(Perpinyà, 1370 – segle XV)
Rabí. Destacà com a metge i filòsof.
Gerson, Leví ben
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1370
Guillem II de Narbona
(Narbona, França, 1370 – Verneuil-sur-Avre, França, 14 agost 1424)
Vescomte de Narbona (1397-1417) i jutge titular d’Arborea (1407-17). Com a nét de Beatriu d’Arborea, en morir el jutge Marià V (1407), intentà de fer valer els seus drets a la successió de Sardenya: aliat amb Brancaleó Doria i amb l’ajuda dels genovesos, desembarcà a l’illa amb un exèrcit.
Derrotats a Sanluri (1409), preparà a Narbona una nova campanya, però les seves galeres foren atacades a Aigüesmortes pels catalans. Mort Martí I de Catalunya (1410), assetjà Oristany i atacà l’Alguer, d’on fou obligat a fugir (1412).
Ferran I d’Antequera intentà infructuosament (1414) una solució diplomàtica, però Guillem tornà a Sardenya amb gent armada (1415-16). Arribà finalment a signar una capitulació amb el rei Alfons IV el Magnànim (1420), pel qual venia l’Alguer a la corona catalano-aragonesa.
Caldora, Giacomo
(Nàpols, Itàlia, vers 1370 – Circello, Campània, Itàlia, 1439)
Militar i duc de Bari. Lluità contra Alfons IV de Catalunya i a favor de la lliga pro-angevina (1424-28) encapçalada pel papa Martí V, i més tard al servei de Joana II de Nàpols.
Morta aquesta (1436), lluità a favor d’Elisabet, muller de Renat d’Anjou, i intentà de deturar els catalans a l’Abruç.
Sovint fingí, en veure’s amenaçat, que volia canviar de bàndol. El 1439 prengué Pescara, Loreto i Sulmona.
Fou el pare d’Antonio Caldora (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV) Militar. Duc de Bari i comte de Trivento. Lluità amb el seu pare contra Alfons IV el Magnànim al servei de Renat d’Anjou, el qual el nomenà virrei de Nàpols. El 1437 atacà el rei català per sorpresa, però el 1442 fou derrotat per aquest a Sassano i fet presoner. Aviat fou alliberat, però la seva submissió a Alfons IV fou sempre insegura.
Boades, Bernat
(Salitja, Selva, abans 1370 – Blanes, Selva, 1444)
Rector de Blanes (1410-44). Li fou atribuïda l’autoria del Llibre de feyts d’armes de Catalunya, que havia redactat (vers 1673) Joan Gaspar Roig i Jalpí.
Lloria, Roger de -Grècia-
(Grècia, segle XIV – 1370)
Gran personatge de la Grècia catalana. Habitant de Tebes, fou mariscal de la Companyia Catalana (1354).
Capitanejà una revolta contra la tirania del lloctinent Pere de Pou, que morí assassinat el 1362. Governant, de fet, com a vicari, cridà en ajuda seva, contra els venecians de Negrepont, els turcs del soldà Murad I, els quals arribaren fins al davant d’Atenes (1363). Amb el seu germà Joan els donà refugi a Tebes, fins que, a precs del papa, els expulsaren del país (1364).
Anà a Venècia a presentar uns capítols sobre treves i sobre reclamacions de tipus comercial (1365). Frederic III de Sicília l’absolgué, així com al seu nebot Antoni de Lloria (Grècia, segle XIV) i un parent anomenat Berenguer de Lloria (Grècia, segle XIV), de tots els fets de la revolta de Tebes, i el nomenà oficialment vicari dels ducats (1367).
En una assemblea reunida a Tebes, hom donà uns capítols favorables als catalans, que procuraren uns breus anys de pau. Ocupà el castell i senyoria d’Estir, que li vengué Ermengol de Novelles i li confirmà el rei (1367).
Fills seus foren Francesca i Joan de Lloria.
Llobera, Joan de
(Solsona, Solsonès, vers 1370 – Barcelona, 1446)
Mercader. Fill d’una família de mercaders, s’establí abans del 1405 a Barcelona, d’on adquirí la ciutadania.
Amb un altre soci capitalista, Joan de Junyent, i amb el draper Pere Cirera, ja abans del 1400 hi havien constituït una companyia drapera. A través d’una xarxa de factors es dedicaven a la importació i distribució de teixits anglesos, flamencs i toscans.
Vers el 1414, constituí també una altra companyia drapera i es dedicà al comerç del blat i el sucre.
Fou cònsol de mar (1434) i membre del Consell de Cent (1433, 1436-38).
Fou el pare de Joan i de Bartomeu de Llobera i Garró.
Convinença dels Cavallers de Catalunya
(Catalunya, 1370 – ? )
Unió dels cavallers. Constituïda amb l’aprovació reial, per fer cara a l’alta noblesa.
Gaudia de la simpatia de l’Església. Era dirigida per quatre regidors anomenats després conservadors.
Els cavallers arribaren a alçar-se en armes, fins que Pere III el Cerimoniós hagué d’intervenir (1370) i sotmetre les diferències a l’arbitratge de les corts.
Un dels seus caps fou Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet.
Cervelló i de Queralt, Guerau Alemany de
(Catalunya, vers 1370 – 1418)
Governador de Catalunya (1404-18). Fill de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona. Destinat a la carrera eclesiàstica, estudià a la Universitat de Lleida i obtingué algunes dignitats.
La mort dels seus germans canvià d’aspecte la seva actuació. Prengué part en l’expedició de Sicília i fou fet presoner al setge de Castrogiovanni quan lluitava per alliberar el seu parent Berenguer Arnau (II) de Cervelló i de Queralt (1394).
El rei Martí I l’Humà, del qual era camarlenc, li encarregà d’ajudar el seu pare al govern de Catalunya (1397). L’any següent l’envià com a ambaixador al papa i al rei de França, i després li féu tractar el matrimoni d’un fill de Martí el Jove amb una filla del duc de Borgonya (1400). Tot seguit anà a Castella per tal de procurar l’obediència d’aquell rei al papa d’Avinyó (1401).
En tornar d’una nova campanya a Sicília, el rei li donà la governació de Catalunya en substitució del seu pare (1404), i quatre anys més tard li confirmà el nomenament amb caràcter vitalici. Llavors fou fet procurador per anar al concili convocat a Perpinyà sobre la unió de l’Església. Fou, així mateix, ambaixador al concili de Pisa, amb la missió de tractar la lliga de Florència i Venècia (1409).
Enemic de Jaume II d’Urgell, va procurar d’afavorir els seus rivals, i convocà el parlament a Montblanc (juliol 1410) i el traslladà després a Barcelona. Va evolucionar cap al partit de Ferran d’Antequera, i, un cop elegit rei, el serví fidelment durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell. Com a premi, Ferran I li donà el castell i la vila de Linyola.
Callís, Jaume
(Vic, Osona, 1364/70 – Barcelona, 12 febrer 1434)
Jurista i advocat. Juntament amb Bonanat de Pere i Narcís de Santdionis fou encarregat de traduir al català els Usatges (1413).
Si bé era de família burgesa, fou nomenat pel rei Ferran I d’Antequera fiscal del reial consell i fou elegit diputat pel braç noble per a les Corts de Sant Cugat del Vallès (1419).
Fou un convençut teòric de l’autoritat monàrquica i del seu poder absolut, en la qual cosa es manifesta una marcada influència romanista. Tanmateix, hi oposà una sèrie d’objeccions derivades dels pretesos interessos generals del poble, que eren, en realitat, els de la burgesia urbana.
Entre les seves obres: Directorium pacis et treguae (1400), el comentari Super usaticos Cathaloniae (1401), Elucidarium Soni emissi (1406), que tracta del sometent, Viridarium militae (1407), De prerrogativa militari (1415), el petit tractat sobre dret constitucional i parlamentari Extravagatorium curiarum (1423) i el De moneta tractatus (1429).
Blanca de Sicília i de Caríntia
(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)
Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.
Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.
Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.
Dades dels Països Catalans 