Arxiu d'etiquetes: 1550

Virués, Cristòfor de

2 Respostes

(València, 1550 – 1614)

Poeta, dramaturg i militar. Fill d’Alfons de Virués i germà de Jeroni, Francesc i Jerònima. Seguí la carrera militar; el 1602 era capità. Participà en la batalla de Lepant i en les campanyes del Milanesat. Féu diverses estades a Madrid.

Autor de l’epopeia religiosa El Monserrate (Madrid, 1587), sobre la llegendària fundació del monestir de Montserrat i de cinc tragèdies (Obras trágica y líricas, Madrid 1609) poc significatives, llevat d’Elisa Dído, concebida segons les unitats i regles clàssiques.

És considerat un dels escriptor valencians més importants vinculats a la literatura castellana del Siglo de Oro.

Cotes, Ambrosi Coronat de

2 Respostes

(Villena, Alt Vinalopó, vers 1550 – Sevilla, Andalusia, 1603)

Compositor. Fou mestre de capella de la capella reial de Granada i de les catedrals de València i de Sevilla.

Amb la seva producció policoral començà una nova època en l’escola musical valenciana.

Centelles-Riu-sec i Fernández de Heredia, Francesc Gilabert de

3 Respostes

(Oliva, Safor, 1499 – 25 octubre 1550)

Noble i poeta. Tercer comte d’Oliva i baró de Nules (1536), conegut també per Ramon de Riu-sec i per Francesc Gilabert Ximénez de Urrea. El seu oncle Serafí de Centelles-Riu-sec i Ximénez de Urrea, segon comte d’Oliva, li donà com a preceptor l’humanista Joan Baptista Anyes, el qual li dedicà el seu Apologetycum Panegyricon (1550), imprès a despeses d’ell.

El 1525 s’havia casat amb Maria de Cardona i Manrique de Lara, filla del duc Ferran I de Cardona i Enríquez. En heretar el comtat el 1536, envià el seu mestre, que continuà sempre al seu servei, a catequitzar els moriscs de la vall d’Aiora.

Escriví elegies, epigrames, cartes, discursos, en llatí, inclosos en les obres del seu mestre que ell féu publicar.

Fou el pare de Magdalena i de Pere Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cardona.

Cabanyelles i Gallac, Jeroni de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – València, juliol 1550)

Governador general de València (1523-50) i ambaixador, senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait i comanador de Sant Jaume. Fill de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa i successor del seu germà Lluís de Cabanyelles i Gallac.

Fou ambaixador de Ferran II el Catòlic prop de Lluís XII de França (1509-12) per a les qüestions italianes. Fou conseller de guerra i d’estat de Carles I i capità de la seva guàrdia. El 1535 acompanyà l’emperador a la campanya de Tunis.

El seu fill Jeroni de Cabanyelles fou també governador.

Bleda, Jaume

Deixa un comentari

(Algemesí, Ribera Alta, 1550 – 3 desembre 1622)

Escriptor i dominicà. Predicador general de València, qualificador i consultor del Sant Ofici i fundador del convent d’Algemesí.

Fou des del 1591 un decidit partidari de l’expulsió dels moriscs (1609), prop del rei, dels seus ministres i dels papes, i amb aquest fi va escriure Defensio fidei in causa neophytorum sive morischorum regni Valentiae, totiusque Hispaniae (València 1610), juntament amb un Tractatus de iusta marischorum ob Hispania expulsione (1610) i una Breve relación de la expulsión de los moriscos del reyno de Valencia.

És, a més, autor, entre altres obres, d’una Coronica de los moros de España (1618).

Aragó i de Gurrea, Alfons d’

Deixa un comentari

(Saragossa, 1487 – 1550)

Comte de Ribagorça (1512-33) per renúncia del seu pare Joan d’Aragó i Jonquers. El 1506 anà a cercar i acompanyà a Valladolid la futura reina Germana de Foix. A la mort de Ferran II (1516), anà a Flandes prop de Carles I, amb instruccions del regent Alfons d’Aragó i Roig, retornà amb el rei a la península.

En recompensa a l’hospitalitat que donà, al seu palau de Pedrola, al papa electe Adrià IV, fou nomenat comanador de Sant Jaume. El 1533 abandonà la vida cortesana i renuncià al comtat a favor del seu fill Martí.

Deixà escrita una Historia y principios del linaje de los Gurreas i algunes poesies.

Anglès, Josep

Deixa un comentari

(València, vers 1550 – Roma, Itàlia, 1588)

Frare franciscà de l’observança. Bisbe de Bosa (Sardenya) des del 1586 fins a la seva mort. Professor de teologia a València, Lleida, Alcalà, Salamanca i Sardenya.

Seguí l’escola de Joan Duns Escot i publicà Flores theologicarum questionum in primum et secundum librum Sententiarum (Madrid 1586) i Opiniones in librum quartum Sententiarum (Roma 1579), que foren repetidament publicades.

Albertí -varis bio-

3 Respostes

Arnau Albertí  (Muro, Mallorca, 1480 – Patti, Sicília, Itàlia, segle XVI)  Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d’on era canonge, i després de València (1527). Interessat per l’obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.

Guillem Albertí  (Rosselló, segle XIV – ?, segle XIV)  Cavaller. Es destacà a l’oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s’empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II el Just amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.

Jaume Albertí  (Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca ?, segle XV)  Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d’aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l’elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.

Pere Joan Albertí  (Illes Balears, segle XVI)  Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l’època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.

Rafael Albertí  (Inca, Mallorca, 1550 – Palma de Mallorca, 1627)  Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l’establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d’Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).

Fontanet, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVI)

Mestre vidrier. Treballà a Barcelona, on féu tres vidrieres per a Sant Jaume (1553) i una altra per a Sant Francesc (1555). Tres vidrieres i el retaule major de Sant Miquel, de Molins de Rei, també és probablement obra d’ell (vers 1559).

Fou el pare de Jaume Fontanet (Ivorra, Segarra, segle XVI – Barcelona, vers 1550)  Mestre vidrier. Treballà a Barcelona, a Sant Jaume i Sant Francesc. El retaule major de Sant Miquel, de Molins de Rei, també són probablement obra seva.

Ferran de Nàpols

4 Respostes

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.