(País Valencià, segle XVII – )
Títol concedit el 1663 a Ausiàs Crespí de Valldaura i Boïl de la Scala, senyor de l’Alcúdia de Crespins, del castell de Penya-roja o de Sumacàrcer i de la baronia de Sumacàrcer, que havia estat vinculada el 1321 pel seu avantpassat Jaume Crespí, jurat de València i senyor de Sumacàrcer i l’Alcúdia.
Continua en la mateixa família.
(Orpesa, Plana Alta, 19 juliol 1663 – Alacant, 21 abril 1737)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a Castelló, València i Roma, on fou secretari del cardenal Aguirre i l’ajudà a preparar la Collectio maxima conciliorum Hispaniae. De retorn a València (1699), fou bibliotecari dels ducs de Medinaceli (1704).
Són notables la seva correspondència amb filòlegs, publicada a Madrid (1738), i alguna de les seves obres filosòfiques.
(Xelva, Serrans, 1663 – País Valencià, segle XVIII)
Eclesiàstic. Fou rector de la seva vila natal. Ocupà diversos càrrecs al bisbat de Sogorb.
És autor de l’obra La fénix troyana (1681), que és una miscel·lània de petits treballs de caràcter històric.
(Horta, 1663)
Aixecament dels llauradors per oposar-se a la pretensió dels jurats de València de fer-los pagar la cisa de la carn com a habitants de la ciutat.
Empresonats 40 individus d’Alboraia pels jurats, els llauradors assetjaren València i empresonaren el jurat cavaller.
Manuel Sarmiento de los Cobos aconseguí dels jurats, de l’arquebisbe i del rei el perdó general i la supressió de la cisa de la carn.
(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)
Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.
Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.
(Malta, 1663 – 1680)
Línia de fortificacions de l’illa.
Feta construir pel gran mestre de Sant Joan, Nicolau Cotoner i d’Olesa, per tal d’unir La Città Vittoriosa (l’antic Borgo) a La Sangles, a llevant del Gran Port, davant La Valette.
(Palma de Mallorca, 1601 – la Valetta, Malta, 28 octubre1663)
Cavaller. Fill de Marc Antoni Cotoner i de Santmartí i de Joana d’Olesa, i germà de Nicolau, Bernat, Marc Antoni, Miquel i Francesc. Gran mestre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.
Lluità contra els turcs i fou batlliu de l’orde a Mallorca.
A Malta millorà la casa de l’hospital i enriquí artísticament l’església. Va encunyar monedes d’or i d’argent amb el seu bust i les armes de Malta.
(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)
Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.
El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.
Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718) Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.
(Barcelona, 1603 – 1663)
Pintor. Decorà amb Pere Cuquet els claustres dels convents barcelonins de Sant Agustí i de Sant Francesc de Paula.
(Camarasa, Noguera, segle XVII – Malta, 1663)
Religiós. Pertanyia a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Fou nomenat prior i bisbe de Malta en 1634.
Dades dels Països Catalans 