Municipi de les Garrigues (Catalunya): 12,23 km2, 381 m alt, 346 hab (2017)
Situat a l’esquerra del Set, afluent del Segre, al sector septentrional de la vall Major, drenada per la riera de Juncosa, a l’oest de la comarca, al sud-est de Lleida. El terreny és trencat, pedregós i estepari, amb clapes de pins i altres arbustos i de matollar.
L’agricultura és de secà, amb predomini de l’olivera, seguida dels cereals i dels ametllers. Ramaderia i cooperativa avícola. Petita indústria agropecuària. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a l’esquerra de la riera de Juncosa. Església parroquial de l’Assumpta, neoclàssica. Resta encara l’antiga casa convent del Cister.
El municipi comprèn, a més, l’antic poble de Montmellet.
Municipi d’Osona (Catalunya): 13,79 km2, 881 m alt, 84 hab (2017)
(o Sant Martí de Sobremunt) Situat al sector oriental del Lluçanès, separat de la plana de Vic per la serra de Sobremunt, al nord-oest de la ciutat de Vic. El bosc de pins, roures i alzines ocupa una bona part del terme.
L’agricultura es de secà, amb conreus de cereals, farratge, patates i llegums. Ramaderia de bestiar boví i porcí. Àrea comercial de Vic.
El poble és al sector més septentrional del terme, centrat per l’església parroquial de Sant Martí, esmentada ja el 1094, reedificada el 1620 i ampliada el 1760 i el 1890 amb l’espaiosa capella fonda; el campanar és modern.
Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 10,53 km2, 33 m alt, 159 hab (2017)
Situat a la depressió empordanesa, en una plana al·luvial entre la Muga i el Fluvià, a les vores del canal Sirvent, al nord-est de la ciutat de Girona. Les antigues llacunes, com els estanys de Siurana, han estat dessecades.
L’agricultura ocupa tot el territori, amb predomini de la trilogia cereals, blat de moro i userda; havien tingut importància els conreus d’oliveres i vinyes. Complementen l’economia les activitats derivades del sector agrícola i la ramaderia. Àrea comercial de Figueres. Població en descens.
El poble és a la vora del rec Sirvent. Església parroquial de Santa Coloma. Restes de l’antic castell de Siurana.
Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km2, 10 m alt, 28.527 hab (2017)
El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).
ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.
Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.
La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.
Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.
ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.
Municipi de la Selva (Catalunya): 29,91 km2, 76 m alt, 5.910 hab (2017)
Situat al centre de la depressió selvatana, on hi havia l’estany de Sils, dessecat a mitjan segle XIX, a les vores de la riera de Malavella i drenat també per la riera de Sils, afluent per l’esquerra de la riera de Santa Coloma. La meitat del terme municipal és ocupat per la vegetació natural (pins, alzines i sureres).
Hi predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu; aquesta aprofita aigua de pous i produeix hortalisses, farratge i moresc; el secà dóna cereals i vinya. Ramaderia bovina i porcina; granges d’aviram. Les activitats industrials són força diversificades: tèxtil, pasta de paper, alimentària (embotits), de la construcció i derivada de la fusta (serradores). Població en ascens.
El poble és a la dreta de la riera de Sils. Església parroquial de Santa Maria (esmentada ja el 1246). Hostal del Rolls (amb un museu de cotxes antics).
Agricultura primordialment de regadiu, gràcies a les aigües derivades del canal d’Urgell; els conreus més estesos són els de cereals (blat, moresc), fruiters i farratges. Ramaderia (bestiar oví i porcí) i avicultura. S’hi ha instal·lat la Cooperativa Industrial Urgell. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a la vora de la carretera de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Bartomeu s’edificà al segle XVIII sobre el solar de l’antic castell de Sidamon. Al tossal de les Tenalles hi ha vestigis d’una necròpoli romana.
El municipi comprèn, a més, el despoblat de la Quadra.
Municipi d’Osona (Catalunya): 30,40 km2, 663 m alt, 3.451 hab (2017)
Situat al vessant nord-oest del Montseny, a la plana de Vic, prop del Gurri, al sud-est de la comarca. Gran part del terme és ocupat pel bosc.
Agricultura amb tots el conreus de secà; els productes principals són els cereals (blat) i les patates; la propietat de la terra està molt repartida, amb predomini de les explotacions agràries d’extensió petita i mitjana. Ramaderia (bestiar boví, oví i porcí) i aviram. Indústria tèxtil, de derivats de la fusta, alimentària i de la construcció. Ha estat un nucli d’estiueig tradicional i un centre residencial (el Muntanyà). Àrea comercial de Vic.
El poble és a la capçalera del riu Gurri. Església parroquial de Santa Maria, romànica.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975; hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona. Àrea comercial d’Olot.
El poble és a la dreta del Ter, a la seva confluència amb el torrent de Vall-llobre; església parroquial de Sant Miquel, del segle XII, refeta totalment al segle XV i de nou el 1729, conserva un notable altar barroc del 1754. El lloc és esmentat ja el 965.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 7,91 km2, 15 m alt, 206 hab (2017)
Situat en un terreny pla, al nord de la Bisbal d’Empordà i al nord-est de Girona, a la plana d’inundació de la dreta del Ter (que forma el límit septentrional del terme), del Daró (que divideix el terme en dos sectors) i d’un dels seus afluents, la riera Nova.
Agricultura de secà (blat i blat de moro) i de regadiu (hortalisses, farratges i arbres fruiters) que n’és predominant. La ramaderia (bestiar boví i porcí) i avicultura, completen l’economia. Àrea comercial de la Bisbal d’Empordà.
El poble és situat damunt d’un petit turó, a l’esquerra del riu Daró. Església parroquial de Santa Maria (reedificada el segle XIX i beneïda el 1884).
Situat a l’esquerra del Set, afluent del Segre, al sector septentrional de la vall Major, drenada per la riera de Juncosa, a l’oest de la comarca, al sud-est de Lleida. El terreny és trencat, pedregós i estepari, amb clapes de pins i altres arbustos i de matollar.
(o Sant Martí de Sobremunt) Situat al sector oriental del 
Situat a la depressió 
Situat al centre de la depressió selvatana, on hi havia l’estany de Sils, dessecat a mitjan segle XIX, a les vores de la 
Situat al bell mig del 
Situat al vessant nord-oest del 
Situat a l’extrem septentrional de la 
Situat en un terreny pla, al nord de 
Dades dels Països Catalans 