(Barcelona, 1836)
Vaixell de vapor construït per la factoria Nuevo Vulcano. Tenia 50 cavalls de força i desplaçava 150 tones.
Pertanyia a la Societat de Navegació i d’Indústria. Féu el viatge de proves, entre Barcelona i Mataró, el 28 d’agost de 1836.
Fou el primer vaixell d’aquest tipus construït a l’estat espanyol.
(Catalunya, vers 1500 – 1800)
Període històric, comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, caracteritzat per una minva notable en el ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren, principalment per la influència dels models castellans i també pel llatí, revifat per l’humanisme del Renaixement, s’hi presenta com a idioma competitiu.
Respecte a les causes, hi ha motivacions político socials (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II el Catòlic, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc) i també raons de tipus estrictament culturals (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).
Investigacions recents han demostrat que el terme Decadència, tan ampli cronològicament i tan complex en el material que abraça, és propici a les confusions, i metodològicament resulta preferible de prescindir-ne, a fi d’establir una terminologia més concreta (barroc, neoclassicisme, pre-romanticisme, etc).
(Països Catalans, octubre 1823 – setembre 1833)
Etapa política que comprèn des de la restauració de la monarquia absolutista de Ferran VII de Borbó després del Trienni Liberal, fins a la seva mort.
A Catalunya, durant els primers anys, la repressió va ser poc important. El baró d’Eroles, capità general, no pogué entrar a la ciutat de Barcelona fins al febrer de 1824, encara que el 29 de març va ser substituït pel marquès del Campo Sagrado, que hi establí una intendència de policia. S’oposà, però, als excessos repressius i, per paliar la crisi econòmica, acudí a mesures urbanístiques, com ara la construcció del passeig de Gràcia.
La caiguda dels preus agrícoles, a la primavera de 1825, va causar un gran malestar al camp que afavorí el reclutament de voluntaris reialistes, i desembocà en l’alçament reialista dels Malcontents (1827) i Ferran VII visità durant 4 mesos Catalunya, on arribà el 4 de desembre.
Encara que, en general, pel que fa a l’economia catalana, el període coincidí amb una represa tant en l’agricultura, sobretot en la vinya, com en la indústria tèxtil, que s’especialitzà en el cotó i el comerç.
(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)
Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.
Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.
A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.
(Catalunya)
Títol senyorial, concedit el 1692 al mestre de camp Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena (mort el 1708), comte de les Illes i cavaller de l’orde de Sant Joan.
En fou segon titular el seu germà Oleguer de Taverner i d’Ardena.
Passà (1834) als Fiveller, ducs d’Almenara Alta, i als Martorell (1896), marquesos d’Albranca.
Antiga quadra (dita també la Vall de Curull), pertanyent, però, a la parròquia de Vidrà, als vessants de la serra de Curull, en un cim de la qual (1.302 m alt) hi ha les ruïnes de l’antic castell de Curull, que n’era el centre.
Aquest castell havia pertangut als comtes de Besalú: els castlans es cognomenaren Curull (segle XII), fou infeudat de primer als Besora i després als Montcada i als Malla, senyors del Vilar (o castell de la Vinyeta, del terme de Curull) i, més tard, marquesos de Cartellà.
El segle XIX formà un municipi amb la Vola.
(Baix Empordà, segle XI – )
Jurisdicció senyorial, que comprenia la vila de Cruïlles, i els seus agregats de Sant Joan de Salelles, de Santa Pellaia i de Sant Cebrià dels Alls.
Pertanyent des del segle XI al llinatge Cruïlles, unit per matrimoni, a mitjan segle XIII, a la baronia de Peratallada, vila que esdevingué des d’aleshores capital de les possessions dels Cruïlles, les quals comprenien també Canapost, Peralta, Begur, Esclanyà i Regencós.
Emancipada el 1442 la vila de Cruïlles, el títol fou, amb tot, confirmat el 1468, a Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera, bé que els seus dominis eren també coneguts com a baronia de Peratallada. A la seva mort (1495) passà successivament als Quadres, als Vilarig i als Rajadell, que es cognomenaren de Cruïlles o de Cruïlles de Peratallada.
El 1899 passà a una branca dels Vedruna, de Barcelona, que prengueren el mateix cognom.
(Girona, juny 1809 – desembre 1809)
Cos militar auxiliar. Creat pel general Álvarez de Castro per defensar Girona durant la guerra del Francès.
El formaven vuit-cents homes repartits en vuit companyies, una de les quals era d’estudiants i dues d’eclesiàstics.
Fou dissolta en retre’s la ciutat.
Antic coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.
Prop seu s’hi bifurcaven els camins des de Barcelona vers Molins de Rei pel coll Blanc i vers Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana.
El 1344 la ciutat hi construí una creu de terme, la creu de Sant Antoni, que consta ja com a coberta al segle XV, fou refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista.
Al segle XV (i fins el 1715) hom hi instal·là les forques principals de la ciutat (la parròquia del Pi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d’enterrar-los), i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent.
El darrer terç del segle XVIII la carretera de la Creucoberta, esdevingué un dels passeigs preferits dels barcelonins.
El lloc fou fortificat pels napoleònics en 1808-13, i el 1821, durant l’epidèmia de la febre groga, hi fou alçat un campament de barraques (dit de la Constitució).
Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional (1823), el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850.
A l’indret d’aquest coll el 1908 fou urbanitzada la plaça d’Espanya.
(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)
Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.
S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.
Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.
A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.
També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.
Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.
