(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)

Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).

Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.

Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.

Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.

La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.