(València, 11 agost 1906 – 9 setembre 1978)
Dirigent obrer. Residí d’infant a Barcelona i, a València, milità a la CNT i fou secretari de la Federació Local de Sindicats abans del 1936 i del Comitè Regional el 1937.
Governador civil de Conca (1937-39), encapçalà després un Comitè Nacional clandestí i l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, tasca que li valgué (1947) una condemna a mort, commutada per onze anys de presidi.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(València, 1487 – 4 juny 1558)
Cronista. De l’estament militar, lluità contra els agermanats valencians. Fou jurat de València el 1522 i el 1523.
Escriví una Relació verdadera de com se començà i se proseguí la Germania en la ciutat i regne de València que fonc en los anys 1519 fins al 1521, interessant per alguns detalls personals que hi figuren.
(València, 4 novembre 1569 – Madrid, 28 juliol 1631)
Dramaturg i poeta en castellà. D’ascendència noble, menà una vida atzarosa i inquieta entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592, assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà amb 25 poesies i 4 discursos.
Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602). Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja-Centelles (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09).
El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos dels Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid sota la protecció del comte-duc d’Olivares.
Fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, d’arrels classicistes, la qual s’incorporà plenament, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic.
La seva obra es basa en temes històrics i costumistes: Las mocedades del Cid (1618), inspirada en diversos romanços i base de Le Cid de Corneille; Las hazañas del Cid, El conde de Irlos, El conde Alarcos, La justicia en la piedad, Pagar en propia moneda, El narciso en su opinión, Los amores de Dido y Eneas, Don Quijote de la Mancha, La fuerza de la sangre.
(València, 1731 – 1810)
Religiós mínim. Residí molts anys a Roma, on ocupà càrrecs importants de l’orde.
Postulador de la causa de beatificació de Juan de Ribera, escriví, en italià, la Vita del beato Giovanni di Ribera (1797).
(València, 1598 – 1637)
Filòsof aristotèlic. De la família dels comtes de Carlet; professà al convent del Carme de València (del qual fou prior el 1634), i es doctorà a la Universitat de València, on ensenyà filosofia i fou catedràtic de teologia. Fou definidor de la província d’Aragó.
És autor d’Universae Dialecticae praeviae synopsis (1624), Commentaria in Aristotelis Dialecticam (1624), Commentaria in Aristotelis Logicam (1625), Commentaria in reliquos libros Philosophiae (1630). Deixà manuscrit un Tractatus Theologici.
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
Francesc de Castellví i de Vic (València, segle XV – 6 setembre 1506) (o Franci de Castellví) Poeta. Baró de Benimuslem i senyor de Mulata. El 1464 fou nomenat cambrer del príncep Ferran (futur Ferran II de Catalunya); el 1476 era majordom reial a València, càrrec que encara tenia el 1495. El 1496 fou nomenat jurat de València, i el 1497, conseller. És autor d’uns Escacs d’amor, que va escriure juntament amb Bernat Fenollar i Narcís Vinyoles. Participà al certamen poètic del 1474, del qual es conserva el recull Obres e trobes en llaors de la Verge Maria.
Lluís de Castellví i de Vic (València, segle XV – 1481) Poeta. El 1461 es casà amb Violant de Montpalau, a qui Joan Roís de Corella dedicà la seva Vida de la gloriosa santa Anna. Contertulià del seu consogre Berenguer Mercader, figura en el Perlament en casa de Berenguer Mercader de Roís de Corella. Un romanç seu en castellà fou inclòs en el Cancionero general d’Hernando del Castillo.
(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(València, 20 desembre 1653 – Madrid, març 1722)
Noble, escriptor i erudit. Primer marquès de Vilatorques (1680). Fill de Basili de Castellví i de Ponç. Fou menino de Carles II.
Essent governador de la ciutat i del Regne de València féu processar i garrotar el bandoler -ex-frare augustinià- Pere Antoni Ribera, dit el Frare, i l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí l’excomunicà (juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València) i no aixecà la pena fins que Castellví fou multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe. Fou lloctinent de Mallorca (1691-98) i membre del Consell d’Aragó.
Aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, mapes i esferes; solien reunir-s’hi Tomàs Vicent Tosca, Manuel Martí, Joan Baptista Corachán, Josep Manuel Minyana i Baltasar Íñigo. Ajudà Josep Rodrigues en la confecció de la seva Biblioteca valentina.
Publicà una Recopilación de los elogios fúnebres que se escribieron en la Academia de Valencia (1681), i deixà inèdits, en castellà, uns quants catàlegs dels governadors de València i de Mallorca, uns quants tractats de comèdies i en contra dels judaïtzants i algunes traduccions literàries del francès, a més de diverses poesies.
Dades dels Països Catalans 