Arxiu de la categoria: Política

Partit Socialista d’Alliberament Nacional

7 Respostes

(Països Catalans, 1969 – )

(PSAN)  Organització política de caràcter marxista i independentista. Creada per militants escindits del FNC, des del 1974 s’estengué a tots els Països Catalans, però aquest mateix any la part radical del partit se n’escindí i construí el PSAN-Provisional, que el 1979 es convertí en Independentistes dels Països Catalans (IPC).

També el 1979, diferents sectors del PSAN anomenat Oficial s’uniren al moviment Nacionalistes d’Esquerra.

Enllaç web:  Partit Socialista d’Alliberament Nacional

Partit Obrer d’Unificació Marxista

38 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1935 – )

(POUM)  Partit polític comunista autònom, d’ideologia marxista. Fundat per la fusió del Bloc Obrer i Camperol amb Esquerra Comunista. Un comitè executiu, sota la direcció del secretari general Joaquim Maurín, impulsà l’extensió del partit fora del Principat.

La FOUS fou la seva central sindical, i “La Batalla”, el seu portaveu periodístic. El POUM, en formar part del Front d’Esquerres de Catalunya, aconseguí que Maurín obtingués escó de diputat en les eleccions del febrer de 1936.

Després participà en l’aixafament de la insurrecció militar del juliol de 1936 i s’integrà en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i en el govern de la Generalitat, amb Andreu Nin com a conseller de Justícia (setembre-desembre 1936).

Per la seva actitud antiestalinista i arran dels Fets de Maig del 1937, Nin fou assassinat per agents soviètics, mentre que altres dirigents foren detinguts i processats (octubre 1938).

A la postguerra es mantingué en la clandestina lluita antifranquista fins als voltants del 1952. Reaparegué el 1973, una part del POUM convergí vers el Moviment Socialista de Catalunya, mentre que una altra mantenia l’organització, que no aconseguí una especial incidència i evolucionà cap a postures independentistes d’esquerra. Va abandonar la seua activitat al començament de la dècada dels 1980, sense arribar a dissoldre’s.

Partit dels Socialistes de Catalunya -1978/ –

31 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1978 – )

(PSC-PSOE)  Organització política. Sorgida de la unió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i de la Federació Catalana del PSOE.

Sota la presidència de Joan Reventós i la secretaria general de Raimon Obiols (juliol 1983), les seves contínues victòries electorals -tret de les autonòmiques- motivaren l’expansió del partit, però, a la vegada, la supeditació a la gestió del govern socialista de Felipe González (amb membres del PSC com a ministres) i a la política espanyola del PSOE (amb el qual resta federat).

Enllaç web:  Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE

Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, 1981 – )

(MRP)  Conjunt d’associacions, col·lectius i grups de mestres. Col·laboren per aconseguir, com a objectiu principal comú, una escola pública catalana de qualitat. Comprenen, també, la participació d’aquelles persones i entitats que es proposen una millora de la qualitat de l’ensenyament. L’any 1981 se celebrà a Santa Coloma de Gramenet la primera Reunió de Coordinació, que encetà un procés de dinamització coordinada d’aquests moviments.

L’any 1986, en el marc de les Segones Jornades celebrades a Lleida, es constituí la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, que té com a finalitats importants la coordinació del conjunt d’activitats dels moviments dels mestres, l’intercanvi d’experiències i iniciatives pedagògiques, l’assessorament i el servei a tots els moviments federats, la consolidació de la xarxa d’aquests moviments a totes les comarques i ciutats grans de Catalunya i la representació del conjunt dels MRP davant de les institucions, entitats i qualsevol organisme d’àmbit nacional, estatal o internacional.

Des de l’any 1991 iniciaren l’anomenat Projecte 100 Mesures, recollit inicialment en un document de reflexió i de debat, que pretén definir quins són els aspectes que incideixen en la qualitat del sistema educatiu, impulsar plans territorials consensuats de millora de l’educació i crear un ampli moviment social que generi propostes per a una escola de qualitat i les dugui a la pràctica.

Enllaç web: Moviments de Renovació Pedagògica

Moviment de Defensa de la Terra

2 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 març 1984 – 2014)

(MDT)  Organització política. Creada com a front revolucionari d’alliberament nacional amb l’objectiu de lluitar per la reunificació nacional, la independència i el socialisme als Països Catalans.

Estructurat internament en forma d’assemblees comarcals, era integrat bàsicament per membres del PSAN i de l’IPC, però aquests darrers protagonitzaren l’any 1987 una escissió que prengué el nom de Moviment de Defensors de la Terra.

A finals de 2014 es dissolt i els seus militants ingressaren a la recent creada organització Poble Lliure.

Iniciativa per Catalunya

8 Respostes

(Catalunya, febrer 1987 – )

(IC)  Federació de partits polítics. Formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, sota la direcció de Rafael Ribó. Ha tingut representació al Parlament de Catalunya en totes les eleccions a què s’ha presentat.

Ha establert vincles estables amb el grup ecologista Els Verds, i fins a 1997 va mantenir un lligam confederal d’àmbit espanyol amb Izquierda Unida, trencat per les diferències en el discurs d’ambdués formacions. El 1998 la formació passà a anomenar-se Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV).

Independentistes dels Països Catalans

4 Respostes

(Països Catalans, març 1979 – 1985)

(IPC)  Partit polític de caràcter independentista i socialista revolucionari. Sorgit de la fusió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional i de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (de la Catalunya Nord).

Carles Castellanos, Eva Serra, Josep de Calassanç Serra “Cala”, Teresa Lecha i Josep M. Cervelló en foren els dirigents més destacats .

Va mantenir unes estretes relacions amb altres formacions independentistes, molt especialment basques i gallegues.

Independentistes dels Països Catalans (IPC)

El seu òrgan fou “Lluita” (1979-86), diferent de l’editat pel PSAN.

Promogué la formació d’un seguit de plataformes sectorials de base àmplia.

Fou perseguit i patí freqüents detencions per la policia a causa de la seva presumpta relació amb Terra Lliure.

El 1985 es va integrar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT).

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

7 Respostes

(Barcelona, 1932 – )

(FNEC)  Organització estudiantil. Creada amb l’adhesió de totes les agrupacions catalanistes i dels dissidents de la FUE (Federació Universitària Espanyola). Des de bon principi, la FNEC es declarà nacionalista i anticlassista. La seva intervenció fou decisiva, durant el Bienni Negre, a favor de la llibertat política i acadèmica.

A partir del 19 de juliol de 1936 es fusionà amb la UGT i participà en les tasques de mobilització. El 1937 organitzà el I Congrés Nacional d’Estudiants Catalans. El 1940 passà a la clandestinitat i el 1986 es reconstruí com a associació d’estudiants universitaris d’esperit nacionalista.

Enllaç web: Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

Estat Català

45 Respostes

(Barcelona, 18 juliol 1922 – )

Organització nacionalista. Fundada per Francesc Macià, alhora partit polític i d’acció directa; el seu òrgan fou el periòdic “Estat Català”. El seu nacionalisme radical provocà una repressió molt dura i, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, els caps del partit fugiren cap a França. A l’interior, l’organització funcionà per mitjà d’un directori que orientava les activitats dels militants, enquadrats en escamots, reclutats sobretot al CADCI i a diversos ateneus

El 1925, els elements més radicals constituïren la sots-organització La Bandera Negra, l’objecte de la qual era “la defensa nacional segons el mètode d’acció directa”. Posteriorment, Estat Català visqué una etapa de gran activitat: constituí un comitè pro presos, emeté l’emprèstit Pau Claris (que li permeté l’autofinançament) i publicà a Barcelona el “Butlletí d’Estat Català”.

Macià, malgrat que els cenetistes i els comunistes es negaren a ajudar-lo, es decidí a donar, des de l’exterior, un cop de força que provoqués un alçament general a Catalunya i en altres llocs d’Espanya. Encara que la policia francesa féu avortar la conspiració de Prats de Molló (novembre 1926), els fets i el subsegüent procés a Macià, J. Carner i Ribalta, Ventura Gassol i d’altres detinguts donaren una ressonància internacional a Estat Català com a principal força que afrontava la dictadura.

Macià féu després, amb V. Gassol, un viatge a Amèrica, on aconseguí l’ajut d’unes quantes entitats catalanes d’ultramar, i convocà una assemblea a l’Havana (1928) que preparà una Constitució. Al mateix temps, Estat Català, reorganitzat a l’interior, col·laborà en la preparació del complot avortat per Sánchez Guerra (1929) i envià Jaume Aiguader com a representant de l’organització al pacte de Sant Sebastià (1930).

Amb vista a les eleccions d’abril de 1931, Estat Català passà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, amb l’aprovació de l’Estatut, alguns grups radicals se’n separaren i formaren diversos grups polítics (el futur Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!, Estat Català-Partit Proletari, etc). Cap al 1934 es formà, dintre d’Esquerra, un altre grup amb l’antic nom d’Estat Català, i adoptà formes d’organització paramilitar. La pugna que aleshores s’originà entre Josep Dencàs i Lluís Companys es manifestà en els fets del Sis d’octubre.

Pel maig de 1936 se separà d’ERC, i dirigit per Josep Dencàs reuní el grup paramilitar Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i alguns sectors de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. Tingué com a portaveus “Estat Català” i el “Diari de Barcelona” (fins al juliol 1937).

Després de la guerra civil, participà en el Front Nacional de Catalunya (1939) i menà una activitat clandestina (1945-60). Reaparegué per l’abril de 1976, mantingué una presència testimonial sota la direcció de Josep Planchart i Ramon Rius.

S’ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes.

Esquerra Republicana de Catalunya

111 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya