Municipi del Segrià (Catalunya): 12,66 km2, 211 m alt, 359 hab (2017)
Situat al límit amb les Garrigues, a l’esquerra del riu de Set, afluent del Segre per l’esquerra, accidentat per alguns turons, al sud de Lleida. Al territori no conreat hi predominen el matoll, els pasturatges i alguna clapa de bosc.
L’agricultura ocupa pràcticament tot el terme i és totalment de secà; els conreus més estesos són els de cereals (blat i ordi), ametllers i d’oliveres. Hi predomina el règim d’explotació directa. Ramaderia (bestiar oví i porcí) i avicultura. Hi ha un trull d’oli. Àrea comercial de Lleida.
El poble és elevat damunt la plana vorejada pel riu Set. L’església parroquial de la Nativitat de Maria és d’estil romànic de transició. Fou repoblat a la fi del segle XII per descendents d’un llinatge procedent de Sanaüja que s’extingí a mitjan segle XIV. Fou de la senyoria del capítol de Lleida.
Agricultura amb conreus de regadiu, els fruiters (presseguers, pomeres i pereres) constitueixen la base de la riquesa agrícola; al secà s’hi conreen cereals. Ramaderia (bestiar boví, oví i porcí) i avicultura. La indústria es limita als sectors derivats de l’agricultura (fabricació de pinsos) i a una fàbrica de productes químics. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a l’esquerra del riu Set, poc abans de la seva confluència amb el Segre. L’església parroquial és dedicada a sant Pere i és obra de la fi del segle XVIII.
L’agricultura és bàsicament de secà; s’hi conreen vinya, cereals i patates; el regadiu, molt localitzat, aprofita aigües derivades del riu. Ramaderia (bestiar oví i porcí) i avicultura. Indústria del cava, tèxtil, de la construcció i metal·lúrgica. Pedreres de calcària. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.
El cap municipal és el poble de Sant Pau d’Ordal. L’antic castell de Subirats dóna nom al municipi.
Municipi del Segrià (Catalunya): 30,16 km2, 118 m alt, 1.719 hab (2017)
Situat a la dreta del Segre, entre les conques d’aquest i del Cinca, al límit amb l’Aragó, al sud de Lleida.
Agricultura primordialment de regadiu gràcies a les aigües derivades del riu, de la sèquia de Soses i del canal d’Aragó i Catalunya; els conreus més estesos són els de fruiters, cereals, farratges i oliveres al regadiu, i de cereals i oliveres al secà. Ramaderia (bestiar porcí, boví i oví) i avicultura. Indústries alimentàries (refineria d’oli) i de materials per a la construcció (teuleries). Àrea comercial de Lleida.
El poble és prop del Segre, a la vora de la sèquia de Soses. Església parroquial de Sant Llorenç, barroca.
El terme també comprèn el despoblat de Gebut, d’origen islàmic.
Municipi i capital comarcal del Pallars Sobirà (Catalunya): 105,05 km2, 692 m alt, 2.128 hab (2017)
Situat a les ribes de la Noguera Pallaresa, el terme s’estén a banda i banda del riu i, a excepció de la ribera, és molt accidentat, car inclou tota la vall d’Àssua.
Alterna l’agricultura de secà, amb la de regadiu, possible gràcies a l’aprofitament de les aigües fluvials: els conreus més estesos són els de cereals, patates i farratges, però la benignitat del clima permet l’existència de conreus típicament mediterranis. Important ramaderia ovina i sobretot bovina (en règim estabulat per a l’obtenció de llet). Aviram. Important centre lleter. Indústria alimentària i de la construcció. També és important com a centre turístic i d’esports d’hivern (Llessui). Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 106,39 km2, 1.258 m alt, 403 hab (2017)
Situat a la vall de Soriguera, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, al sud-est de Sort. El terme és accidentat i, en gran part, cobert de boscos.
Agricultura amb conreus de cereals, patates, lleguminoses i farratges. La font d’ingressos principal, però, és la ramaderia (bestiar boví i oví). Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El poble és a la dreta del riu de Cantó. L’església era sufragània de la parròquia de Junyent.
Municipi d’Osona (Catalunya): 31,73 km2, 716 m alt, 193 hab (2017)
Situat al Lluçanès, al límit amb el Ripollès, a l’esquerra de la riera de Sora, afluent del Ter per la dreta; el sector meridional és drenat per la riera de Cussons. Tot el terme és accidentat pel massís dels Munts, per aixó les dues terceres parts del territori són ocupades per bosc, prats i pasturatges.
Agricultura de secà (cereals i patates). Ramaderia (bestiar boví, oví i porcí) i aviram. Àrea comercial de Vic. Població disseminada, en descens.
El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, refeta al segle XVII.
GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per dos sectors diferenciats: al nord, una capçalera muntanyosa apuntalada al Pirineu i formada per un conjunt de serres de materials calcaris fortament plegats, que sobrepassen els 2.000 m alt: serres del Port de Comte (2.378 m), del Verd (2.274 m) i Guixers (2.233 m); el centre i el sud són formats per un conjunt d’altiplans de materials sedimentaris dipositats durant el terciari (gresos i margues, principalment), enlairats entre 600 i 800 m alt, i en els quals predominen les formes horitzontals.
El clima és de transició, i té alhora característiques prepirinenques, especialment visibles en la pluviositat, i una marcada tendència continental, manifestada en el règim tèrmic; les temperatures són baixes a l’hivern (mínimes mitjanes de -1ºC pel gener, i mínimes absolutes entre -11ºC i -15ºC, a Riner) i altes a l’estiu (màximes mitjanes de 28,2ºC al juliol), cosa que representa una amplitud tèrmica anual notable (18,3ºC) i un perllongat perill de glaçades. Les precipitacions són elevades, especialment al sector septentrional, on s’assoleixen els 1.000 mm anuals, amb importants pluges d’estiu que afecten la totalitat del territori.
La vegetació natural és abundant i variada; al sud-est predominen les alzines, i a la resta els boscos de pins, especialment la pinassa, que creix fins i tot en altures superiors als 1.500 m, i substitueix molt sovint el roure valencià, el pi roig (important fins als 2.000 m) i el pi negre, present a les muntanyes més altes, on també hi ha prats alpins. Hidrogràficament, les serres meridionals (serres de la Llena, Llobera i Pinós) fan de divisòria d’aigües entre les conques del Segre (riu ribera Salada i riu Llobregós) i del Llobregat (riu Cardener, amb els afluents aigua d’Ora i Negre).
POBLACIÓ: Hi predomina el poblament dispers en cases escampades d’origen medieval, i són pocs els nuclis de població concentrada (la Coma i la Pedra, Pinell de Solsonès, Sant Llorenç de Morunys i Solsona). L’evolució de la població ha estat molt accidentada en el decurs dels segles; es calcula que al començament del segle XIV el conjunt de la comarca tenia uns 11.000 o 12.000 h, xifra aproximada a l’actual; la pesta negra provocà una forta regressió i calgué una nova repoblació. La població, amb tot, no augmentà d’una manera sensible fins a la fi del segle XVI, quan es produí una important immigració occitana; durant el segle XVII s’incrementà la població rural segons semblen testimoniar-ho les nombroses construccions d’aquell període. Al principi del segle XVIII la població era d’uns 5.000 h, que es duplicà en el decurs de la centúria amb increment especialment al sector central i meridional i dels nuclis de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, en detriment de l’àrea muntanyosa septentrional; durant la primera meitat del segle XIX es produí un altre increment de l’orde del 45%, i assolí el màxim poblacional l’any 1857 (16.670 h). La segona meitat del segle XIX es caracteritzà per un retrocés demogràfic provocat per la forta emigració vers les comarques més industrialitzades de Catalunya i vers Amèrica. Durant la primera meitat del segle XX fins al 1960, es produí una lleugera recuperació, però seguí un període de regressió, de manera que, dels quinze municipis comarcals (el 1990 li fou annexat el municipi de la Molsosa, fins llavors de l’Anoia), únicament Solsona i Sant Llorenç de Morunys augmentaren i només la capital comarcal ultrapassa els 1.000 h.
ECONOMIA: L’economia es basava tradicionalment en la ramaderia, amb transhumància estival vers les muntanyes, avui la seva importància és molt relativa, i només el bestiar porcí ha experimentat un increment. L’economia actual es fonamenta en l’agricultura, que és bàsicament de secà (98,9% del total conreat); desapareguda la vinya (a conseqüència de la fil·loxera) i altres conreus tradicionals com el cànem i les nogueres, avui els conreus més difosos són els cereals, les patates i els llegums. La indústria té poca importància, malgrat la tradició de la comarca: de les antigues indústries tèxtils llaneres, de coltelleria, d’armeria i d’extracció i venda de neu glaçada, només en perduren els testimonis documentals. Subsisteixen les indústries derivades de l’explotació forestal (serradores), la tèxtil cotonera (Solsona), del metall, de la construcció i l’alimentària (farineres i derivats de la llet a Solsona i a Sant Llorenç de Morunys). Pel que fa al sector terciari, només les activitats relacionades amb el turisme rural i amb els esports d’hivern, centralitzades aquestes últimes en l’estació d’esquí del Port de Comte, hi tenen una certa importància. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Solsona ateny tota la comarca i part del sector més septentrional de la Segarra.
HISTÒRIA:El poblament prehistòric és excepcionalment ben documentat d’ençà del neolític, a través dels enterraments de la cultura dels sepulcres de fossa, que cobreixen la major part de la comarca, llevat de la muntanya septentrional, i que presenten una variant especial (en cista). La densitat continua durant el segon mil·leni, amb la civilització megalítica, estesa arreu de la comarca, amb una de les densitats més altes del Principat en megàlits, i també, amb no tanta densitat, de coves d’enterrament col·lectiu. Després d’un període poc documentat, hom coneix el poblament ibèric a partir del segle VI aC, sobretot a través dels poblats del Vilaró o Enseresa, a Olius, i de Castellvell de Solsona. La romanització fou intensa i Solsona (l’antiga Setelsislacetana) fou un petit nucli urbà, i són coneguts diversos jaciments rurals; però l’economia de l’època no era exclusivament agrícola, puix que han estat localitzats forns de ceràmica a Abella i a Solsona.
El Solsonès pertangué, en la seva major part, al comtat de Cardona (després ducat), dins el qual comprenia la batllia de Sant Llorenç de Morunys, la de Solsona (excepte l’extrem nord-occidental), la part septentrional i occidental de la de Cardona i un petit sector de la de Torà. Tota la comarca, sense excepcions notables, formà part de la vegueria de Cervera, i des de la Nova Planta, el 1716, del corregiment de Cervera. Amb la divisió provincial del 1833 restà dins la província de Lleida, malgrat les comunicacions i les relacions econòmiques amb Manresa, i formà el partit judicial de Solsona, juntament amb la vall del Llobregós (Torà, Biosca i Sanaüja, de la Segarra; Vilanova de l’Aguda, a la Noguera), un sector de la vall mitjana del Segre, entre Peramola (Alt Urgell) i Ponts (Noguera) i, a la zona del Cadí, els termes de Gósol (Berguedà) i Josa de Cadí (Alt Urgell). La divisió comarcal del 1936 inclogué a la comarca del Solsonès el terme de Llanera, el qual l’any 1968 fou annexat al municipi segarrenc de Torà de Riubregós, i la llei de modificació comarcal del 1990 hi agregà el municipi de la Molsosa, fins aleshores pertanyent a l’Anoia.
Municipi i capital comarcal del Solsonès (Catalunya): 17,70 km2, 664 m alt, 8.974 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, a la vora del riu Negre, afluent del Cardener per la dreta.
L’economia es basa en el sector primari i particularment en l’agricultura, totalment de secà; els conreus més difosos són els cereals i les patates. És el principal nucli industrial de la comarca; a més de petits tallers diversos, té indústries derivades de l’agricultura (farineres i fàbriques d’embotits), de la fusta (serradores), tèxtils (fabricació de mocadors) i fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial). És el principal mercat de la comarca i irradia influència fins a les terres de la Segarra (Biosca i Torà, pertanyents a la seva àrea comercial).
El nucli urbà fou creat a l’edat mitjana; el desenvolupament urbanístic s’inicià al segle XVIII, quan es començà a construir fora de les muralles.
HISTÒRIA.- Fou, segons sembla, la Setelsis romana; malgrat tot, les dades segures no comencen fins a partir del temps de la Reconquesta. El comte Sunyer I de Barcelona li concedí una carta de població (920) i va fundar-hi una comunitat o canònica, l’església de la qual fou erigida el 1409 en abadia. Aquesta fou secularitzada el 1592 per butlla de Climent VIII i constituïda catedral l’any següent, arran de la creació de la diòcesi de Solsona per ordre de Felip II, que li concedí el títol de ciutat. Va tenir facultat d’encunyar moneda i disposà d’universitat fins a la creació de la de Cervera. Al segle XIX fou saquejada pels francesos (1810); el 1835 la van assetjar els carlins i el 1837 s’hi revoltà el general carlí Tristany i s’hi instal·là la Junta Superior Governativa.
ART.- Restes del castell de Solsona i de les muralles medievals. De la primitiva catedral romànica (segle XI) queden tres absis i restes de la part superior del creuer, de la part de l’evangeli; el temple actual és dels segles XIV i XV, d’estil gòtic, mentre que són romànics el campanar i el claustre, bé que renovat aquest segons el gust neoclàssic. A la capella del claustre es guarda una famosa talla de la Verge i el Nen, romànica (segle XIII). La façana principal i la porta de Sant Agustí són barroques (segle XVIII). Un altre edifici destacat és el palau episcopal, edifici de transició del barroc al neoclàssic, obra de Francesc Pons (1776-79). Museu Diocesà, amb obres prehistòriques, pintures preromàniques, retaules dels segles XIV i XV i una important col·lecció d’escultura medieval i renaixentista.
Agricultura de secà, amb conreus de vinya, que ocupa aproximadament un terç dels conreus, seguida dels cereals, les oliveres i els ametllers. Cooperativa agrària. Ramaderia de bestiar oví, porcí, boví i avicultura. Petita indústria de la construcció i de l’alabastre. Àrea comercial de Montblanc. Població en descens.
El poble és troba a la plana, al costat de les ruïnes de l’antic castell de Solivella (o castell de Llorac), bastit entre els segles XV i XVI, al puig de Solivella, centre de la baronia de Solivella. Església parroquial de l’Assumpció (1769); també destaca el molí del Senyor (o molí del Caixes), del segle XIII.
Situat al límit amb les Garrigues, a l’esquerra del riu de Set, afluent del Segre per l’esquerra, accidentat per alguns turons, al sud de Lleida. Al territori no conreat hi predominen el matoll, els pasturatges i alguna clapa de bosc.
Estès a la dreta del 
Situat a les ribes de 
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Situat al 
Situat al límit amb 
Dades dels Països Catalans 