(València, 1541 – Manila, Filipines, 1607)
Frare dominicà. Fou deixeble de Lluís Bertran, del qual seria successor com a mestre de novicis.
Des del 1596 era a les Filipines. Fou prior del convent de Manila.
És autor d’una Carta al maestro fray Vicente Justiniano Antist sobre el estado de la religión cristiana en las partes orientales (1602).
(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)
Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.
Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.
(Cocentaina, Comtat, 9 novembre 1544 – Madrid, 5 novembre 1607)
Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa (1598-1607). Succeí en el càrrec el valencià Simó Frígola. Pertanyia a l’orde de Montesa -del qual era assessor general- i al consell reial de Felip II.
Adoptà una posició més aviat passiva davant els projectes d’expulsió dels moriscs.
A la seva mort, fou traslladat solemnement a la catedral de València i enterrat en un sumptuós sepulcre de marbre. El trasllat fou descrit per Pere Roio, d’Ontinyent.
(València, després 1607 – 1670)
Poeta en català i castellà. Procurador patrimonial de la batllia de València des del 1655. Participà a l’acadèmia literària de Basili de Castellví (1668) i en els certàmens poètics celebrats a València el 1667 i el 1669.
Poesies seves figuren entre els preliminars de diverses edicions de l’època. Sembla que escriví també comèdies que foren representades.
Signava normalment amb el nom de Ceferí Clavero de Falces.
(Palma de Mallorca, 1531 – 1607)
Historiador. Jesuïta, ensenyà teologia, geometria, astronomia i música a Mallorca (on fou un dels fundadors de l’estudi general), Gandia, València i Barcelona.
Deixà manuscrita una Historia de la fundación del colegio de la Compañía de Jesús en Mallorca, utilitzada després per Pere Gil.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
(Occitània, segle XIII – 1607)
Territori. El comte Roger Bernat II de Foix es casà amb Ermessenda de Castellbó, a la mort de la qual (1230) s’incorporà al vescomtat de Castellbó, que havia de servir als comtes de Foix per intervenir en la política catalana.
Fins a Joan I de Foix (1410-36), en que la política dels Foix, desposseïts ja de les terres catalanes en temps de Martí I l’Humà, estigué sota l’òrbita francesa i el 1607 el casal s’incorporà al regne de França en esdevenir el seu titular Enric, rei de França amb el nom d’Enric IV de Borbó.
(Catalunya, segle XVI – 1607)
Filla i hereva de Joaquim Carròs de Centelles i d’Oms.
Es casà amb Cristòfor de Carròs de Centelles i Mercader, de la línia dels barons d’Almedíxer, que foren agraciats amb els títols marquesals de Quirra i de Nules.
Joan Cardona (Catalunya, segle XV) Escriptor. És citat per Fèlix Torres i Amat com a autor d’una novel·la titulada Tratado notable de amor.
Joan de Cardona (Sardenya, Itàlia, segle XV) Bisbe de Ploague, a Sardenya (1495). Potser pertanyia a la branca dels barons de Ploague i Montesanto.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV – després 1488) Cavaller. Fill bastard del comte Joan Ramon Folc I de Cardona. Durant la guerra civil catalana de 1462-72 es revelà com un dels primers capitans de Joan II (fou conegut com el Bastard de Cardona). El 1474 dugué a terme una important missió diplomàtica al Rosselló i tingué un paper destacat a les corts de 1473-79.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV) Noble. Fill natural del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Fou comanador santjoanista de Barcelona.
Joan de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XV – Ricoccia, Itàlia, 1522) Noble. Era comte de Colossa (Sicília). Morí lluitant contra els francesos.
Joan de Cardona (Sardenya ?, Itàlia, segle XVI – Hongria ?, segle XVI) Noble. Fou virrei de Sardenya durant setze anys, fins al 1549. Aquest personatge pot ser el que destacà a les guerres d’Hongria contra els turcs, en temps de l’emperador Ferran.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XVI – 1607) Noble. Fill de Lluís de Cardona i de Pràxedes d’Ança. El 1593 heretà del pare la baronia de Sant Mori. Fou heretat per l’oncle Galceran, germà de Lluís.
(Grions, Selva, 1553 – Girona, 30 octubre 1607)
Historiador i eclesiàstic. Dominicà, el 1605 fou nomenat mestre de filosofia i de teologia al convent que l’orde tenia a Llutxent (Vall d’Albaida).
Estudià en diversos arxius del Principat, publicà Flos sanctorum o historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602) i traduí al castellà les vides dels sants dominicans escrites per Antoni.
Dades dels Països Catalans 