(València, 1430 – 2 juliol 1490)
Escriptora i monja clarissa. Filla natural d’Enric de Villena. Fou criada a la cort valenciana de la reina lloctinent Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim. A quinze anys ingressà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, d’on fou elegida abadessa el 1463.
La seva única obra coneguda, la Vila Christi, escrita per a edificació de les monges, fou impresa el 1497. Malgrat el títol llatí, és escrita en llengua catalana, en un estil viu i popular.
(Illes Balears, 1430 – després 1500)
Escriptor. En la seva joventut fou secretari d’Alfons IV el Magnànim.
És autor de les obres Commentaria super artem Raymundi Lullii i Summa veritatis Rosarium.
(Valldemossa, Mallorca, 1430 – Palma de Mallorca, vers 1501)
Impressor. Fundà a Palma de Mallorca, juntament amb el lul·lista Bartomeu Caldentey, la primera impremta de l’illa, traslladada durant algun temps a Miramar.
Els llibres més importants que publicà són el Tractatus de regulis mandatorum de Jean Gerson (1485), a expenses de Caldentey; la Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist, de Francesc Prats (1487) i un Breviarium majoricense (1488), del qual no es conserva cap exemplar, però que sens dubte existí.
(Ribagorça, vers 1430 – vers 1500)
Cavaller i senyor d’Albalat de Cinca. Fill de Guerau d’Espés. Participà en la guerra civil catalana (1462-72) a favor del rei Joan II el Sense Fe, i fou un dels defensors de la força de Girona el 1462. Gràcies a aquesta relació, juntament amb els seus germans Lluís i Ramon obtingué una gran fortuna.
Després d’acompanyar l’infant Ferran, de qui era conseller, a Castella (1469), fou nomenat virrei de Sicília (1479). Participà a les guerres de Nàpols i li fou donat el comtat de Sclafani (Sicília).
Destituït el 1490, acusat d’abusos, fou pres a Còrdova, però els seus influents familiars n’aconseguiren l’alliberament (1492).
(Rosselló, 1430 – 1520)
Senyor de Catllà i castellà de Llívia. Durant l’ocupació dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1463-95) per Lluís XI, promogué la revolta dels nobles de la regió (1472).
Trencat el pacte de neutralització (1473-75) dels comtats entre Lluís XI i Joan II de Catalunya, dirigí un atac contra Puigcerdà i sofrí dos setges al castell de Llívia (1476 i 1478). Conquerida la plaça pels francesos i volada la fortalesa (1479), fugí i continuà la lluita.
L’any 1495 els comtats foren reincorporats a la corona de Catalunya-Aragó.
(Ribagorça, 1430 – després 1493)
Cavaller. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i germà de Guillem Ramon i de Joan. Es casà vers el 1455 amb una pubilla, Beatriu de Salt.
Home bel·licós, resolgué en un combat les seves diferències amb Pere de Rocabertí el 1458. Durant la guerra contra Joan II figurà al bàndol reialista i es distingí en la defensa de Palau-saverdera (1464-66), que pertanyia a la seva germana Elionor, muller de Bernat de Vilamarí, malgrat trobar-se la seva dona, la seva filla i el seu sogre en poder dels enemics.
El 1466 caigué presoner de Pere IV de Catalunya, bé que el 1468 tornava a ésser en llibertat. Joan II el premià amb rendes confiscades.
(Catalunya, segle XIV – Bonifàcio, Còrsega, Itàlia, 1430)
Cavaller. Senyor del Catllar i de Gimenells. Fill d’Antoni de Bardaixí.
Camarlenc d’Alfons IV el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega (1420) i de Nàpols (1423), restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat.
Serví a la flota de l’infant Pere d’Aragó fins al 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova. Prengué part en la guerra contra Castella del 1429.
(Balaguer o Lleida, 1378 – Montblanc, Conca de Barberà, 28 maig 1430)
Filla de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat, i germana de Jaume II d’Urgell, el Dissortat.
Patí un procés sota l’acusació d’haver ajudat el seu germà amb consells i diners, li foren embargats els seus béns i seguí a la seva mare que fou internada a Cullera i tot seguit a València (1415).
Per l’agost de 1415, ella i la seva germana Cecília foren dutes al monestir de Sixena, on tenien una germana monja, Isabel, i on residia també la seva cunyada Isabel d’Aragó.
Alfons IV el Magnànim li concedí una assignació mensual, però es negà a deixar-li visitar la seva mare, que traspassaria el 1420.
Elionor morí molt jove, en olor de santedat.
(Barcelona, vers 1430 – 1499)
Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Pere. Durant la guerra contra Joan II (1462-72) lluità en el bàndol reialista. En acabar aquesta, aglutinà entorn seu un partit format per elements oligàrquics i reialistes.
Conseller en cap durant el període 1478-79 i, el 1484, sota Ferran II el Catòlic. Aquest darrer any finançà i dirigí la milícia ciutadana contra l’alçament dels remences de Pere Joan Sala.
De primer com a advocat de la Generalitat (des del 1487) i després com a conseller en cap de la reial ordre (1490) i regent de la cancelleria, col·laborà estretament amb Ferran II en la reforma de la Generalitat (des del 1488) i de l’organització municipal de Barcelona (1491-93), orientades a anul·lar el privilegi d’Alfons IV el Magnànim a favor del braç popular i a afavorir el poder de l’oligarquia al Consell de Cent i al Trentenari.
(Torreblanca, Plana Alta, 1348 – Barcelona, 18 desembre 1430)
Prelat. Bisbe de Tortosa (1406-10), de Barcelona (1410-15, 1420-30) i arquebisbe de Saragossa (1415-19), dit també Sapera.
Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó.
Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i patriarca de Jerusalem. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del reracor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe.
Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa (d’on fou deposat pel papa Martí V), retornà a Barcelona, on morí.
Dades dels Països Catalans 