Arxiu d'etiquetes: 1604

Ferrer -varis/es bio-

1 Resposta

Andreu Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801)  Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.

Antic Ferrer  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.

Bonifaci Ferrer  (Catalunya ?, segle XIV)  Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.

Esteve Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).

Esteve Ferrer  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744)  Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.

Francesc de la Concepció Ferrer  (Barcelona, 1773 – 1821)  Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.

Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604)  Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).

Guerau Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, 1759 – 1833)  Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.

Joan Bartomeu Ferrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.

Joan Francesc Ferrer  (Barcelona, segle XVII)  Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.

Josep Ferrer  (València, segle XVII – 1682)  Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.

Josep Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII)  Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.

Lleonard Ferrer  (València, vers 1623 – 1695)  Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.

Lluís Ferrer  (Catalunya, segle XIX)  Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.

Miquela Ferrer  (País Valencià, segle XVIII – 1804)  Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).

Pere Ferrer  (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII)  Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.

Pere Joan Ferrer  (Illes Balears, segle XVIII – 1747)  Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.

Plàcid Ferrer  (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645)  Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.

Simó Ferrer  (Barcelona, 1751 – segle XVIII)  Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.

Vicenç Ferrer  (Barcelona, segle XVI – 1632)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.

Canet de Mar, Gabriel de

2 Respostes

(Canet de Mar, Maresme, 1604 – Barcelona, 1680)

Frare caputxí. Fou mestre de novicis i definidor provincial.

Una biografia seva fou publicada el 1721 pel pare Atanasi de Barcelona.

Jalpí i Julià, Josep

Deixa un comentari

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1604 – Barcelona, 1678)

Eclesiàstic. Cosí de Joan Gaspar Roig i Jalpí. El 1632 es doctorà a Roma en dret civil i canònic. Obtingué el priorat de Meià (1633); rebé tot seguit l’hàbit benedictí.

Fou partidari de Felip IV durant la guerra dels Segadors i objecte de persecució per part dels francesos i de la generalitat de Catalunya.

El 1652 fou nomenat canceller de Catalunya i president de la Congregació Claustral Tarraconense; el 1652 fou elegit per a l’abadiat de Cuixà, del qual no pogué prendre possessió, a causa del tractat dels Pirineus.

Compilà les Constitucions noves de la Congregació, edità les sinodals del priorat de Meià i escriví llibres de devoció, com Romeria del paradís i una Relació de les coses del gloriós sant Jordi, màrtir en Catalunya, i les seves memòries.

Gralla i d’Hostalric, Lucrècia

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1604)

Dama. Filla de Miquel Gralla. Es casà amb Francesc de Montcada i de Cardona, segon comte i primer marquès del títol d’Aitona, que fou virrei del Principat i de València. En restà vídua el 1594.

Les seves restes, amb les del seu marit, foren posades en un sumptuós mausoleu de marbre, d’estil renaixentista, a la seu vella de Lleida.

Fills seus foren Gastó, segon marquès d’Aitona, i Joan, arquebisbe de Tarragona.

Fletxa, Mateu (II)

4 Respostes

(Prades, Baix Camp, 1530 – la Portella, Berguedà, 20 febrer 1604)

(dit el Jove)  Compositor. Nebot de Mateu Fletxa el Vell. Es formà al costat del seu oncle a la cort castellana. Ingressà a l’orde carmelità el 1552 a la província de València.

Va viure a Itàlia i va treballar a la cort austriaca, on el 1564 fou capellà de l’emperadriu Maria, esposa de Maximilià II, i més tard cantor de la capella imperial, on actuà fins al 1581.

En morir Maximilià, l’emperador Rodolf II el premià pels serveis fets al seu pare amb el nomenament d’abat de Tihanny (Hongria). Visità la Península Ibèrica els anys 1570, 1581 i 1586, per reclutar cantors per a la capella imperial.

A Venècia publica Il primo libro di madrigali a 4 et 5 (1568). Escriví també tres llibres de música polifònica: el Libro de música de punto, perdut, Divinarum completarum psalmi, incomplet, i Las ensaladas, dedicades a Joan de Borja i d’Aragó i publicades a Praga el 1581, també és autor d’Harmonia a 5, per a cinc instruments de corda, i un Miserere a 4 veus, conservades en forma manuscrita.

El 1599 Felip III de Catalunya el nomenà abat del monestir de la Portella, lloc on es retirà.

Erill i de Sentmenat, Felip d’

1 Resposta

(Barcelona, segle XVI – Catalunya, 1632)

Cavaller de Sant Jaume. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola, comte d’Erill. Gentilhome de cambra del príncep Filibert de Savoia.

Governador del terç de la mar a Sicília (1607), serví també a Nàpols i a Flandes. Assistí a l’expulsió dels moriscs i a una acció bèl·lica a Bizerta (1623), de la qual fou publicada una relació a Barcelona (1623).

En morir la seva cunyada, Barbara del Maino, milanesa, vídua del comte Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat, en circumstàncies poc clares (1630), fou acusat de complicitat i pres, però no fou demostrada la seva culpabilitat.

Possiblement, fou germana seva Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat  (Catalunya, abans 1604 – 1665)  Comtessa de Guimerà. Tia de Margarida d’Erill i del Maino. Tingué que exiliar-se durant la guerra amb França (1640).

Blai, Pere (I)

3 Respostes

(Barcelona, segle XVI – 1604)

Mestre de cases i de fonts. Membre d’una nissaga de mestres d’obres barcelonins originària de Tremp, cal no confondre’l amb el seu fill homònim i més famós.

Treballà en les fortificacions de Barcelona (1552-57), en les obres de l’església dels Sants Just i Pastor (des del 1553) i en la construcció de l’antiga església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres (1561-74).