(Baix Segura, segle XVIII – )
Jurisdicció senyorial concedida el 1762. Comprenia el lloc d’Algorfa.
Antiga senyoria que pertanyia a la família Masquefa, fou elevada a marquesat a favor del brigadier Francisco Ruiz-Dávalos y Rosell, regidor degà d’Oriola. Passà a les famílies Pérez de Sarrio i Rojas.
També eren germans de Josep, de Jaume i de Daniel Finestres i de Monsalvo.
Francesc Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1689 – 1762) Professor de dret canònic de Cervera i erudit. Canonge de Girona i de Lleida.
Ignasi Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1701 – segle XVIII) Jerònim, arxiver i bibliotecari de la Vall d’Hebron.
Marià Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1694 – 1759) Monjo de Poblet. Junt amb el seu germà Jaume, havien estat companys de Gregori Maians i Siscar al col·legi barceloní de Cordelles.
Pere Joan Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1690 – Catalunya, 1769) Eclesiàstic. Fou catedràtic de la universitat de Cervera i canonge del capítol de Lleida.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Valls, Alt Camp, 1702 – Barcelona, 1762)
Frare dominicà. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Fou catedràtic de teologia a Cervera.
Exercí diversos càrrecs dins de l’orde. Des del 1746 fou prior del convent barceloní de Santa Caterina.
Publicà alguns dels seus sermons i les obres Commentaria in Psalmos i Litteralis et moralis expositio in Exodum.
(Barcelona, 1691 – 1762)
Fabricant d’indianes. Comerciant matriculat i ciutadà honrat (1748), fou introductor del cotó americà (1752). A la fàbrica, el 1745 treballaven 452 obrers.
El 1755 gestionà amb èxit, amb el seu sogre Ramon Picó i amb Bernat Marín, l’establiment d’una companyia de comerç amb Amèrica, de la qual fou un dels primers directors.
El seu fill fou Josep Glòria i Picó (Barcelona, 1723 – 1772) Ciutadà honrat. Fou també comerciant i un dels fundadors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona.
(Barcelona ?, vers 1700 – Barcelona, 1762)
Frare mercenari. Entre els seus càrrecs figuraren el de prior de Barcelona (1749) i provincial d’Aragó (1752).
Li foren publicats dos sermons en castellà. Deixà inèdites les obres Flors de llatinitat més florida, collides del català, del francès i del castellà i Apuntaments dels miracles de Nostra Senyora de la Serra de la vila de Montblanc.
(Barcelona, 7 gener 1762 – 30 maig 1773)
Diari. Dirigit per P.A. Tarazona, que durà, segons sembla, fins al 28 de febrer de 1762, amb un total de 53 números.
Reaparegué el 1772, amb el nom de “Diario evangélico, histórico-político”, però només durà 6 dies, i fou substituït per un “Diario curioso, histórico, erudito, comercial, civil y económico”, del qual es conserven 419 números, que arriben fins al 1773.
Davant les dificultats de poder-lo publicar diàriament, continuà en forma de setmanari, amb el títol de “Semanario curioso, erudito, comercial y económico“, del qual sortiren 62 números.
(Teià, Maresme, 29 novembre 1682 – Viena, Àustria, 2 agost 1762)
Militar austriacista i financer. Fill d’Amador Dalmau i Colom. Després d’un breu empresonament (1704), fou nomenat cavaller.
Durant la guerra de Successió, en el setge de Barcelona del 1706 contribuí a la defensa de la ciutat comandant un esquadró de cavalleria de 40 homes costejat per ell. Posteriorment (1710) combaté per Aragó i Catalunya, i fou ascendit a sergent major.
Esgotada la tresoreria dels aliats, féu un prèstec que permeté la contraofensiva sobre Balaguer i Girona.
El 1713 fou ascendit a coronel i nomenat membre de les Juntes de Defensa del nou govern provisional. Defensà Barcelona del setge del duc de Pòpuli i s’apoderà de Montjuïc.
Participà el mateix any en l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer fora de la ciutat. Durant els darrers mesos del setge, prengué part molt activa en la direcció de la defensa.
Uns quants dies després de la caiguda de Barcelona (11 setembre) fou detingut amb uns altres caps de la defensa, i estigué empresonat a Alacant, Pamplona i Segòvia, mentre li eren confiscats els béns.
Alliberat després del tractat de pau signat entre Espanya i l’Imperi a Viena, es posà al servei de l’arxiduc, ja emperador amb el nom de Carles VI, que el nomenà general en cap de cavalleria (1727).
El 1753, durant el regnat de Francesc I, ascendí a tinent general de l’Imperi.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
Dades dels Països Catalans 