(València, 21 març 1912 – 29 novembre 1996)
Filòleg. Fou alumne de Pompeu Fabra, a Barcelona. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat La conjugació dels verbs en valencià (1934), la introducció al Diccionari de la rima de F. Ferrer i Pastor (1956) i diversos articles sobre el català del País Valencià, alguns dels quals amb el pseudònim de Guillem Renat i Ferris.
Treballà al seminari de lexicografia de la Real Academia Española.
(València, 31 agost 1910 – Perpinyà, 1976)
Pintor. Obtingué el premi de Roma, de València, Alacant i Castelló de la Plana (1931) i, després, el 1934, el premi de Roma per a Espanya.
Resident al Rosselló, ha exposat repetidament tant a Catalunya com a l’estat i a l’estranger, i en especial a Perpinyà.
(València, 1871 – 1908)
Escriptor. Llicenciat en farmàcia, es dedicà a investigacions agrícoles. Fou col·laborador de “Las Provincias” i de diverses revistes tècniques.
Publicà Tratado completo del naranjo (1893), Patología del naranjo, Tratado de abonos químicos i Química agrícola; algunes d’aquestes obres foren traduïdes a l’anglès.
Giner (Illes Balears, segle XVI) Pintor. Establert a València durant la segona meitat del segle XVI.
Damià Giner (Xàbia, Marina Alta, segle XVI – País Valencià, segle XVI) Frare observant. Fou ministre provincial de l’orde. És autor d’uns Comentarii Scoti in IV libros sententiarum in faciliorem, et clariorem methodum redacti (València, 1598).
Francesc Giner (Illes Balears, segle XVI) Escultor. Trobant-se a València el 1588, el beat Juan de Ribera li encarregà una imatge de Crist Mort per al monument de Setmana Santa del col·legi de Corpus Christi.
Gregori Giner (Alcoi, Alcoià, 1727 – Manila, Filipines, 1778) Religiós agustí. És autor d’un Flos sanctorum i de quatre volums de sermons en tagal. Promogué millores urbanes en diverses poblacions filipines.
Joan Giner (Catalunya, segle XVIII) Mestre i músic. Fou organista a Arbeca. És autor d’una Aritmètica.
Joaquim Giner (València, 1730 – 1755) Gravador. Autor de treballs notables.
Sebastià Giner (València, segle XVIII) Escriptor i jesuïta. Fou mestre de retòrica al Seminari de Nobles. És autor d’una obra dialèctica, publicada el 1741.
(València, 9 març 1878 – Lloret de Mar, Selva, 18 agost 1944)
Metge i polític. Fill d’Amali Gimeno i Cabañas.
Fou professor de medicina a Barcelona i a Madrid i diputat a corts per Llíria i Sagunt.
(València, 1757 – Madrid, 1808)
Gravador. Pertanyia a l’Academia de San Fernando de Madrid.
(València, 1798 – Roma, Itàlia, 6 març 1853)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles.
Premiat el 1823, anà, pensionat, a Roma (1825), on pintà dues teles de grans dimensions: La mort de Sòcrates, anticipació molt directa del que després fou anomenat pintura d’història, i Judes rebent el pagament de la seva infame venda, que regalà a Ferran VII de Borbó i que li valgué, per voluntat del rei, de prosseguir l’estada a Roma.
Altres obres dignes de destacar són Judit i L’Assumpció de la Mare de Déu (ambdués al Museu de Belles Arts de València).
(València, 1886 – 1974)
Historiador. Doctor en ciències exactes per la universitat de Madrid i llicenciat en història per la de València, fou professor de la facultat de ciències i de l’Escola d’Arts i Oficis de València.
Fundà i dirigí les revistes “Esto Vir” i “Cultura Valenciana” (1926-31), dedicada sobretot a estudis relacionats amb l’art i les lletres autòctones de caràcter bilingüe, però que anà abandonant a poc a poc la utilització del català en les seves planes.
El 1932 fou secretari i després president de Lo Rat Penat. Fou delegat del Patrimoni Artístic Nacional a València, Castelló i Alacant, i vice-president de l’Acadèmia Valenciana d’Història.
Dedicà especial atenció a diversos aspectes de la història del País Valencià i publicà, entre d’altres, les obres Ramón Muntaner y su Crónica (1944), La ciudad de Valencia en tiempos de san Vicente Ferrer (1953), El misterio de Elche (1952) i La lonja de los Mercaderes (1952).
(València, 1954 – )
Il·lustrador. Autodidacte, als vint anys compaginava les tasques de dibuixant d’historietes amb les de dissenyador gràfic de publicitat, i més endavant s’introduí en el món de l’il·lustració, treballant per a edicions italianes.
L’any 1980 començà a il·lustrar llibres i contes infantils, dels quals destaquen Pericot Rodaire Voltamon (1988), Mitja dotzena (1984), L’espasa i la cançó (1986), Història del príncep Pipó (1987) i L’escletxa assassina (1990).
Ha col·laborat també en diaris i revistes, i ha publicat cartells, quaderns educatius i llibres de text.
El 1988 obtingué el Premio Lazarillo d’il·lustració i fou seleccionat a la biennal d’il·lustració de Bratislava l’any 1989.
Dades dels Països Catalans 