(Catalunya, segle XVII – )
Títol, concedit el 1691 al noble Ramon de Sagarriga i de La Puente, senyor de Creixell (Alt Empordà).
El seu nét i tercer comte fou l’erudit Joan de Sagarriga i de Reard.
Passà als Borràs, valencians, i als Cebrián.
(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Antic priorat de l’orde de l’Hospital (Santa Maria de Costoja), a la vall de Castellbó, prop del poble de Vilamitjana.
El 1220 era centre de la comanda de Costoja, de la qual depenia també l’hospital de Sant Joan de Berga. Passà a dependre dels comanadors de Susterris.
Al seu voltant es formà una petita caseria, que, com el priorat, que havia esdevingut santuari, era abandonada i arruïnada a mitjan segle XIX.
(Catalunya)
Poble ibèric pre-romà, que habitava al Camp de Tarragona i possiblement també el Penedès.
Tenia la capital a Cosse o Cesse, que alguns estudiosos han identificat amb la Tarraco romana.
(Corona catalano-aragonesa, segle XIII – 1709)
Assemblees extraordinàries. Convocada pel rei amb els tres braços (militar, magnats i cavallers; eclesiàstic, clergat, i reial o popular, ciutadans) per legislar i resoldre qüestions judicials.
A Catalunya derivava de la Cort comtal, descendent de la cúria règia franca. La primera Cort comtal fou convocada per Ramon Borrell I. Ramon Berenguer IV féu compilar i promulgà els usatges de les Corts anteriors. Amb Pere III el Cerimoniós, les Corts adquiriren estructura definitiva.
A Aragó i València eren semblants a les catalanes; Mallorca no tingué Corts pròpies, car els seus habitants sempre foren considerats catalans.
L’òrgan permanent de les Corts era la Diputació del General o Generalitat.
Felip V de Borbó unificà les Corts dels regnes hispànics (1709) i féu assistir representants de les de Catalunya, Aragó i País Valencià a les Corts de Castella.
(Còrsega, Itàlia, 1297 – 1435)
Període de sobirania de la corona catalano-aragonesa.
L’any 1297 el papa Bonifaci VIII concedí l’illa en feu a Jaume II de Catalunya, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert).
Jaume II formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya, i fou creat el càrrec de governador general de Còrsega.
Pere III de Catalunya provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar l’illa a les mans dels catalans.
Martí I l’Humà el visità personalment (1399) per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria, el darrer dels quals anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, impediren una acció definitiva.
En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya tot l’ajut que li calia.
Alfons IV el Magnànim rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420); la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434).
Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar als seus drets damunt Còrsega.
D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí als genovesos (1448).
(Catalunya, 1397 – segle XV)
Orde religiós, dit també empresa o divisa, fundat per Martí I l’Humà. Era de titular únic, i era concedit pel rei a homes i per la reina a dones.
En foren titulars Ferrer d’Abella (1397), Jaume de Prades (1400) i Pere de Torrelles (1408), i també Violant de Montagut, muller de Ramon de Boïl (1397), i Maria Lladró de Vilanova, filla del vescomte de Vilanova (1399).
(Barcelona, 1646 – 1714)
Nom amb què era designada la guàrdia de la ciutat de Barcelona formada pels gremis i que té l’origen en l’antiga host de la ciutat, reorganitzada l’any 1646.
Estava composta per companyies i durant el setge de Barcelona (1713-14) comptava amb uns 3.500 homes.
Fou la primera institució catalana dissolta pels filipistes en entrar a la ciutat.
El cos ressorgí, de forma efímera, l’any 1793 durant la guerra contra de República francesa.
Veure> catalano-aragonesa, Corona (estat mediterrani, 1137-1716).
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1712 a Josep de Boneu i Pi, pel rei-arxiduc Carles III de Catalunya.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, segle XIX)
Títol concedit el 1889 al jurista Melcior Ferrer i de Bruguera.
