(Figueres, Alt Empordà, segle XV – Vic ?, Osona, segle XV)
Escultor. Vers el 1455 treballà a Vic, on hom li atribueix un Sant Miquel (Museu Episcopal).
Intervingué en el retaule d’alabastre de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, en el tabernacle de la Mare de Déu.
(Vic, Osona, segle XVI – 1650)
Religiosa, de nom Maria Osona. Vídua de Francesc Berguedà.
Fundà (1637) un convent de carmelites descalces a Vic, que dugué a terme gràcies al llegat d’Esperança Pradell, del mas Pradell de Gurb.
Fou la mare de Teresa Berga.
(Tragó de Noguera, Noguera, 24 febrer 1850 – Vic, Osona, 6 febrer 1930)
Metge. Exercí la professió a Sabadell i a Barcelona, on gaudí de gran prestigi per la seva competència i pel seu esperit d’iniciativa en qüestions assistencials.
Publicà nombrosos treballs mèdics originals, així com traduccions.
(Catalunya, segle XIV – Vic, Osona, vers 1434)
Teòleg i canonge de Vic des del 1410.
Escriví el tractat De conceptione Virginis Mariae, del qual foren fetes diverses edicions: a Sevilla (1491), a València (1518) i a Brussel·les amb text bilingüe llatí i castellà (1665).
(Catalunya, segle XVIII – Vic, Osona, segle XVIII)
Escriptor. Professà a l’orde dominicà.
L’any 1749 publicà Harmoniós despertador dels pecadors i agradable sacrifici d’alabança a la Divina Majestat, lo sagrat psalteri o Rosari de Maria… (Barcelona 1763, Cervera, 1789, Vic, 1845).
(Tafalla, Navarra, segle XV – Vic, Osona, 1529)
Pintor. Establert a Vic vers el 1502.
Treballà per a les esglésies rurals de la contrada, i en les seves obres pot veure’s l’evolució des d’unes primeres influències germàniques fins al ple estil italianitzant de la darrera època: retaule de Sant Joan de Fàbregues (vers 1503), retaule de Sant Joan del Galí (1507), retaule de Sant Julià de Vilamirosa (1508), retaule de Sant Romà de Sau (1509), retaule de la Nativitat i de sant Andreu, a la seu de Vic (1505), retaule major del Corcó (1508), retaule de Sant Pere de Vilamajor (1513-16), bancal de Sant Joan de les Abadesses (1515), taula de Santa Bàrbara (1516, Museu Episcopal de Vic), calvari de Pruit (1521), retaule de sant Sebastià, a la Mercè de Vic (1523), retaule de sant Bartomeu a l’hospital de Pelegrins de Vic (1525), porta de l’armari de la Tresoreria de la catedral de Vic (1525).
Una Santa Faç (Museu Episcopal de Vic) i els quatre profetes del retaule de Sant Esteve de Granollers li han estat atribuïts modernament.
El seu fill Pere Gascó el succeí en la direcció del taller.
(Vic, Osona, 5 desembre 1731 – 10 novembre 1810)
Humanista, bibliotecari i erudit. Jesuïta des del 1746. Catedràtic de la Universitat de Cervera, on ensenyà retòrica, poesia i filosofia.
A conseqüència de l’expulsió dels jesuïtes, anà a Cesena, on es doctorà en dret civil i en dret canònic, i a Ferrara, on fou prefecte de la biblioteca pública, per a la reestructuració de la qual redacta un interessant memorial, encara inèdit.
Entès en estudis lingüístics -hebreu i llengües rabíniques-, publicà una obra en defensa de les Reflexiones morales del pare Lallemand (1788). Publicà una versió llatina, anotada, dels Principes du droit naturel, de J.-J. Burmalaqui (Venècia 1780).
De retorn a Vic (1798), publicà la seva obra cabdal De vita et scriptis Josephi Finestres et de Monsalvo… Commentariorum libri tres (Vic, 1802; traduïda al català per Llorenç Riber el 1932), interessant encara per a la història de la introducció de l’humanisme a la universitat de Barcelona del segle XVI i sobretot per a la història de la universitat de Cervera.
(Catalunya, 1562 – Vic, Osona, 1613)
Bisbe d’Elna (1608-12) i de Vic (1612-13).
De família noble, fou canonge de Tarragona. A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna.
El 1613 assistí al concili provincial de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme.
Fou enterrat (1621) al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei.
(Vic, Osona, 4 octubre 1764 – 16 juliol 1826)
Noble il·lustrat. Baró de Savassona i senyor d’Esparreguera, Olost i Cererols. Fill hereu d’Antoni de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, restaurador del nou palau de la família a Barcelona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès.
Vocal de la Junta Particular de Comerç del Principat i director de les escoles de dibuix i nàutica. Inspeccionà les obres de la Casa de Llotja i promogué la creació d’una escola de química i una altra d’arquitectura.
Reorganitzà el sometent del corregiment de Vic (1795). Fou diputat de la Junta Suprema de Catalunya (1808), vocal de la Suprema Junta del Regne (1808) i comissari de la Junta Central del regne de València (1809), on organitzà regiments militars, recollí cabals i inicià el camí de Trànsits de València.
A l’illa de León (Cadis) signà la proclama per la qual la Junta lliurà el comandament a la Regència (1810). Durant el període constitucional (1821-23) li foren embargats i subhastats els béns, que després recuperà en part.
(Vic, Osona, 1375/80 – 1437/44)
Poeta. Nascut dins una família menestral. Nebot del jurista Jaume Callís, des de jove exercí el càrrec d’escrivà de Martí I l’Humà, i literàriament es formà dins l’ambient de la Cancelleria.
Prengué part a l’expedició de Barbària contra els àrabs que s’havien apoderat de l’església de Torreblanca, expedició naval a la qual el papa Benet atorgà el caràcter oficial de croada, al març de 1398. Per inducció del rei Martí, escriví un Sirventés per lo passatge de Barbaria quan es preparava l’expedició, i que pertany al gènere, tan difós, de la canço de croada.
El 1407 era a París, on ostentà el càrrec de cambrer del rei Martí I el Jove de Sicília; a París mantingué la querella contra Artal d’Alagó, que s’havia alçat en contra de Martí de Sicília, i demanà l’empresonament d’aquest.
Fou castellà del castell Ursino de Catània, fet pel qual va romandre a Nàpols amb càrrecs a la cort reial. Pel maig de 1420 prengué part en la campanya de Sardenya i Còrsega, en la qual participaren els millors poetes catalans coetanis, com Ausiàs Marc, Lluís de Vila-rasa i Jordi de Sant Jordi. N’és històricament documentada la presència a Barcelona el 1429.
És autor de quinze poesies líriques, escrites durant la jovenesa, entre les quals excel·leix el panegíric de les dames de la cort del comte Hug II de Cardona, o bé el que canta a una reina, segurament la reina Maria, muller de Martí el Jove, composició de caràcter al·legòric.
La poesia que va escriure abans de l’estada a Nàpols està dins la tradició trobadoresca clàssica, en l’estil del trobar ric, on mostra influències de trobadors, com Arnaut Daniel i Cerverí de Girona, i una coneixença de la lírica francesa del segle XIV.
Excel·leix com a traductor en La Divina Comèdia de Dante (1429), la primera en vers feta a Europa, versió fidel que conserva, de manera rigorosa, la mètrica i l’estil original, exponent de la influència italiana del tres-cents, que durant el Renaixement penetrà a Catalunya amb el classicisme.
Dades dels Països Catalans 