Arxiu d'etiquetes: 1659

Vallterra de Blanes -varis bio-

4 Respostes

Joan Vallterra de Blanes  (País Valencià, segle XVI)  Noble. De nom real Joan de Blanes i de Vallterra. Nét i hereu d’Elisabet de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos. Els seus cognoms, formant-ne un de sol, es perpetuaren en els seus descendents. Serví Ferran II el Catòlic en la defensa de Perpinyà contra els francesos. El seu besnét fou:

Vicent Vallterra de Blanes i de Centelles (País Valencià, segle XVI)  Noble. Fou el pare de:

Joan Vallterra de Blanes i de Ribelles (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Baró de Torres Torres i de Canet de Berenguer, creat el 1628 comte de la Vilanova (títol que portà la seva descendència). Fou el pare de:

Jeroni Vallterra de Blanes i de Vallterra (País Valencià, segle XVI)  Noble. Fou el pare de:

Vicent Vallterra de Blanes i Robles (País Valencià, segle XVII – 1669)  Fou lloctinent de portantveus de governador general de València. Fou pare de:

Josep Vallterra de Blanes i Martí (País Valencià, segle XVII – València, 1659)  Cavaller de Sant Jaume. Fou degollat a la plaça de València. Fou l’avi de:

Pere Vallterra de Blanes i de Borja (País Valencià, segle XVII – 1733)  Fou creat marquès de Vallterra (1716).

Rigau-Ros i Serra, Jacint

3 Respostes

(Perpinyà, 18 juliol 1659 – París, França, 29 desembre 1743)

Pintor. Fill de Macià Rigau i Roat i germà de Gaspar. Fou conegut a França amb el nom de Hyacinthe Rigaud. Estudià a Montpeller i quatre anys a Lió, i passà després a París, on cursà estudis a l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura.

Protegit de Charles Le Brun, aleshores la màxima personalitat artística oficial de França, per consell seu rebutjà d’anar a Itàlia, tot i haver guanyat el premi de Roma de l’Acadèmia amb el quadre Caín construint la ciutat d’Henoch (1682). A la capital francesa esdevingué retratista oficial de Lluís XIV i inicià una exitosa carrera, especialitzat en retrats de l’aristocràcia, així com d’artistes i intel·lectuals.

La seva pintura reflecteix la influència dels grans mestres nòrdics (Rubens, Van Dyck) combinada amb trets meridionals. Amb un estil dinàmic i barroc, acabà de definir les característiques del retrat cortesà francès. Acadèmic des del 1700, fou rector de l’Acadèmia des del 1733.

Entre les seves obres, a més dels retrats de Lluís XIV i Lluís XV, destaquen els de Bossuet, Felip V de Borbó, La Fontaine i un Autoretrat.

Fullana i Oliver, Pere

Deixa un comentari

(Campos, Mallorca, segle XVII – Palma de Mallorca, 1659)

Franciscà. Lector de filosofia i teologia; escriví en llatí un comentari del Llibre de contemplació i un tractat sobre el Llibre d’Amic e Amat, de Ramon Llull, tots dos inèdits.

Escrivà de Romaní i Mateu -germans-

4 Respostes

Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.

Jaume Escrivà de Romaní i Mateu  (País Valencià, segle XVI – València, 1630)  Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.

Onofre Escrivà de Romaní i Mateu  (País Valencià, 1577 – 1621)  Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII)  Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.

Pere Escrivà de Romaní i Mateu  (València, 1572 – 1630)  Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:

Conflent, vescomtat del

17 Respostes

(Catalunya Nord, segle VIII – 1659)

Jurisdicció senyorial pirinenca, entre la Cerdanya i el Rosselló, a mig curs de la Tet.

Abans d’ésser ocupat pels musulmans (vers 717) era un pagus visigot. Alliberat de l’Islam per Carlemany (vers 785), els seus titulars foren els mateixos que els de la Cerdanya, és a dir, membres de la família comtal de Carcassona, la qual hom creu originària del Conflent.

Vers el 870 Guifré I el Pilós cedí el govern del comtat al seu germà Miró I el Vell, el qual aconseguí del rei franc el patronat sobre el monestir de Sant Andreu d’Eixalada (fundat el 840), i més tard (878) el traslladà a Sant Miquel de Cuixà.

D’ençà de l’any 878 Miró I fou també comte del Rosselló. A la seva mort (895) el Conflent revertí a Guifre el Pilós, el qual el llegà al seu segon fill, Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i d’ençà d’aleshores el Conflent restà unit al mencionat comtat i fou governat per una família vescomtal a la qual pertanyeren els bisbes d’Urgell Sal·la (991-1010) i sant Ermengol (1010-35).

Entre el 1088 i el 1090 el comte Guillem I de Cerdanya fundà Vilafranca de Conflent, població que assolí una gran prosperitat i que fou capital del comtat durant la baixa edat mitjana.

Les vicíssituts polítiques del Conflent foren les mateixes que les de la Cerdanya. El 1117 va passar als comtes de Barcelona; del 1162 al 1181 pertanyé al comte Sanç I de Rosselló-Cerdanya i del 1212 al 1241, al seu fill Nunyó Sanç I. Del 1241 al 1272 tornà a pertànyer a la corona catalano-aragonesa, i del 1272 al 1344 formà part del regne de Mallorca-Rosselló.

Del 1344 al tractat dels Pirineus (1659) fou integrat novament a Catalunya, i en aquesta darrera data va passar als reis de França.

Capcir, sots-vegueria de

3 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIII – 1659)

Antiga demarcació administrativa del comtat de Cerdanya, centrada ja des del segle XIII al castell de Puigbalador i que comprenia tota la vall del Capcir.

Pertanyia a la jurisdicció del veguer de Conflent i es mantingué després de l’annexió a França (1659), fins a la Revolució, que fou incorporada al districte de Prats del departament dels Pirineus Orientals.

Bono, Josep

Deixa un comentari

(Albaida, Vall d’Albaida, 1659 – València, 1725)

Teòleg dominicà. Fou qualificador del Sant Ofici a València.

Deixà inèdits diversos tractats, un d’ells sobre la butlla antijansenista Unigenitus.

Comtats, els

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, 1344 – 1659)

Nom amb el qual hom designava, fins a la constitució de la província francesa del Rosselló (1659), el conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (amb Conflent, Vallespir, Capcir, Baridà), que tingueren una administració en part separada de la resta del Principat de Catalunya des de llur reincorporació el 1344, després d’haver format part del Regne de Mallorca, fins al punt que hom oposava sovint els Comtats al Principat.

Banyuls i d’Orís, Tomàs de

1 Resposta

(Nyer, Conflent, 1619 – Barcelona, 5 maig 1659)

Militar. Senyor de la baronia de Nyer i de Montferrer. Hereu i nét de Tomàs de Banyuls i de Llupià.

Lluità contra els castellans en la guerra dels Segadors (1640), i el 1643 fou nomenat pels francesos governador del Rosselló i la Cerdanya.

Tanmateix, el caràcter de la dominació francesa el portà a dirigir una insurrecció fracassada (1653) i hagué de refugiar-se al Principat.

Cerdanya, comtat de

96 Respostes

(Catalunya, 785 – 1659)

Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.

Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.

Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,

Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.

El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.

El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.

El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.

El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.

El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.

Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.

Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.

Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.

En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.

Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.

Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.