Arxiu de la categoria: Publicacions

Catalunya Social

3 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1921 – 18 juliol 1936)

Setmanari. Publicat amb un tiratge de dos mil exemplars. Fou el resultat de la catalanització de l’entitat Acció Popular.

Defensava, sovint polèmicament, allò que considerava la doctrina de l’església, però era refractari a la uniformitat dels catòlics en política.

N’era director Josep M. Gich, i redactor en cap, J. Civera i Sormaní; hi col·laboraren Ramon Rucabado, Jaume Raventós, Manuel de Montoliu, Josep M. Llovera, Lluís Carreras, Ferran Valls i Taberner i Antoni Griera, entre altres.

Catalunya Roja

Deixa un comentari

(Barcelona, 1932 – 1934)

Setmanari polític. Redactat gairebé tot en castellà.

Era l’òrgan del Partit Comunista de Catalunya, adherit al Partido Comunista de España.

N’eren els principals col·laboradors Antoni Sesé, Hilari Arlandis, Pere Ardiaca, Lina Odena i Ramon Casanellas.

Catalunya pintoresca, la

Deixa un comentari

(Catalunya, 1919)

Àlbum de dibuixos de Xavier Nogués amb texts de Francesc Pujols i pròleg de Joan Sacs, editat per Salvat-Papasseit el 1919 (reeditat el 1933 i el 1947).

La sèrie, que havia estat iniciada a la “Revista Nova”, supera amb escreix el pintoresquisme i la categoria del simple dibuix humorístic. Esdevingué l’obra típica de l’ala realista del noucentisme, d’equilibrada composició i d’una aguda, però mai estrident, ironia.

Bona part dels originals són al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Catalunya Exprés

2 Respostes

(Barcelona, desembre 1976 – desembre 1980)

Diari en castellà. Dirigit per Jaume Serrats i Ollé, assajà una fórmula sensacionalista anglesa, que no reeixí.

Afectat per la crisi econòmica del grup Mundo, deixà de publicar-se.

Catalunya dins l’Espanya moderna

Deixa un comentari

(París, França, 1962)

(fr: La Catalogne dans l’Espagne moderne)  Obra històrica de Pierre Vilar. Publicada en francès en tres volums a París i, en traducció catalana revisada per l’autor, a Barcelona, en quatre volums, del 1964 al 1968.

El propòsit de Vilar fou d’investigar els fonaments econòmics d’una estructura nacional, examinant com ha aparegut la catalana.

El volum primer de l’original francès (primer i segon de la traducció catalana) és dedicat a l’anàlisi del medi natural i del medi històric, això és, del passat com a condicionador dels esdeveniments històrics posteriors.

El segon explica el creixement de les forces productives a Catalunya durant el segle XVIII (avanç demogràfic i augment de la producció agrària), i la forma en què l’acumulació d’uns capitals derivats de la terra contribuí a la formació de la nova burgesia catalana.

El tercer, dedicat a la formació del capital comercial, mostra la gènesi i el desenvolupament d’unes activitats mercantils que enriquiren aquesta burgesia i la vincularen al tràfic colonial americà.

I, el quart volum són estudiades les incipients activitats industrials i sintetitzà l’acció conjunta dels factors econòmics analitzats, per a mostrar de quina manera contribueixen a l’aparició d’una societat diferenciada.

Catalunya Cristiana

1 Resposta

(Barcelona, setembre 1979 – )

Setmanari d’informació i cultura religioses. Editat simultàniament en català i castellà per Edicions Terra Nostra (fundada el 1977), que conté dos suplements, un de litúrgic i un altre d’infantil (“L’Eixerit”).

Inspirat en setmanaris catòlics europeus, pretén de tenir l’aire de la premsa corrent a Catalunya i posar-se al servei de la informació religiosa dels cristians de les vuit diòcesis catalanes, sense vinculació jurídica amb cap d’elles, ni tampoc amb cap orde, congregació, institut o moviment.

En fou director Joan A. Jarque i Jutglar.

Enllaç: Catalunya Cristiana

Catalunya carolíngia

2 Respostes

(Catalunya, 1926 – 1971)

Obra històrica empresa per Ramon d’Abadal i de Vinyals, que ha de reunir i comentar tots els documents originals i còpies referents als comtats catalans fins a l’any 1000.

L’autor en publicà els volums II (Els diplomes carolingis a Catalunya, 1926-52) i III (Els comtats de Pallars i Ribagorça, 1955), i deixà en curs de publicació avançada el volum I (El domini carolingi a Catalunya, 1971), així com una part dels materials per a la continuació.

Aquesta és supervisada per l’Institut d’Estudis Catalans, i ha estat confiada a un equip de col·laboradors.

Catalunya -diari, 1937/38-

2 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1937 – 28 maig 1938)

Diari del vespre. Òrgan regional de la Confederació Nacional del Treball. Primer diari anarcosindicalista publicat en català.

Amb Ricard Mestre com a director, el diari féu una campanya en contra del PSUC, més acusada que no la de “Solidaridad Obrera”.

Aquest diari fou substituït per “C.N.T.”, òrgan del comitè nacional de la CNT, quan Catalunya restà separada de la zona republicana central.

Catalunya -revista Argentina-

2 Respostes

(Buenos Aires, Argentina, 1930 – 1964)

Revista d’informació cultural i política. Publicada com a successora de “Catalònia” (1927-29), sota la direcció de Lluís Macaya.

Tingué una època d’esplendor amb les aportacions dels exiliats de la guerra civil espanyola. En una segona època (des del 1947) fou dirigida per Joan Merli.

Una tercera època començà vers el 1962, sota la direcció de Joan Rocamora, en la qual la revista fou un òrgan semioficial del Casal de Catalunya de Buenos Aires.

Catalunya -setmanari, 1907/14-

4 Respostes

(Barcelona, 1907 – 1914)

Setmanari cultural i de pensament polític. Sortí en tres etapes: “La Cataluña” (1907-10), Cataluña (1911-12) i Catalunya (1913-14).

Inicialment en fou director Joan Torrendell, que també el finançà; posteriorment, Miquel dels Sants Oliver (1911) i Ramon Rucabado (1912), i, finalment, a partir de 1913 se’n va fer càrrec López-Picó.

Responia a la voluntat de difondre els plantejaments regionalistes i estava sota la influència de la Lliga Regionalista i especialment de Prat de la Riba. La primera època fou de difusió de les idees dels qui formaven la Solidaritat Catalana, com també de divulgació d’escrits d’intel·lectuals espanyols.

A partir de 1911 adoptà una línia marcadament noucentista, orientada per les tesis d’Eugeni d’Ors i dels joves de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Finalment, el 1913 inicià l’etapa en llengua catalana, després d’unes dures crítiques de Josep Carner a la utilització del castellà, amb una línia més marcadament literària.