Bernat Fajadell (Barcelona, segle XV) Beneficiat de la catedral de Barcelona. Fou blasmat i ridiculitzat, amb motiu del seu abandó de la vida religiosa, en cinc poesies, posteriors al 1445, copiades al cançoner de la universitat de Saragossa.
Felip Fajadell (Catalunya, segle XV) Diplomàtic. Fou enviat (1428) per Alfons IV de Catalunya, juntament amb Pere de Bònia, com a ambaixador davant el negus d’Etiòpia.
Antoni Fàbrega (Catalunya, segle XVIII) Frare agustí. Prior del convent de Girona i més tard soci numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres. Es féu notar pels seus treballs d’erudició.
Ponç Fàbrega (la Pinya, Garrotxa, segle XIX – 1891) Eclesiàstic. Presidí la casa-missió del bisbat de Girona i fou famós per les seves virtuts.
Francesc Esteve (València, 1682 – 1766) Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.
Gaspar Esteve (Barcelona ?, segle XV – segle XVI) Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.
Jacint Esteve (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX) Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.
Joan Esteve (València, segle XV) Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).
Josep Esteve (País Valencià, segle XVI) Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Llucià Esteve (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.
Rafael Esteve (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
Tomàs Lleonard Esteve (València, segle XVII) Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).
Vicenç Esteve (Barcelona, segle XVIII – 1788) Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.
Veure> Miquel d’Esplugues (religiós, crític i pensador català, 1870-1934).
(Barcelona, segle XVIII)
Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Lleó.
Realitzà investigacions sobre la història lleonesa, especialment l’eclesiàstica, que facilità als pares Flórez i Risco, els quals l’utilitzaren per a l’obra España Sagrada.
(Organyà, Alt Urgell, 1817 – 1884)
Eclesiàstic. És autor de poesies. Publicà en volum una tria dels seus sermons.
Antoni d’Erill (Catalunya, segle XVII) Fill i hereu de Margarida d’Erill i del Maino. El seu nom real era Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill. Comte d’Erill i que també heretà la baronia d’Orcau per mort sense descendència masculina (1681) d’Oleguer d’Erill-Orcau i de Montfar.
Arsenda d’Erill (Ribagorça, segle XIII) Senyora d’Erill. Filla de Ramon d’Erill. Sembla que dels seus fills, Guillem (II) i Sibil·la d’Erill, que prengueren el seu cognom, sorgiren els successius membres del llinatge baronial, que apareix sovint Roger com a segon nom.
Berenguer Roger d’Erill (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1387, amb Arnau d’Erill, complí les ordres del nou rei Joan I el Caçador de vigilar els passos de França perquè no pogués escapar-hi la fugitiva reina Sibil·la de Fortià, detinguda al cap de pocs dies a Sant Martí Sarroca.
Berenguera d’Erill (Ribagorça, segle XII) Filla de Ramon (III). Dividí el patrimoni familiar amb el seu oncle Arnau (I) d’Erill.
Bernat d’Erill (Ribagorça, segle XII) Senyor de Saidí. Fill de Ramon (II) i germà de Pere (II). El 1153 fou un dels testimonis de la compra per Ramon Berenguer IV de Barcelona dels drets que posseïa Gènova, com a recompensa dels mèrits de conquesta, sobre el terç de la ciutat de Tortosa. Testà (1157) abans d’emprendre un viatge a Jerusalem.
Bernat d’Erill (Ribagorça, segle XIII) Possiblement germà de Guillem (I) i Berenguer d’Erill.
Bertran d’Erill (Ribagorça, segle XIV) Noble. Devia pertànyer a la branca dels senyors de Selgua, que com a tals intervenien de preferència a la política d’Aragó. El 1347 secundà el moviment de la Unió aragonesa, organitzat aleshores per l’infant Ferran contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós.
Felip Joan d’Erill (Ribagorça, segle XV) Fill d’Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella. Després de la guerra contra Joan II li foren retornats la totalitat de les seves heretats, les senyories de Selgua i Terreu.
Francesc d’Erill (Catalunya, segle XVII) Baró d’Orcau i eclesiàstic. Cosí germà de Margarida d’Erill i del Maino. Hagué d’exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
Francesca d’Erill (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV) Dama. Fou muller de Guillem Hug de Rocabertí, baró de Cabrenys. Fills seus foren Dalmau, Pere i Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill.
Isabel d’Erill (Ribagorça, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Dama. Era casada amb Ramon Llull, i fou la mare del famós escriptor i beat del mateix nom.
Margarida d’Erill (Catalunya, segle XV) Monja d’Alguaire. Filla d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i germana de Pere Arnau, a la mort del qual s’emparà dels seus béns, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.
Pere Arnau d’Erill (Catalunya, segle XV) Senyor de Selgua i Terreu. Fill d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i iniciador de la línia. A la seva mort s’emparà dels seus béns la seva germana Margarida, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.
Pere Joan d’Erill (Catalunya, segle XV) Noble. Potser era un fill del Joan Roger d’Erill executat en captiveri després de la batalla de Rubinat. Era casat amb Joana de Cardona.
Ponç d’Erill (Ribagorça, segle XII) Senyor de Sant Llorenç. Fill de Ramon (II) d’Erill i germà de Bernat i Pere (II).
Roger d’Erill (Pallars, segle XIII) Noble. Es distingí a les lluites contra les invasions que Arnau d’Espanya, amb tropes gascones, féu al comtat de Pallars.
(Catalunya ?, segle XVII – segle XVIII)
Religiós jesuïta i filòsof. És autor d’un tractat notable, Institutiones philosophicae, en el qual s’oposava a l’acceptació de la metafísica, i del llibre De studiis philosophici et mathematicis instituendis, basat en el pensament empíric francès i anglès.
(Lleida, segle XV – València, 1520)
Eclesiàstic. Religiós agustí. Fundà diversos monestirs a València, les Illes Balears i Sardenya.
(Prades, Baix Camp, 1535 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1597)
Monja clarissa. Morí de resultes de les penitències que s’imposava.
Fou eficaç reformadora de les clarisses de Tarragona.
Dades dels Països Catalans 