18 gener 1764 – 1892)
Institució científica. Pel desembre de 1765 s’aprovaren els estatuts, instal·là la seva seu al Col·legi de Cordelles, en fou designat president el capità general de Catalunya i obtingué el títol de reial (Reial Conferència Física).
El 1770 s’anomenà Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, i el 1887, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Torelló, Osona, 1 juny 1764 – 19 març 1800)
Metge. Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i metge honorari de la família reial.
L’any 1794 va publicar al “Diario de Barcelona” una exhortació al poble català en defensa de la pàtria i de la religió, que traduí al català.
Fou el pare de Francesc Xavier Coll i Jover.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Biosca, Segarra, 1697 – Montserrat, Bages, 25 març 1764)
Abat de Montserrat (1753-57 i 1761-64). Abans havia estat abat de Sant Benet de Bages (1745-49).
A ell és deguda una bona part de la construcció de l’edifici de la mongia del monestir (1755-66).
Autor d’una biografia sobre Josep de Sant Benet, del qual publicà les obres.
En l’elogi fúnebre que li fou fet consta que va predir la destrucció del monestir esdevinguda entre els anys 1811-12 per les tropes de Napoleó.
(Duesaigües, Baix Camp, 1764 – Barcelona, 1835)
Religiós franciscà i escriptor. D’ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d’escrits: Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles (1811), Representación de la Iglesia a las Cortes de Cádiz (1813), i el Diccionario crítico-serio (1813), en oposició al Diccionario crítico-burlesco de Bartolomé Gallardo.
El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d’El Filósofo Arrinconado, una col·lecció de Cartas (1822-23), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars, etc.
Escriví, a més, Los franciscanos de Cataluña (1833), interessant història de l’orde del 1808 al 1828.
Dades dels Països Catalans 