(Sicília, Itàlia, segle XIII)
Cavaller. Germà de Conrad i de Margarida. Fou un fidel servidor del rei Pere II el Gran.
Anà a l’expedició contra el nord de l’Àfrica i Sicília (1282) i contribuí eficaçment a la conquesta de Malta (1283) i Lípari en col·laboració amb Roger de Lloria. Fou nomenat lloctinent reial a Sicília.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1358)
Fill natural de Jaume II el Just; hagut per aquest durant la seva jovenesa, quan governava a Sicília, d’una unió ocasional amb Lucrècia, dona de la vila de Mazzara.
Degué viure a Sicília fins al 1323 o 1324, després passà a Sardenya i féu armes contra els pisans, incorporat a les forces catalanes comandades per l’infant Alfons, el futur rei Benigne, al qual es donà a conèixer, tot lliurant-li un plec segellat amb la prova del seu llinatge, el qual trameté a Jaume II, sense obrir-lo, alhora que li explicava el fet i l’informava favorablement sobre la conducta militar i personal de Jaume.
Els seus propòsits de ser admès a la cort no donaren resultat. Oferí aleshores els seus serveis al soldà de Tremissèn, el qual l’utilitzaria precisament en gestions diplomàtiques prop de Jaume II, el qual el veié així per primera vegada, encara que continuà sense ser admés a la cort, fins que pujà al tron el seu germà Alfons III, que l’acollí amb cordialitat i li concedí unes propietats a Sardenya.
El seu nebot Pere III el Cerimoniós també l’afavorí decididament. Devers el 1338 apareix com a veguer de Càller; el rei l’armà cavaller i l’incorporà al consell reial durant la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca (1344).
Sembla que es casà amb una filla del cavaller aragonès Lope de Luna.
El 1347, després de la mort del governador de Sardenya, Guillem (IV) de Cervelló, en la batalla dels Aidu di Turdu, el rei el nomenà en aquest càrrec, amb caràcter interí. Hagué d’afrontar a l’illa, sense rebre reforços, una situació molt difícil, que es prolongà fins que arribà el nou governador Riambau de Corbera.
Morí probablement sense successió, ja que la seva possessió sarda de Quarto Josso pertanyia aleshores a la corona.
Arnau de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Capità de Trepani vers el 1445.
Carles de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XVI) Senyor de Recattino, que recuperà el feu a mitjan segle XVI. Fou pare d’Hèrcules de Foixà.
Hèrcules de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fill de Carles de Foixà. Obtingué la donació de la senyoria de Recattino en casar-se (1586). Fou senador de Palerm i conseller de la noble Companyia dels Blancs.
Hug de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Castellà del castell del Mar de Palerm el 1486. Germà de Jeroni de Foixà.
Jeroni de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Senyor de Recattino, com a hereu de la seva mare, Eufèmia, i vengué el feu a Simó Ventimiglia. Era germà d’Hug.
Joan Antoni de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Castellà del castell del Mar (o Castellammare) de Palerm entre el 1451 i el 1473. Tingué també drets sobre el port d’Agrigent.
Miquel de Foixà (Catalunya, segle XIX) Agrònom. Fou un dels dos secretaris fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). És autor d’alguns treballs d’interès agronòmic, com el titulat Consejos a los hacendados y agricultores (1857).
Pere de Foixà (Catalunya, segle XIV) Noble que anà a Sardenya (1323) amb l’expedició comandada per l’infant Alfons.
Ponç de Foixà (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Eclesiàstic. Pertanyia a la noble família del seu nom. El 1326 era vicari general de Barcelona.
Guillem Desfar (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1341) Cavaller. Es posà al servei del rei de Sicília i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert I, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.
Hug Desfar (Catalunya, segle XIII – Portopí, Palma de Mallorca, 13 setembre 1229) Cavaller. Essent encara molt jove, el 1229, participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor. Trobà la mort a la batalla de Portopí.
Jaspert Desfar (Catalunya, segle XV) Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortalesa acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.
Joan Desfar (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedició de reforç que hi dugué pel seu compte Bernat IV de Cabrera.
(Sicília, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Muller de Roger de Lloria i mare de l’almirall del mateix nom. Dama de la casa de Constança de Sicília, l’acompanyà a Catalunya en contraure aquesta matrimoni amb el futur Pere II de Catalunya (1262).
Amb el seu marit obtingué de Jaume I de Catalunya el castell de Seta i, ja vídua, el de Queroles (1270) al Regne de València; nou anys després Pere II el Gran l’autoritzava a comprar unes heretats a Dénia.
Joan de Cruïlles (Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1423) Fill segon de Berenguer de Cruïlles i de Mosset. Fou el fundador de la branca siciliana de Francofonte, Calatabiano i Palagonia, la qual s’extingí amb els seus besnéts, que aportaren el patrimoni als Acuña (i després als Montcada) i als Gravina, que es cognomenaren Gravina-Cruïlles i foren marquesos de Francofonte i prínceps de Palagonia.
Joan de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – 1557) (o de Quadres) Noble. Nebot i successor de Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera. Membre de la línia dels Cruïlles de Peratallada. Morí sense fills i el succeí la seva neboda Blanca de Cruïlles i Bret (Catalunya, segle XVI – 1563), la qual transmeté l’herència a la seva filla (i del seu primer marit, Bernat de Vilarig) Violant de Cruïlles, òlim de Vilarig i de Cruïlles.
(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, segle XIII)
Noble. Fill de Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries.
Embarcà a l’expedició de Pere II el Gran a Sicília (1282, on s’establí i fundà la línia siciliana dels barons de Mazzarone.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)
Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).
Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477) (o Joan Bernat) Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.
Joan I de Cabrera també fou el pare de:
Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV) En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.
Caterina de Cabrera (Catalunya, segle XV) Morí sense successió.
Isabel de Cabrera (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV) Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.
(Itàlia, 1353 – Messina, Itàlia, 23 gener 1374)
Reina de Sicília. Segona muller de Frederic III el Feble, últim representant al tron de l’illa de la branca del Casal de Barcelona establerta a la darreria del segle XIII.
Antònia era filla del duc d’Andria i cosina segona de la reina Joana I de Nàpols. Es casà amb Frederic en 1373 i morí sense haver-li donat fills.
Dades dels Països Catalans 