(Girona, 13 febrer 1916 – 6 desembre 1924)
Periòdic en català, amb una periodicitat primerament setmanal (fins al 1922) i després bisetmanal i trisetmanal.
Òrgan de la Lliga Regionalista, inclogué articles d’art, ciència i literatura.
Hi col·laboraren A. Riera i Pau i J. Camps i Arboix.
(Barcelona, juliol 1789 – París, França, 4 setembre 1855)
Periodista, escriptor i polític. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” i fou regidor i vocal de la Junta de Comerç de Barcelona.
Com a membre del partit liberal, presidí la Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya cap a l’any 1835. Morí a l’exili.
Publicà, dins un estil romàntic, obres de tots els gèneres literaris.
(o castell de Gironella) Antiga fortificació de la ciutat, situada al vèrtex oriental, i punt culminant de la Força Vella, a la dreta del palau del bisbe.
Esmentada ja el 1190, era la més important i més alta de les torres gironines; s’esfondrà el 1404, i fou refeta a partir del 1411; en la guerra contra Joan II (segle XV) sofrí nous danys, i tornà a ésser fortificada, per Joana Enríquez, el 1467.
Fou feta volar per ordre de Napoleó el 1814, en retirar-se els francesos de la ciutat; en resten les ruïnes.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit per Felip V de Borbó el 1702 a Josep Agulló i Pinós, baró de Gironella.
Passà als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer.
La senyoria plena sobre la baronia de Gironella fou donada el 1307 a Bernat Guillem de Saportella i de Lluçà i passà als Fenollet, als Pinós i als Agulló.
(Catalunya, segle XII)
Trobador en llengua occitana. Pertanyent a la família dels senyors de Gironella (Berguedà).
Hom ha cregut identificar-lo, amb fonament, amb un canonge de la seu de Girona, enterrat al claustre del convent de Sant Daniel, que visqué probablement a la segona meitat del segle XII.
En resten tres poesies de caràcter amorós, d’una correcció i elegància molt remarcables.
(Barcelona, 1857 – 1923)
Enginyer. Fill de Ignasi Girona i Agrafel. Estudià a l’Escola Industrial de Barcelona i s’especialitzà en agronomia a París. Fou membre destacat de diverses societats agrícoles. President de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1902-07 i 1915-17).
Publicà diversos articles d’economia, sobretot al “Calendari del Pagès”.
Milità a la Lliga Regionalista i fou diputat a corts l’any 1905. Representà el districte de Granollers per la Solidaritat Catalana, i el 1909 fou senador per la província de Lleida.
Enllestí un projecte de banc agrari català i un pla general de ferrocarrils secundaris a Catalunya.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 gener 1877 – Barcelona, 13 setembre 1952)
Publicista. Perit agrícola, doctorat en dret (1897) i llicenciat en ciències i en farmàcia (1911).
Director (des del 1918) de la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” i de la biblioteca d’aquesta institució. El 1928 fou president i vicepresident de la Federació Agrícola Catalano-Balear.
Col·laborà a la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i creà, al Masnou, la col·lecció ampelogràfica per al millorament de les diverses varietats de ceps.
Fou desposseït per la Dictadura de Primo de Rivera de la càtedra de comptabilitat agrícola de la Universitat Nova de la Mancomunitat (1924).
Publicà dues novel·les: La plaça de Sacanell (1899) i El meu amic Modest (1933). La seva bibliografia de temes agrícoles comprèn els títols Compendio de agricultura moderna, Vocabulari català d’Agricultura i Indústries, La “rabassa morta”, su historia, conflictos y soluciones i Lecciones de viticultura y enología.
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1900 – Buenos Aires, Argentina, 1980)
Editor i tècnic. Emigrà a l’Argentina el 1920, on ha estat un dels principals promotors i mecenes de la cultura catalana a Buenos Aires.
Director de la revista “Catalunya” i editor, ja el 1939, de la primera col·lecció de sis llibres que la revista publicà, en català, d’escriptors exiliats (1939-41), sota el patrocini de l’Associació d’Ajut a la Cultura Catalana.
(Lleida, 14 gener 1869 – Barcelona, 28 març 1940)
Historiador, metge i polític. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, però es dedicà després als estudis històrics.
El 1919 va ésser elegit membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari (1922-24), i dirigent de la Unió Catalanista.
Publicà Mullerament de l’infant en Pere de Catalunya amb madona Constança de Sicilia (1909), L’extinció del casal de Barcelona (1910), En Jaume d’Aragó, darrer comte d’Urgell i el conclau de Casp (1913), Epistolari del rei Martí, Martí rei de Sicília i primogènit d’Aragó (1919), Retorn de l’illa de Sicília a la corona d’Aragó (1920) i Itinerari del rei en Pere II (1924), així com els itineraris dels reis Joan I el Caçador i de Martí I l’Humà.
Dades dels Països Catalans 