(Barcelona, 1820 – Red Oak, Iowa, EUA, 1878)
Diplomàtic. Pare de Lluís Faraudo i de Saint-Germain.
Seguí la carrera diplomàtica, i el 1859 fou vice-cònsol espanyol a Nova Orleans. Fou cònsol a Veracruz (Mèxic) (1863-66), on cooperà amb el desembarcament de tropes comandat pel general Prim, i intervingué en la proclamació de Maximilià com a emperador de Mèxic.
Fou cònsol a Bordeus i a Hong Kong, on denuncià la introducció d’opi a les Filipines.
Viatjà per tot el món.
(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)
Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.
Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).
Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).
Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).
Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.
(Barcelona, 8 juny 1823 – 2 maig 1886)
Metge i col·leccionista. Fou catedràtic d’anatomia aplicada a les arts a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Publicà diversos treballs de la seva especialitat, fou membre de la Acadèmia de Medicina i Cirurgia i un dels fundadors de l’Associació Artística Arqueològica.
Reuní una important col·lecció d’estampes i gravats, actualment als museus municipals d’Art de Barcelona.
(Sabadell, Vallès Occidental, 18 setembre 1947 – )
Entitat. Dedicada a la promoció de l’esbarjo infantil, especialment espectacles teatrals, i coneguda també com a Joventut de La Faràndula.
El 1956 va inaugurar un local propi (Teatre de La Faràndula), de més de mil localitats, que a partir del 1972 va esdevenir municipal; programà tota mena d’espectacles, com les activitats de la societat Amics de l’Òpera de Sabadell i els concerts de l’Orquestra Simfònica del Vallès.
Enllaç: Joventut de La Faràndula
Santuari (la Mare de Déu del Far), de la parròquia de Sant Martí Sacalm, a l’extrem dels cingles del Far, damunt del Ter. Esmentat ja el 1269, era regit per beneficiats.
La primitiva església fou enderrocada per un terratrèmol el 1425; l’edifici actual fou bastit en 1599-1648. La imatge d’alabastre, d’un gòtic molt evolucionat, és del segle XV i fou restaurada el 1922. El santuari i l’hostal han estat restaurats el 1970.
Els cingles de Far constitueixen l’extrem oriental de la gran cinglera (cingles de Tavertet) que limita pel sud-est l’altiplà de Collsacabra, damunt el Ter; prenen la forma d’una proa avançada damunt la riera de Santa Coloma (oest) i la vall d’Hostoles (est), a la punta de la qual (roca del Far, 1.223 m alt) hi ha el santuari.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(ant: Esfar) Poble (435 m alt), a l’est del municipi. L’església de Sant Julià depèn de la parròquia del Llor. Dins el terme hi ha la capella de la Mare de Déu de Gràcia.
La senyoria era del bisbe de Solsona.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(o Castellvell del Far, o de Llinars) Antic castell (401 m alt), a l’est del coll de can Bordoi, que ha estat recentment excavat: n’ha aparegut l’estructura i abundant material arqueològic.
Esmentat ja el 1023, el 1041 el posseïa Gombau de Besora pels comtes de Barcelona. Passà als vescomtes de Barcelona (1070-1111), als Vastellvell, als Bell-lloc i a Ramon de Cabrera, i al començament del segle XIV, als Corbera, que hi edificaren la capella de Santa Maria (1336) i s’hi establiren.
S’ensorrà a causa d’un terratrèmol el 1448.
Antic port, al delta de l’Ebre, al sud de l’actual gola de Migjorn, a l’indret de les actuals basses de l’Alfacada i de la Platjola.
Cegat ja vers la fi del segle XIV per la sorra i conegut més tard, fins al segle XVIII, amb el nom del Pantà, època que s’inicià el dessecament i la bonificació intensius.
Al sud es formà el port nou dels Alfacs.
Entrant de la mar, al nord del delta de l’Ebre, davant la badia de l’Ampolla, al litoral de l’illa de la Mar, d’uns 6 km de llargada per 3 d’amplada màxima.
Abans de formar-se la península era famós per haver acollit un cert tràfic marítim (des de finals del segle XIII era conegut com un dels bons ports catalans), però a la segona meitat del segle XIX ja quedà inutilitzat per les mateixes terres al·luvials que han format l’actual punta del Fangar.
(Barcelona, novembre 1976 – )
Grup de teatre de marionetes. Fundat per Mariona Masgrau, Eugeni Navarro i Toni Rumbau.
Ha creat el personatge d’En Malic, una mena d’aventurer ibèric que ha donat nom a un teatre (1984) i a una revista anual de marionetes (1990).
Els seus espectacles Malic a la Xina, Malic a Nova York, Les aventures d’en Malic, A dues mans, Malic enamorat o Carmen han tingut un important èxit arreu d’Europa.
El 1992 la companyia obtingué el premi Ciutat de Barcelona de teatre.
Dades dels Països Catalans 