(Mataró, Maresme, 1750 – Barcelona, segle XIX)
Família d’argenters i joiers. Fundada per Francesc Carreras i Matas.
Assolí la seva millor època al darrer quart del segle XIX, que reberen, entre altres títols, el d’argenters i joiers de Lleó XIII, i, entre altres premis, la medalla d’or de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1750 – Madrid, 1801)
Botànic. Fill de Miquel Bernades i Mainader. Succeí Palau i Verdera com a segon catedràtic del Jardí Botànic de Madrid.
Estudià la flora del País Valencià i de Múrcia. Continuà el Specimen Florae Hispanicae que havia començat el seu pare i que ell deixà també inacabat.
(Guadalajara, Castella, vers 1750 – Solsona, Solsonès, 25 juliol 1830)
Bisbe de Solsona (1814-30).
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per absolutista, i fugí a França, on signà l’Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França.
També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
(Barcelona, 1687 – Reus, Baix Camp, 1750)
Eclesiàstic. Degà del capítol barceloní, defensà la submissió a Felip V de Borbó.
Li fou confiat pel duc de Berwick el càrrec de vicari general castrense i fou nomenat vicari general de la diòcesi de Barcelona.
Fou inquisidor de Catalunya i Mallorca i bisbe de Girona (1729).
(Barcelona, 1750 – Còrdova, Andalusia, 3 novembre 1822)
Compositor. Format al monestir de Montserrat, fou mestre de capella de les catedrals de Girona i de Còrdova.
De la seva producció, que comprèn unes tres-centes obres, sobresurten diverses composicions religioses, escrites per a veus i acompanyament orquestral, i l’oratori A Santo Tomás de Aquino (1786).
(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)
Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).
Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.
El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.
El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.
L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.
(Sabadell, Vallès Occidental, 10 agost 1750 – Barcelona, 11 novembre 1824)
Filòsof, teòleg i lexicògraf. Fou catedràtic de filosofia, director (1784) del seminari de Barcelona i bibliotecari de la biblioteca episcopal. Després fou canonge a la seu de Tarragona (1785) i hi fundà, amb el bisbe Francesc Armanyà, la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1803 fou nomenat bisbe in partibus de Palmira i confessor de Carles IV de Borbó. Acusat d’afrancesat i perseguit per Ferran VII de Borbó, pogué tornar a Barcelona el 1814.
Va escriure obres de teologia i filosofia, algunes de les quals foren posades a l’índex de llibres prohibits: Historia eclesiástica (12 volums), Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica; Deberes del cristiano en tiempos de revolución hacia la potestad pública. Treballà en un diccionari català-castellà-llatí que s’edità el 1803-05.
Cal considerar-lo un il·lustrat, deixeble del bisbe Josep Climent, i figura de la pre-renaixença.
Dades dels Països Catalans 