Arxiu d'etiquetes: 1658

Ferran i de Sacirera, Felip de

1 Resposta

(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)

Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.

El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).

L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.

La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.

Dalmau i Colom, Amador

3 Respostes

(Barcelona, 1658 – 1734)

Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.

Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.

El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.

Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.

El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.

Foren germans seus:

Llorenç Dalmau i Colom  (Barcelona, s XVII – s XVIII)   Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.

Pere Dalmau i Colom  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.

Casal, comtat de

4 Respostes

(Catalunya, segle XVII)

Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).

Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.

Barutell i Puigmarí, Llorenç de

1 Resposta

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1595 – Perpinyà, 1658)

Polític i eclesiàstic. Col·laborador de Pau Claris. Ambaixador de la Generalitat a París (1640). Contribuí a la intervenció francesa a Catalunya.

President de l’Audiència de Barcelona a partir del 1641, mantingué una estreta fidelitat a les autoritats franceses, en caure Barcelona (1652), serví d’assessor polític als francesos del Rosselló.

Macià i Ambert, Francesc

7 Respostes

(Roda de Ter, Osona, 28 maig 1658 – Vic, Osona, 2 novembre 1713)

“Bac de Roda”  Polític austriacista i guerriller. Hereu per matrimoni de la masia del Bac de Roda (Osona). Pertanyia a la petita noblesa propietària rural vigatana. Fou un dels vuit personatges que amb llur signatura donaren a Domènec Perera i a Antoni de Peguera el caràcter de delegats oficials de Catalunya per a signar el pacte de Gènova (1705) amb les potències aliades.

Durant la guerra de Successió fustigà les guarnicions i l’exèrcit borbònic a la plana de Vic i al Lluçanès, participà en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona d’uns quants anys després, com a coronel de fusellers. El 1710, com a membre del senat, fou destinat a la plana de Vic per mobilitzar noves milícies voluntàries.

Abandonada Catalunya pels seus aliats, continuà la resistència. En arribar el general borbònic Bracamonte a Vic (agost 1713), malgrat la promesa d’amnistia, continuà lluitant a la muntanya durant uns quants dies i llicencià, després, les tropes. Es refugià aleshores al seu predi de mas Colom (Roda de Ter), però fou denunciat, detingut i penjat sense procés.

La seva personalitat adquirí ben aviat un gran ressò popular, que ha recollit el cançoner català, i literari. Una cançó popular Cançó de Bac de Roda, recollida per Milà i Fontanals (1882) i un drama Bac de Roda (1868) de Francesc Pelagi Briz recorden i exalcen la popularitat d’aquest personatge.