(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1707 per l’arxiduc Carles d’Àustria, anul·lant el de vescomtat de Bell-lloc que li havia concedit el 1705, al sergent major d’infanteria i tresorer de l’exèrcit de l’Empordà Ramon de Bell-lloc i de Macip, jurat en cap de Girona, senyor de Bell-lloc (Vallès Oriental).
El títol ha passat als Mercader.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1760 a Vicenç de Bellet i Marco, regidor de Tortosa i diputat al jurament al príncep d’Astúries.
El títol ha passat a la família mallorquina dels Brondo.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, segle IX – segle XIX)
Antic monestir benedictí (Sant Genís de Bellera), actualment desaparegut, situat vora el Flamicell, prop de la borda de Sant Genís, del municipi de Senterada.
Fou fundat al principi del segle IX (el 840 el regia l’abat Vulgarà i tenia dotze monjos) i era dedicat a sant Genís, sant Adrià i sant Esteve. Era del comte Sunyer de Pallars, el qual l’any 936 el cedí a la seu d’Urgell, que el confià al monestir de Gerri de la Sal.
L’any 1053 havia decaigut totalment i els comtes de Pallars el vengueren a un particular. Fou restaurat en qualitat de priorat canonical a la fi del segle XI i fou confiat a Lavaix; Gerri en protestà, però sense èxit.
L’any 1273 era regit per un prior i tenia vuit canonges. Al segle següent era una simple possessió de Lavaix, i continuà essent-ho fins al segle XIX.
(Pallars, segle XII – )
Jurisdicció feudal pertanyent, ja el segle XII, a la família del mateix nom i que comprenia la vall de Bellera, la vall d’Àssua, Rialb de Noguera i algunes altres localitats de l’alt Pallars.
Al començament del segle XV passà per raó de matrimoni als Ballester, barons de Cervelló i de Sant Vicenç dels Horts, que es cognomenaren Bellera, així com llurs successors, els Luna.
A mitjan segle XVI passà als Ansa, senyors de la Cirera, i al començament del segle XVII als Ivorra, castellans de Corbins, dels quals passà als Copons de la Manresana (vers el 1716), als Pinós, marquesos de Santa Maria de Barberà, i als Sarriera, comtes de Solterra.
Llogaret (300 m alt), a la capçalera de la Rigarda, prop de la serra de l’Albera.
Al segle XIX formava un municipi independent.
L’església parroquial de Sant Martí, actualment arruïnada, fou consagrada l’any 946, i era possessió del monestir de Sant Quirc de Colera.
(Catalunya, segle XII – segle XIV)
Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa. Era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú, que prengueren aquest títol després de l’extinció del comtat de Besalú (1111).
El primer vescomte fou Pere Udalard de Bas. Pere de Bas reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, i el 1280, la seva filla Sibil·la el vengué al rei Pere II el Gran, però el 1285 aquest en féu donació a Ponç V d’Empúries.
El 1300 el rei Jaume II el Just la confiscà a Huguet IV, comte de Squillace, per la seva adhesió a Frederic II de Sicília, el 1315 el sobirà donà el vescomtat a Malgaulí d’Empúries, i quan aquest morí (1322), retornà a la corona.
Jaume II el lliurà a Ramon d’Empúries, en penyora d’una hipoteca, la qual fou liquidada el 1331, llavors Alfons III el Benigne el vengué a Huguet d’Empúries, el seu antic propietari que el canvià per altres feus al seu parent Bernat II de Cabrera (1335), el qual el lliurà tot seguit al rei Pere III el Cerimoniós, el qual el retornà el 1352 al mateix Bernat de Cabrera, que li fou confiscat el 1364.
El 1381 el rei retornà el vescomtat a Bernat IV de Cabrera, i des d’aquesta data el títol restà vinculat a la casa de Cabrera i a la descendència posterior.
Antic municipi, creat a l’inici del segle XIX sobre el territori de la baronia de Montbui (de la qual ja havia estat separada el 1799-1800 la vila de Sant Feliu de Codines).
Era format pels pobles de l’Ametlla del Vallès, Bigues, Sant Mateu de Montbui, Lliçà de Munt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana i Sant Cristòfol de Pallars.
Fou dissolt vers el 1846.
Antic terme municipal, situat a la conca de Meià i drenat pels rius Boix i Seguers.
Comprenia els pobles de Lluçars, que n’era el centre administratiu, Gàrzola, Tòrrec, Boada i Argentera.
Donà nom al municipi una antiga jurisdicció senyorial que tenia com a centre la casa de la Vansa.
Fou agregat abans del 1930 al municipi actual.
Antiga casa dels barons de Pinós. Situada a la quadra de Vallbona, dins el terme de Sant Andreu de Palomar.
Construïda el segle XVI, fou destruïda durant el setge de Barcelona del 1714 i modificada el 1797.
Ha donat nom a un barri de Barcelona (la Torre del Baró).
(Catalunya, 1225 – fi segle XIV)
Antiga demarcació administrativa del comtat de Cerdanya. Comprenia la part més occidental, entre l’estret d’Isòvol i els banys de Sant Vicenç.
Originada com a jurisdicció del castell de Bar, que li donà nom, la vegueria inclogué també la vall de la Llosa i el pagus de Talló (nucli del territori conegut posteriorment per la Batllia), en el qual el comte Nunyó Sanç fundà la nova població de Bellver de Cerdanya (1225), que esdevingué centre del territori.
Incorporat el comtat de Cerdanya al govern directe de Jaume I de Catalunya, fou creada la vegueria de Cerdanya i Baridà que es mantenia amb aquest nom encara a la fi del segle XIV, tot i que la sots-vegueria de Baridà perdé la seva individualitat; el seu nom designa actualment la zona engorjada de la vall del Segre, aigua avall de Sant Martí dels Castells (el Baridà).
