Antiga ciutat romana corresponent a l’actual. Fou municipi romà des de l’any 128.
Es conserven un mosaic i restes de fris de l’antiga basílica romano-cristiana del segle V.
Egara -ciutat romana-
3 Respostes
Arxiu de la categoria: Història
Ebre, batalla naval de l’ -217 aC-
(delta de l’Ebre, 217 aC)
Combat naval entre cartaginesos i romans. Esdevingut prop de la desembocadura de l’Ebre, durant la Segona Guerra Púnica.
El general cartaginès Àsdrubal va preparar una operació combinada per terra i mar amb la intenció de recuperar les terres al nord de l’Ebre. Gneu Corneli Escipió, més dèbil en terra, plantejà el combat al mar, durant el qual els romans van derrotar l’estol cartaginès i capturaren una bona part de les naus.
Malgrat tot, l’exèrcit terrestre enemic va romandre intacte. En aquest sentit, mentre que l’historiador Titus Livi parla d’un seguit d’operacions romanes al llarg de la costa sud, Polibi diu que els romans no es van atrevir a creuar l’Ebre fins a l’arribada dels reforços manats per Publi Corneli Escipió.
Dos Peres, Guerra dels -1356/75-
(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)
Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.
Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.
També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.
No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.
Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.
Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.
Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.
La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat II de Cabrera.
A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.
A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.
El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.
donatiu -dret català-
DRET CAT Quantitat que la cort votava per a subvencionar el rei o cobrir càrregues públiques.
Era fixada un cop s’havia arribat a un acord sobre totes les qüestions pendents tractades a la cort. Per a l’aprovació era necessària la majoria de vots.
L’exacció i l’administració dels imposts necessaris per a pagar el donatiu anava a càrrec de la diputació o generalitat corresponent.
Domenys del Penedès *
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Jaume dels Domenys.
Dictadura de Primo de Rivera -1923/30-
(estat espanyol, 13 setembre 1923 – 28 gener 1930)
Règim dictatorial. Nom amb que és coneix una part del regnat d’Alfons XIII de Borbó en que el general Miguel Primo de Rivera, exercí dictatorialment el poder.
En un principi les ambigües promeses fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana, i també el català, en les corporacions públiques del Principat.
La ruptura definitiva no s’esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials (i, per tant, la Mancomunitat-; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat
L’oposició s’estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (que havia d’acabar pel març 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol de 1925).
Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig 1924). Acció Catalana, des de l’octubre de 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril 1924), i s’uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrades anualment a partir del 1925); membres d’Estat Català prepararen el fracassat complot de Garraf contra el rei (maig 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre 1926). Unes altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionats amb els fets de Bera, novembre 1924) i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926.
Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions (1928).
L’agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat.
A partir de l’any 1928, Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l’exèrcit a causa de la seva política, així com de les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, i el mateix Alfons XIII li retirà el suport per tal d’intentar salvar la institució monàrquica, la qual cosa l’obligà a dimitir.
Deza, pau de -1361-
(Deza, Sòria, Castella, 13 maig 1361 – Terrer, Calataiud, Aragó, 14 maig 1361)
(o Deça) Acord entre Pere III de Catalunya-Aragó i Pere I de Castella, gestionat per Bernat II de Cabrera, pel qual s’establia una concòrdia general; només en quedaven exclosos els infants Ferran i Enric de Trastàmara, com a vassalls infidels del rei castellà.
L’atac de Pere I de Castella a Calataiud (1362) féu recomençar, però, la guerra.
Desvalls, comtat de
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit el segle XVIII per l’emperador Carles VI com a sobirà dels Països Baixos a Manuel Desvalls i de Vilanova (mort a Viena el 1760), nebot del primer marquès del Poal.
Desvalls * -Gironès-
(Gironès)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Jordi Desvalls.
Dertosa
Antiga ciutat romana, corresponent a l’actual. Citat per primera vegada per Estrabó.
Probablement era una ciutat dels ilercavons, i adquirí la condició de colònia romana.
