(Lleida, segle XIX)
Escultor. Deixeble de Manuel Corcelles.
És autor del coronament de la casa de la ciutat de Lleida (1868) i de diversos retrats, entre els quals els del general O’Donnell (presentat a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1870) i el de Maximilià I.
(Catalunya, segle IX)
Prohom. Fou un destacat col·laborador de Guifré I el Pilós.
Féu aprisions al Ripollès i en vengué partides al comte, tot contribuint a la tasca repobladora d’aquest.
(Illes Balears, 1360 – Malta, 1420)
Prelat, escriptor i frare franciscà. Era mestre en sagrada teologia. Fou confessor de la reina Maria de Luna i de Martí I el Jove. Col·laborà amb aquest a l’expedició a Sardenya (1408-09), i el proposà per a un bisbat d’Aragó, però el jove rei sicilià morí tot seguit a Càller. Joan Eiximeno l’assistí en redactar testament i en les seves últimes hores. Fou nomenat administrador del bisbat de Malta.
El 1411, essent encara a Catalunya, hi restà per defensar els drets successoris de Jaume II d’Urgell, del qual també fou conseller. El 6 d’octubre de 1411 en fou un dels seus ambaixadors al Parlament de Catalunya. Després que aquest perdé en el Compromís de Casp (1412), l’incità a revoltar-se. El 1418 fou nomenat bisbe de Malta.
És lloat pel seu saber a les Cobles de la divisió del Regne de Mallorca, d’Anselm Turmeda. Escriví una Contemplació de Santa Quarantena o Quarema de Contemplació, i Lo famós verger de l’arbre crucificat de Jesús, obra traduïda o extractada d’un text del també framenor Albert de Castigli, ell féu la seva versió el 1406, sota el patronatge del rei Martí I l’Humà.
(Catalunya ?, segle XVII – segle XVIII)
Religiós jesuïta i filòsof. És autor d’un tractat notable, Institutiones philosophicae, en el qual s’oposava a l’acceptació de la metafísica, i del llibre De studiis philosophici et mathematicis instituendis, basat en el pensament empíric francès i anglès.
(Lleida, segle XV – València, 1520)
Eclesiàstic. Religiós agustí. Fundà diversos monestirs a València, les Illes Balears i Sardenya.
(Prades, Baix Camp, 1535 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1597)
Monja clarissa. Morí de resultes de les penitències que s’imposava.
Fou eficaç reformadora de les clarisses de Tarragona.
(Narbona, França, vers 1088 – després 1134)
Vescomte de Narbona. Primogènit del vescomte Eimeric I de Narbona i de Mafalda, successor seu en el comtat de Narbona.
Lluità contra Bernat Ató, vescomte de Besiers i Carcassona (1124), i l’any 1131 va ésser l’executor del testament de Ramon Berenguer III de Barcelona.
(Barcelona, segle XIII)
Jutge. Fou assessor jurídic de Pere II el Gran.
Amb aquest caràcter l’acompanyà, el 1282, a l’expedició a Barbaria i a Sicília, on prestà al rei diversos serveis, el més important dels quals fou el d’acompanyar a Pere de Queralt i a Roís Eiximèn de Luna fins al campament de Carles d’Anjou, per trametre-li la invitació de Pere el Gran a abandonar Sicília.
(Sant Sebastià, Pais Basc, 1813 – Madrid, 1887)
Militar. Fou capità general de València (1856-57 i 1858-60) i de Catalunya (1865), i fou creat comte del Serrallo.
Fou el pare de Ramón de Echagüe y Méndez-Vigo (Madrid, 1852 – 1917) Militar. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, en la qual es destacà en la presa de la Pobla de Lillet, fet pel qual fou condecorat i ascendit. Del 1911 al 1913 fou capità general de València.
Dusay Cognom que a vegades es confon amb els de Dusai o Durall.
Pere Dusay (Banyoles, Pla de l’Estany, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Militar. Fou cambrer del rei Pere III el Cerimoniós.
Pere Julià Dusay (Banyoles, Pla de l’Estany, segle XVI) Artista. Era llec del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Hi féu l’altar del Corpus, el 1535.
Simó Dusay (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Ciutadà. El 1325 fou ambaixador extraordinari de la seva ciutat prop de la república de Gènova.
