(València, 22 maig 1926 – Barcelona, 1 agost 2011)
Novel·lista en castellà. S’inicià literàriament amb articles als diaris de Palma de Mallorca, on exercia el magisteri.
Traslladada el 1960 a Barcelona, continuà col·laborant a la premsa i publicà les seves novel·les d’intenció realista: Los enanos (1962), Los cien pájaros (1963), Las hogueras (1964) –premi Planeta– i El caballo rojo (1966).
(Lleida, 9 maig 1933 – Barcelona, 25 novembre 2015)
Paleògrafa. Filla i deixebla de Felip Mateu i Llopis, al qual succeí a la càtedra de paleografia a la Universitat de Barcelona.
Tingué com a adjunta a la seva germana Maria Dolors Mateu i Ibars (València, 1938 – ), també paleògrafa.
(València, 1875 – Barcelona, 11 febrer 1946)
Pedagog. Cursà la carrera de mestre a València.
Treballà a Albacete i Múrcia. Fou destinat després a Barcelona, on dirigí el grup escolar Pere Vila.
És autor dels llibres Las escuelas de Europa i Joyas literarias para los niños (1907).
(València, vers 1335 – Barcelona, 1410)
(o March) Poeta preceptista i senyor d’Eramprunyà. Fill de Jaume Marc.
Fou uixer d’armes del rei Pere III el Cerimoniós i conseller de la ciutat de Barcelona. Participà en nombroses batalles. Nominat mantenidor dels primer jocs florals (1393) per Joan I el Caçador, del qual fou home de confiança.
Compongué poemes al·legòrics La joiosa guarda i Cobles de Fortuna, sis poesies breus i un diccionari de rimes, el Llibre de concordances (1371), uns sis mil mots, de gran importància pel coneixement del lèxic i la poètica catalans.
També és autor de Debat entre Honor e Delit (1365), escrita durant el setge que les tropes catalanes tenien posat a Morvedre, ocupat per Pere el Cruel.
(València, 17 novembre 1913 – Barcelona, 5 abril 1995)
Director cinematogràfic. Vinculat durant anys a la professió cinematogràfica, realitzà els seus primers films personals amb El certificado (1968), sàtira costumista, i Laia (1971), adaptació de l’obra de Salvador Espriu.
(València, 1841 – Tortosa, Baix Ebre, 15 setembre 1922)
Astrònom i geòleg. Va obtenir el premi Jabsen de la Société d’Astronomie.
Fou el primer a mesurar la proporció de la llum polaritzada a l’atmòsfera coronal del Sol i a determinar la natura pètria del sòl lunar.
Col·laborador de l’Acadèmia de Ciències de París i dels “Anales de la Sociedad Española de Historia Natural”.
Autor del manual Principios de Geología y Paleontología.
(València, 22 abril 1866 – Barcelona, 4 desembre 1913)
Eclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1902-07), de Jaén (1907-09) i de Barcelona (1909-13). Es doctorà en dret, civil i canònic, i en teologia a València.
Fou prefecte i professor del seminari a València i fiscal del tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi, regida pel cardenal Sancha. Acompanyà aquest quan passà a Toledo, on fou nomenat vicari general i bisbe auxiliar el 1899.
Al bisbat d’Urgell es remarcà per les seves fundacions d’obres de caràcter social per als obrers.
Al bisbat de Barcelona promogué la reconstrucció dels temples destruïts durant la Setmana Tràgica, fomentà obres d’assistència social i patrocinà el tercer Congrés Nacional de Música Sacra (1912) i el primer Congrés d’Art Sacre Català.
Fou enterrat a l’església del Carme, que ell reedificà.
(València, 1748 – Barcelona, 1810)
Pintor. En 1777 fou nomenat soci de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles.
S’establí a Barcelona. Fou deixeble d’Antoni Viladomat. Tingué el càrrec de professor, que no exercí, a l’Escola de Llotja. Destacà com a retratista i decorador.
Li són atribuïdes les pintures del sostre al saló de ca l’Erasme (Barcelona), datades del 1795, i les vint grisalles de la residència del mateix Erasme de Gònima a Sant Feliu de Llobregat.
El 1775, a Barcelona, guanyà amb Pere Pau Muntanya les oposicions a ajudant de director de l’escola de dibuix de la Junta de Comerç.
Té obres a les acadèmies de Sant Jordi i de San Fernando.
(València, 1 març 1842 – Asheville, Carolina del Nord, EUA, 2 febrer 1908)
Constructor. Format a l’escola de Barcelona, on fou deixeble d’Elies Rogent.
Mestre d’obres i constructor de voltes de rajola prima d’estil català, gràcies a les quals aconseguí una gran anomenada. Construí, a Catalunya, edificis residencials i industrials (nucli de la Universitat Industrial).
El 1881 emigrà a Nova York, amb el seu fill Rafael Guastavino i Expòsito, on creà la Guastavino Fileproof Construction Co, que aplicava el sistema de coberta catalana a centenars de naus de fàbriques i d’altres construccions.
Amb aquest sistema va fer la biblioteca de Boston, l’hospital de Buffalo i el de Sant Lluc a Nova York.
(València, 1516 – Barcelona, 1591)
Poeta i jurisconsult. Autor de Diana enamorada (1564), novel·la pastoral, continuació original de l’obra de Jorge de Montemayor. Llibre salvat d’ésser cremat en l’escrutini de la llibreria de Don Quijote.
Autor d’una poesia culta i amb gran domini de la forma.
Fou el pare de Gaspar Gil i Polo (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou advocat del Braç Reial a les Corts de Montsó de 1626. Encara que privat dels dots literaris del seu pare, el superà en capacitació jurídica. És autor de bon nombre d’obres professionals.
Dades dels Països Catalans 