(Figueres, Alt Empordà, segle XV – Vic ?, Osona, segle XV)
Escultor. Vers el 1455 treballà a Vic, on hom li atribueix un Sant Miquel (Museu Episcopal).
Intervingué en el retaule d’alabastre de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, en el tabernacle de la Mare de Déu.
(Vic, Osona, segle XVI – 1650)
Religiosa, de nom Maria Osona. Vídua de Francesc Berguedà.
Fundà (1637) un convent de carmelites descalces a Vic, que dugué a terme gràcies al llegat d’Esperança Pradell, del mas Pradell de Gurb.
Fou la mare de Teresa Berga.
(Tragó de Noguera, Noguera, 24 febrer 1850 – Vic, Osona, 6 febrer 1930)
Metge. Exercí la professió a Sabadell i a Barcelona, on gaudí de gran prestigi per la seva competència i pel seu esperit d’iniciativa en qüestions assistencials.
Publicà nombrosos treballs mèdics originals, així com traduccions.
(Catalunya, segle XIV – Vic, Osona, vers 1434)
Teòleg i canonge de Vic des del 1410.
Escriví el tractat De conceptione Virginis Mariae, del qual foren fetes diverses edicions: a Sevilla (1491), a València (1518) i a Brussel·les amb text bilingüe llatí i castellà (1665).
(Catalunya, segle XVIII – Vic, Osona, segle XVIII)
Escriptor. Professà a l’orde dominicà.
L’any 1749 publicà Harmoniós despertador dels pecadors i agradable sacrifici d’alabança a la Divina Majestat, lo sagrat psalteri o Rosari de Maria… (Barcelona 1763, Cervera, 1789, Vic, 1845).
(Serinyà, Pla de l’Estany, 1854 – Vic, Osona, 1928)
Religiós del Cor de Maria. Fou un lingüista extraordinari, la qual cosa li permeté de fer tasca d’apostolat en diversos països d’Europa i Amèrica.
Fundà cases del seu orde a Anglaterra, Alemanya i Itàlia.
És autor de diversos escrits i fundador al Brasil de la revista “Ave María”.
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
(Tafalla, Navarra, segle XV – Vic, Osona, 1529)
Pintor. Establert a Vic vers el 1502.
Treballà per a les esglésies rurals de la contrada, i en les seves obres pot veure’s l’evolució des d’unes primeres influències germàniques fins al ple estil italianitzant de la darrera època: retaule de Sant Joan de Fàbregues (vers 1503), retaule de Sant Joan del Galí (1507), retaule de Sant Julià de Vilamirosa (1508), retaule de Sant Romà de Sau (1509), retaule de la Nativitat i de sant Andreu, a la seu de Vic (1505), retaule major del Corcó (1508), retaule de Sant Pere de Vilamajor (1513-16), bancal de Sant Joan de les Abadesses (1515), taula de Santa Bàrbara (1516, Museu Episcopal de Vic), calvari de Pruit (1521), retaule de sant Sebastià, a la Mercè de Vic (1523), retaule de sant Bartomeu a l’hospital de Pelegrins de Vic (1525), porta de l’armari de la Tresoreria de la catedral de Vic (1525).
Una Santa Faç (Museu Episcopal de Vic) i els quatre profetes del retaule de Sant Esteve de Granollers li han estat atribuïts modernament.
El seu fill Pere Gascó el succeí en la direcció del taller.
(Vic, Osona, 5 desembre 1731 – 10 novembre 1810)
Humanista, bibliotecari i erudit. Jesuïta des del 1746. Catedràtic de la Universitat de Cervera, on ensenyà retòrica, poesia i filosofia.
A conseqüència de l’expulsió dels jesuïtes, anà a Cesena, on es doctorà en dret civil i en dret canònic, i a Ferrara, on fou prefecte de la biblioteca pública, per a la reestructuració de la qual redacta un interessant memorial, encara inèdit.
Entès en estudis lingüístics -hebreu i llengües rabíniques-, publicà una obra en defensa de les Reflexiones morales del pare Lallemand (1788). Publicà una versió llatina, anotada, dels Principes du droit naturel, de J.-J. Burmalaqui (Venècia 1780).
De retorn a Vic (1798), publicà la seva obra cabdal De vita et scriptis Josephi Finestres et de Monsalvo… Commentariorum libri tres (Vic, 1802; traduïda al català per Llorenç Riber el 1932), interessant encara per a la història de la introducció de l’humanisme a la universitat de Barcelona del segle XVI i sobretot per a la història de la universitat de Cervera.
(Catalunya, 1562 – Vic, Osona, 1613)
Bisbe d’Elna (1608-12) i de Vic (1612-13).
De família noble, fou canonge de Tarragona. A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna.
El 1613 assistí al concili provincial de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme.
Fou enterrat (1621) al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei.
Dades dels Països Catalans 