(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
(Bellcaire d’Urgell / la Sentiu de Sió, Noguera)
Despoblat, al límit entre els dos termes.
La torre de Faneca, esmentada ja en 1080-92 dins el comtat d’Urgell i reconstruïda a mitjan segle XII pels comtes, donà lloc a un efímer nucli de població, que depenia de la granja de Rocaverd, possessió de Poblet.
(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)
Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.
(Catalunya, 1902)
(o La família) Oli de Marià Pidelaserra (280×200 cm; Museu d’Art Modern de Barcelona).
Pintat i exposat el 1902, representa la família del seu oncle Narcís Deu i Mata, i és la peça més ambiciosa del seu autor, entre les conservades.
Pidelaserra, que hi sintetitzà la lliçó impressionista apresa a París i el seu innat realisme, hi assolí plenament la seva personalitat, un punt naïve.
Fou una de les obres més discutides del seu temps.
(Budapest, Hongria, 17 setembre 1941 – )
Catalanòfil. Llicenciat en filologia hispànica i italiana el 1965 a la universitat Eötvos Lorand de Budapest, hi exercí la docència.
Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha estat l’introductor dels estudis de català a Hongria (1971).
Ha publicat estudis de gramàtica històrica i ha promogut la traducció d’obres literàries entre el català i l’hongarès. És autor, juntament amb Károly Morvay, d’un diccionari català-hongarès (1990).
El 1993 rebé el premi Ramon Llull.
Poble, situat en un coster, a la dreta del torrent de la Vall, aigua avall de Fonollosa.
Conserva les restes de l’antic castell de Fals (dues notables torres, especialment) i l’església parroquial de Sant Vicenç, molt renovada en 1647-56 i ampliada el 1885.
Fou centre d’un terme feudal que des del segle XI estigué en poder dels Cardona; la família Fals, senyors útils del castell, s’extingí vers el 1246 amb Elisenda de Fals, fundadora de la pabordia de Caselles.
Modernament el nucli del poble s’ha traslladat al pla, al raval de les Oliveres, dit també raval de Fals, prop de l’antiga torre de Fals.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 – Barcelona, 22 agost 1916)
Arquitecte (1873). Inicià la seva carrera dins l’entusiasme del romanticisme català per l’art dels períodes medieval i renaixentista. Més tard evolucionà vers un modernisme grandiloqüent i monumentalista, d’accentuats valors expressionistes.
En són exemples alguns edificis importants per a l’Exposició Universal del 1888, pot ésser considerat un dels representants del modernisme municipal barceloní: monuments a Rius i Taulet (1897-1901), a Pitarra (1906), fanals del passeig de Gràcia, ampliació de l’edifici de l’antic Arsenal, al parc de la Ciutadella (1915), amb finalitats museístiques, etc.
Fou l’arquitecte oficial de l’ajuntament de Barcelona des del 1889, i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1899-1900).
(Solsona, Solsonès, 31 maig 1878 – Barcelona, 3 octubre 1913)
Metge i escriptor. Fou fundador i president de la Lliga Vegetariana de Catalunya i director de la “Revista Vegetariana” (1908-09).
Per la seva Topografía médica de Solsona li fou concedit el premi de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Fundador de la revista “Atlàntida”, entre els seus poemes excel·leix Lo Geni Català (1905), de to popular i floralesc.
(Cadis, Andalusia, 23 novembre 1876 – Alta Gracia, Argentina, 14 novembre 1946)
Compositor. Estudià amb la seva mare, de família catalana, i amb Enric Broca. Més tard amplià els estudis de piano amb Josep Tragó i els de composició amb Felip Pedrell.
En ple segon període de creació escriví els primers esbossos de L’Atlàntida (1928), sobre el text de Jacint Verdaguer. El 1933 compongué una obra per a cor mixt dedicada a la Capella Clàssica de Joan M. Thomàs i basada en un tema de la segona balada de Chopin: Balada de Mallorca.
El 1935 escriví Pedrelliana, sobre temes de l’òpera de Pedrell La Celestina.
(Barcelona, 28 gener 1876 – 12 abril 1947)
Arquitecte (1900) i historiador de l’art. Adscrit al moviment modernista, en representà una vessant esteticista, bé que fou influït per Puig i Cadafalch.
Construí a Sentmenat, Tossa i Castellar del Vallès, llocs d’on fou arquitecte municipal, però les seves obres més representatives estan a Barcelona (Casa de la Lactància, 1910, Casa Chico, 1912, i l’Escola Municipal de Música, 1928).
Publicà una monografia sobre Sant Pere de Roda (1910), prologada per Josep Puig i Cadafalch, amb el qual col·laborà en l’obra bàsica L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18).
Dades dels Països Catalans 