Arxiu d'etiquetes: 1650

Cardona-Borja i d’Erill, Josep Folc de

1 Resposta

(València, vers 1650 – Viena, Àustria, 1730)

(conegut també per Sanç Roís de Liori)  Militar i polític. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, primer marquès de Castellnou. Fou el primer comte de Cardona amb grandesa d’Espanya, títol atorgat per l’arxiduc Carles III d’Àustria el 1707 i reconegut per Felip V de Borbó el 1727; príncep de Cardona i del Sacre Imperi des del 1716, almirall d’Aragó, comanador d’Alcalà a Xivert i després lloctinent de l’orde de Montesa.

Fou ambaixador de Carles II a Viena. Hi conegué l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei, més tard, pels catalans. El 1705 fou nomenat, per aquest, lloctinent de València i, com a general de Consell de Guerra, l’acompanyà a les campanyes per la península Ibèrica.

També l’acompanyà, com a membre de la junta del govern, a la seva proclamació a Madrid (1706). Propugnà la defensa d’Alacant i l’organització d’un exèrcit permanent.

Nomenat majordom major de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic, l’acompanyà a Viena (1713) i formà part del seu consell. No s’acollí a l’amnistia de l’any 1725 i morí a l’exili. La seva descendència restà a Àustria.

Arboreda i Torres, Alexandre

Deixa un comentari

(València, 26 abril 1650 – 9 setembre 1698)

Escriptor en castellà. Catedràtic de dret a València.

Publicà la Fábula de Céfalo y Pocris (1680) i escriví nombroses comèdies barroques, representades amb èxit a València, a Barcelona, a la cort, etc, que restaren inèdites.

Martorell i Vidal, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1650 – 1706)

Pintor. Treballà per al palau de la Generalitat almenys durant els anys 1680-88.

És l’autor del Sant Jordi exhibit a la Sala Daurada.

Maille de Brézé, Urbain

Deixa un comentari

(França, 1597 – 1650)

Militar. Cunyat de Richelieu, el qual el nomenà lloctinent de Catalunya (1641-42).

Reorganitzà les institucions polítiques del país (vegueries i batllies, principalment) i reforçà el Rosselló.

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Cordelles i Ramanyer, Francesc de

2 Respostes

(Barcelona, 1650 – Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1739)

Eclesiàstic. Germà de Felicià i de Jaume. Abat del monestir de Gerri. Austriacista, fou un dels promotors de les Corts celebrades a Barcelona el 1705.

Presidí la junta de braços reunida a Barcelona (del 30 juny al 6 juliol 1713) que decidí la resistència de Catalunya contra Felip V de Borbó.

Copons -varis/es bio-

Deixa un comentari

Andreu Copons  (Catalunya, segle XIV)  Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Berenguer de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Elisenda de Copons  (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348)  Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.

Emerenciana de Copons  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650)  Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.

Jaume de Copons  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.

Joan de Copons  (Catalunya, segle XV)  Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.

Pere Romeu de Copons  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)  Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.

Ramon de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).

Bosc de Centelles i Cardona, Baltasar

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1650 – Madrid, 1714)

Escriptor. Religiós camil·lià, es dedicà a la cura dels malalts a Madrid, a Saragossa i a Anvers (Flandes).

És autor de Práctica de visitar enfermos y ayudar a bien morir (Anvers 1701 i Càller 1710), a més de Triunfo de los santos (1694).

Berguedà i Osona, Maria de les Plagues

5 Respostes

(Vic, Osona, segle XVI – 1650)

Religiosa, de nom Maria Osona. Vídua de Francesc Berguedà.

Fundà (1637) un convent de carmelites descalces a Vic, que dugué a terme gràcies al llegat d’Esperança Pradell, del mas Pradell de Gurb.

Fou la mare de Teresa Berga.

Mendoza y Sandoval, Diego Hurtado de

(Madrid, 13 octubre 1650 – Viena, Àustria, 14 juliol 1720)

Tercer comte de la Corzana. El 1697 fou nomenat capità general de Catalunya, nomenament que restà sense efecte, a causa de la greu annexió francesa de Catalunya i de la posterior negativa, per part de la generalitat i del Consell de Cent barceloní, de reconèixer-lo.

Sembla que, a causa de dificultats econòmiques i del seu ressentiment per la indiferència envers ell del govern de Felip V de Borbó, es passà, el 1702, al servei de Carles d’Àustria, i li foren confiscats els béns.

El 1706 entrà triomfalment a València, amb Carles III, el qual el designà per a formar part, indistintament, dels nous consells de guerra i de govern i el nomenà, abans de partir, lloctinent general de València, càrrec que exercí fins després de la rendició de la capital a l’exèrcit borbònic, el 8 de maig de 1707.

El 1711 s’embarcà, amb la seva família, amb el rei-arxiduc vers Viena.