(Catalunya Nord, segle XVIII – segle XIX)
Títol concedit el 1727, pel rei Lluís XV de França, a Àngel Carles Delpàs-Camporrells i d’Oms, baró de Pià i senyor de Sant Marçal (Rosselló).
S’extingí, amb la família, a la primera meitat del segle XIX.
(Catalunya Nord, segle XVIII – segle XIX)
Títol concedit el 1727, pel rei Lluís XV de França, a Àngel Carles Delpàs-Camporrells i d’Oms, baró de Pià i senyor de Sant Marçal (Rosselló).
S’extingí, amb la família, a la primera meitat del segle XIX.
(Oriola, Baix Segura, segle XVII – 1727)
Noble. Marquès consort de Rafal. En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola. De primer es mostrà partidari de Felip V de Borbó, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc Carles III i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià.
Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc que li concedí el marquesat de Rossell (1707), i fou lloctinent seu a Mallorca (1709-13). El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena (1725), li foren retornats els béns confiscats per Felip V.
El 1726 tornà a Oriola.
(País Valencià, 1727 – Madrid ?, 1786)
Arquitecte. És autor, per encàrrec de Carles III de Borbó, de l’església del Temple de València (1761-80), de façana acadèmica, on adoptà les típiques cobertes ceràmiques valencianes a la cúpula i a les torres.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 24 març 1727 – el Puig de Santa Maria, Horta, 22 gener 1799)
Historiador. Frare mercenari. Fou arxiver del monestir del Puig i historiador infatigable del seu orde.
Els seus manuscrits formen quaranta volums. La majoria són estudis històrics referents a la Mercè.
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1727)
Jurista i poeta. Fou metge, advocat i catedràtic de lleis a la universitat de Mallorca.
Escriví diverses al·legacions jurídiques, així com composicions de caràcter satíric, que palesen una viva tendència anticlerical, com una Relació de Don Baltasar Fítova, sàtira en vers contra els mals costums d’alguns sacerdots, recollida per la Inquisició el 1725.
(Petra, Mallorca, 1727 – Palma de Mallorca, 1787)
Erudit i predicador. Professà l’any 1744 en el terç orde franciscà, del qual fou visitador.
Escriví un Exercici de la Santa Creu (1774), algunes poesies en català i obres de caràcter religiós en castellà. La seva obra restà inèdita.
(Ribagorça, segle XVII – 1727)
Nebot de Pere de Bardaixí i d’Ascon. Lluità per la causa borbònica durant la guerra de Successió.
(l’Alcora, Alcalatén, 1727 – )
Fàbrica de ceràmica i porcellana fundada el 1727, pel comte d’Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, senyor d’Alcalatén, el qual obtingué de Felip V de Borbó privilegis que facilitaren tant les importacions de primeres matèries com les exportacions a l’estranger i la venda al mercat interior, i li permeteren d’arraconar els petits tallers menestrals de terrissers que treballaven a l’Alcora. La manufactura, en el muntatge de la qual hom no planyé esforços, passà per tres èpoques ben determinades.
La primera (1727-49) es caracteritzà per l’actuació dels mestres francesos Eduard Roux i Joseph Olerys, procedents de Marsella i Moustiers, que introduïren l’estil Bérain. En aquesta època foren reproduïts també temes i colors freqüents a la ceràmica francesa i holandesa de l’època, sobretot introduïts per Miquel Soliva. Les peces més corrents foren vaixelles, xocolateres, sucreres, aiguamans, pots de farmàcia, etc.
A la segona època, molt desigual, l’administració passà a mans del fill del comte d’Aranda, el comte Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III de Borbó i de Carles IV de Borbó, el qual el 1749 dictà noves reglamentacions. Aquesta època és marcada per l’obsessió de produir veritable porcellana; per aixó, el 1751, fou cridat el francès François Haly, que fracassà en l’intent, ja que el 1764 entrà a la fàbrica el saxó Johann Christian Knipffer amb l’encàrrec de produir porcellana com la de Saxónia; aquest només aconseguí de fabricar mitja porcellana. El 1774, el francès François Martin continuà la mitja porcellana i aconseguí la producció del tipus terra de pipa, imitació dels productes anglesos de Leeds, els quals superà, però fracassà en els tipus de Sèvres i Chantilly i se suicidà el 1786.

La dedicació total a l’obtenció de porcellana i a la terra de pipa produí un abandó dels tipus tradicionals i un descens en la qualitat. Aixó, i els conflictes entre els directors i entre el personal, provocà el 1780 la creació de petites manufactures, dites fabriquetes, a l’Alcora, Onda, Vilafamés i Ribesalbes, que produïren ceràmica idèntica a la de l’Alcora. Hom intentà de suprimir aquestes fabriquetes, i en no aconseguir-ho, el 1784 hom decidí de marcar les peces amb una A; però la mesura resultà inútil, ja que també la marca fou imitada. A més dels tipus tradicionals, en aquesta època foren modelats busts i figures per encàrrec.
Durant la tercera època hom envià a París, el 1786, Cristòfor Pastor i Vicent Alberó per tal que aprenguessin els secrets de la veritable porcellana, però llur fracàs portà, el 1787, que fos contractat el francès Pierre Cloostermans, que es comprometé a fabricar porcellana de França, ceràmica com la d’Estrasburg i a perfeccionar els tipus tradicionals. Sembla que Cloostermans reeixí en els seus projectes, ja que el 1790 foren renovades les existències de la botiga de Madrid pels nous tipus que descriuen els catàlegs del 1789 al 1792. Diferències internes provocaren una gran crisi. El 1798 moriren Cloostermans i el comte d’Aranda, i la fàbrica fou heretada pel seu nebot, el duc d’Híjar, el qual no pogué aturar la decadència, a causa també del desgavell de la guerra del Francès.
Entre el 1815 i el 1818 sembla haver-hi hagut uns intents innovadors amb la presència dels mestres Luis Poguetti i Domingo Palmera, procedents del Buen Retiro de Madrid. La competència de les fabriquetes provocà que la marca A fos substituïda pel rètol Alcora D. De Híjar. El 1825 continuava la fabricació de porcellana, terra de pipa i ceràmica, però la decadència s’anà accentuant.
Finalment, el 1851, hom arrendà la fàbrica a la família Girona, els quals, set anys després, passaren a ésser-ne propietaris.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1727 per l’emperador Carles VI al general Antoni Descatllar i de Fontanelles (mort el 1762), únic titular.