(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 octubre 1859 – Barcelona, 25 desembre 1933)

Polític (anomenat popularment l’Avi Macià). Fill d’un gran propietari agrícola lleidatà, seguí la carrera militar. Tenia el grau de tinent coronel del cos d’enginyers quan s’esdevingué l’assalt a la redacció del “Cu-cut!” per part de la guarnició militar de Barcelona, fet al qual es negà a adherir-se públicament, com van fer els seus companys.

Arran de la unió de les forces catalanistes dins el moviment de Solidaritat Catalana, s’hi sumà i es presentà a les eleccions per a diputat a corts pels districtes de Barcelona i les Borges Blanques. Havent resultat elegit a tots dos, es convertí en l’únic diputat solidari amb doble representació (1907). Per tots aquests fets fou separat de la seva destinació a Lleida i enviat a Santoña (Santander); refusant d’abandonar la seva representació parlamentària, fou expulsat de l’exèrcit espanyol.

Després de la Solidaritat va ésser elegit novament diputat a corts. L’any 1917 participà en l’Assemblea de Parlamentaris i hi presentà una de les tres proposicions que foren sotmeses a debat. La seva proposta consistia a admetre el caràcter de rebel·lia que el govern havia conferit a l’Assemblea i, en conseqüència, demanava que aquesta es constituís en convenció i mantingués les seves aspiracions fonamentals. La proposta va ésser rebutjada.

El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. (Francesc Macià)

L’any següent el Consell de la Mancomunitat formà un projecte d’Estatut d’Autonomia i el discutí amb els parlamentaris catalans; la iniciativa, tanmateix, resultà un fracàs, cosa que reforçà i féu popular l’actitud de Macià. Poc després, Macià es decidí a donar forma real a les seves actituds polítiques, i l’any següent fundà Estat Català, força política i militar que preconitzava l’autodeterminació de Catalunya.

En produir-se el cop d’estat del general Primo de Rivera, tota l’organització va haver de refugiar-se en la clandestinitat, i Macià i molts altres militants hagueren de fugir a França. Durant els tres primers anys d’exili, mantingué estrets contactes amb altres polítics espanyols i fins i tot féu un viatge a l’URSS, però aviat es convencé que calia intentar un cop de força amb un exèrcit que, penetrant a Catalunya, aconseguís l’alçament general del poble contra el dictador.

“Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser. Volem entrar, com a Estat independent, en el concert dels pobles lliures”.

La supressió de la Mancomunitat per la dictadura reforçà l’actitud maximalista d’Estat Català. Per obtenir fons que li permetessin de dur a terme els seus propòsits llançà l’Emprèstit Pau Claris a través del “Butlletí d’Estat Català” el 1925. La seva iniciativa, l’anomenat complot de Prats de Molló (1926), resultà un fracàs, ja que va ésser traït i descobert per la policia francesa. Macià i molts d’altres que hi estaven compromesos foren traslladats a París i processats en un judici que tingué un gran ressò internacional i condemnats a penes insignificants.

Posteriorment realitzà amb Ventura Gassol un viatge per les repúbliques sud-americanes, on féu propaganda i obtingué ajuts entre els nuclis de catalans d’ultramar. El 1928 se celebrà l’assemblea de l’Havana (30 setembre – 2 octubre), on s’aprovà una Constitució provisional per a Catalunya.

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià tornà subreptíciament a Barcelona, però va ésser descobert per la policia i expulsat del país (setembre 1930). Durant el govern Aznar tornà definitivament a Catalunya (març 1931). Poc després presidí la conferència de les esquerres nacionalistes a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, de la qual sortí, en esbós, el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, del qual Macià fou el cap.

Havent-se presentat a les eleccions municipals de l’abril de 1931, hi va obtenir un triomf esclatant, que el convertí en la primera autoritat de Catalunya. El dia 14 d’abril Macià es presentà al Palau de la Generalitat de Catalunya, i des del balcó proclamà la República catalana dins la Federació Ibèrica, alhora que n’era reconegut president. Tres dies després, per pressió dels ministres de la República espanyola, el nom de República catalana era canviat pel de Generalitat de Catalunya.

Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. (Francesc Macià, a la proclamació de la República Catalana, 14/abr/1931)

Aquell mateix any 1931 va fer un triomfal viatge a Madrid per presentar al govern republicà el projecte d’Estatut d’Autonomia. Presidí la vida catalana durant quasi dos anys i visqué l’aprovació, amb importants retallades, de l’Estatut per les corts espanyoles (agost 1932) i el traspàs de serveis del govern central a la Generalitat. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre 1932), aquest el confirmà com a president de la Generalitat.

Morí la diada de Nadal i el seu enterrament fou una gran manifestació de dolor pels carrers de Barcelona.