Arxiu d'etiquetes: 1350

Cruïlles i de Peratallada, Berenguer de

2 Respostes

(Catalunya, 1250 – vers 1330)

Fundador de la branca de Calonge i Bestracà. Fill segon de Gilabert (IV) de Cruïlles i de Bestracà. El seu pare li traspassà Calonge el 1284. Es casà amb la pubilla Sibil·la de Bestracà.

Acompanyà Pere II el Gran a Sicília (1282), i el 1284 li fou confiada la custòdia del príncep Carles II d’Anjou, el Coix, i el conduí a Catalunya.

El 1306 prengué part en l’expedició de Sardenya, on adquirí diversos feus.

El 1315 succeí el seu germà Bernat en la procuració general de València.

El seu fill i successor fou Berenguer de Cruïlles i de Bestracà  (Catalunya, segle XIV – 1350), el qual fou el pare de Berenguer de Cruïlles i de Mosset.

Carbonell, Ponç

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1260 – 1350)

Teòleg franciscà. Fou preceptor, entre altres personatges, de l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i administrador de Tarragona, que acompanyà sovint i al qual dedicà un comentari de la Bíblia en vuit volums (que restà inèdit).

L’any 1334 fou provincial de l’orde dels franciscans de la corona catalano-aragonesa, amb jurisdicció al País Valencià, Catalunya, Navarra, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya. Intervingué, per encàrrec de Jaume II de Catalunya, prop de Frederic II de Sicília en l’expulsió dels fraticelli refugiats a l’illa (1314). L’any següent treballà per aconseguir la pau entre Frederic i Robert I de Nàpols.

Fruí de la confiança del papa Benet XII, que n’elogià la col·laboració en la redacció de les constitucions franciscanes del 1337.

Morí amb fama de santedat a 90 anys.

Lluís Borrassà

Borrassà, Lluís

21 Respostes

(Girona, vers 1350 – Barcelona, 1424/26)

Pintor. Fill de Guillem (I) Borrassà, actiu a Girona a la segona meitat del segle XIV i membre de l’extensa família de pintors.

La seva obra s’inscriu dins el gòtic internacional, i destaca per la novetat cromàtica i l’interès per representar la tercera dimensió.

Actuava com a pintor a la seu de Girona l’any 1380, però el 1383 contractà un retaule a Barcelona, on s’havia establert i on la seva activitat fou molt intensa entre els anys 1383 i 1424, fins al punt que només l’any 1392 tenia contractats cinc retaules.

És autor del retaule dels Set Goigs de la Mare de Déu de Copons (1402), del de Sant Salvador de Guardiola (1404), de la capella de Sant Antoni de la seu de Manresa (1410), del retaule de Sant Pere d’Ègara a Terrassa (1411), de Santa Clara a Vic (1415), del de Sant Miquel de Cruïlles (1416), de Sant Andreu de Gurb (1417), de la pradel·la del de Seva (1417), etc.

L’any 1419 cobrà l’acabament del retaule major del monestir de Santes Creus.

Al Museu Episcopal de Vic és conserva el conjunt més complert de les seves obres.

Fou el pare de Narcís Borrassà  (Girona, segle XV)  Pintor. Les seves obres no són conegudes.

Biure, Arnau Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 25 desembre 1350)

Eclesiàstic. L’any 1348 fou nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès.

La nit de Nadal fou assassinat, a l’església, per Berenguer de Saltells, el pare del qual havia fet testament a favor del monestir pensant que el fill era mort. El crim fou execrat públicament pel rei Pere III el Cerimoniós.

Una escultura del Museu d’Art de Catalunya, és dubtosament atribuïda al sepulcre de l’abat. Fragments de l’alba i de la capa que duia el dia de la seva mort són conservats en diversos museus de Barcelona i dels EUA.

Agramunt, Jaume d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1350)

Metge i mestre. Va escriure una epístola dirigida als paers de Lleida Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats (1349), tractat de profilaxi més que no pas de tractament de la temible pesta.

Fou una de les primeres víctimes quan la pesta assolà Lleida l’any següent (1350).

Joan I de Catalunya

201 Respostes

(Perpinyà, 27 desembre 1350 – Foixà, Baix Empordà, 19 maig 1396)

“el Caçador”  Rei de Catalunya-Aragó (1387-96). Fill i successor de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília. L’any 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, que ostentaren des d’aleshores els hereus a la corona.

Morta la seva primera muller, Mata d’Armanyac, refusà els consells del seu pare de maridar-se amb Maria de Sicília, hereva d’aquest regne, i es casà amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, seguint així les indicacions de Climent VII d’Avinyó, papa a qui, trencant la indiferència del pare en la qüestió del Cisma, prestà obediència poc després de l’inici del seu regnat (1387).

Durant el seu regnat es produí la gran explosió antisemita que assolà els calls de Barcelona, Girona, Perpinyà, València i Mallorca, i que fou durament reprimida pel monarca. El 1389, hagué de rebutjar un intent d’invasió de Catalunya pel comte Bernat VII d’Armanyac, que pretenia fer valer els drets que Isabel de Mallorca, germana del titular Jaume IV de Mallorca, havia cedit a Lluís d’Anjou.

El seu regnat significà l’inici del retrocés del poder català al Mediterrani. El 1391 es produí a Sardenya un alçament de Brancaleone d’Oria que no clogué el domini català a l’illa gràcies únicament a la fidelitat d’algunes ciutats, ja que el monarca fou incapaç de dur a la pràctica l’expedició de socors.

Uns quants anys abans (1388) el ducat català d’Atenes havia caigut en mans de Raineri Acciaiuoli i Joan I no havia fet res per enviar ajuda als súbdits que el defensaven. Neopàtria caigué el 1390, amb la qual cosa restaren en poder català només algunes places de menor importància.

Fou un rei de mentalitat oberta a la cultura i als plaers de la Cort; anomenat també l’Aimador de la Gentilesa. Durant el seu regnat se celebraren els primers Jocs Florals i destacaren personalitats com Bernat Metge.

A la seva mort els seus consellers més pròxims, entre els quals el mateix Metge, foren jutjats per conspiració enmig d’un gran escàndol i, fins i tot, acusats de regicidi.