Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Alfons III de Catalunya

179 Respostes

(Nàpols, Itàlia, gener 1299 – Barcelona, 24 gener 1336)

“el Benigne”  Rei de Catalunya (1327-36). Alfons IV d’Aragó i II de València. Segon fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d’Entença, neboda d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos.

En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El nou rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d’una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV.

Malgrat haver proclamat en l’estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalano-aragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l’infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l’oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332).

Alguns abusos en l’administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d’arribar a un acord de pau amb Gènova (1336).

A la seva mort fou nomenat rei el seu primogènit Pere III el Cerimoniós.

Alfons II de Catalunya

120 Respostes

(València, 4 novembre 1265 – Barcelona, 18 juny 1291)

“el Franc” o “el Liberal”  Rei de Catalunya (1285-91). III d’Aragó i I de València. Fill primogènit de Pere II de Catalunya i Constança de Sicília. Governà com a regent mentre el seu pare anava cap a la conquesta de Sicília (1282-83).

El 1285, mentre moria Pere II, Alfons conqueria l’illa de Mallorca al seu oncle i feudatari Jaume II de Mallorca-Rosselló, que havia traït els d’Aragó en deixar passar els francesos pel Rosselló. Poc després Eivissa es lliurà al nou rei. El 1287 conquerí Menorca als sarraïns i la repoblà amb catalans.

Va haver d’afrontar-se a l’hostilitat conjunta dels Anjou, el Pontificat i Sanç IV de Castella perquè tenia com a penyores els infants de la Cerda (el 1288 proclamà rei de Castella, Alfons de la Cerdà, a canvi de la cessió secreta del regne de Múrcia).

Al mateix temps hagué d’afrontar la rebel·lió dels nobles de la Unió Aragonesa, per la qual cosa es veié obligat a signar el Privilegi de la Unió a Saragossa (1288), que li limitava considerablement l’autoritat.

La disputa amb França i el Pontificat per la possessió de Sicília se solucionà favorablement als interessos catalans amb el tractat de Tarascó (1291), que no es portà a terme perquè el mateix any morí, deixant els seus dominis al seu germà Jaume II de Catalunya, si bé aquest havia de cedir Sicília al tercer germà, Frederic II de Sicília.

Alfons I de Catalunya

142 Respostes

(Sant Pere de Vilamajor ?, Vallès Oriental, 1154 – Perpinyà, 25 abril 1196)

“el Cast” o “el Trobador”  Alfons II d’Aragó. Primer rei de Catalunya (1162-96). Fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó.

No fou proclamat major d’edat fins al 1173. Abans (des del 1162) era tutor Enric II d’Anglaterra, però, de fet, ho eren el Gran Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, i el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. El seu regnat es caracteritzà per una constant intervenció al sud de França.

El 1166 Ramon Berenguer III de Provença moria en el setge de Niça sense descendència masculina. Alfons es presentà (1167) a Provença i, amb l’ajut, dels nobles provençals i el suport del rei anglès, s’oposà a Ramon V de Tolosa amb èxit i es proclamà marquès, mentre deixava el seu segon germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença.

La mort de Gerard, darrer comte del Rosselló (1172), li lliurà aquest territori. El 1176 firmà una treva amb el de Tolosa, el qual renunciava els seus drets a canvi de 31.000 marcs d’argent. Per tal de fer contrapès a l’aliança del tolosà amb Gènova, pactà amb Pisa (1177).

Ramon Berenguer IV de Provença queia assassinat (1181) i Alfons nomenà l’altre germà seu Sanç I de Rosselló-Cerdanya, ensems que es renovaren les lluites amb Ramon V, amb el qual el 1184 o 1185 arribà a una nova pau. Poc després destituí Sanç, que havia mantingut contactes amb Gènova, i hi posà el comte de Foix, simple administrador, per tal de dominar més directament el territori.

La croada a Terra Santa (1190) i la consegüent marxa de molts cavallers francesos proporcionaren un moment d’estabilitat. Quan aquests tornaren, fou represa la guerra, complicada per l’intenció de l’emperador alemany, Enric VI d’apoderar-se de Provença; però el 1194 moria Ramon V i l’any següent s’acordava una pau amb Ramon VI de Tolosa. En morir, Alfons I deixava Provença al seu fill segon, Alfons II de Provença, i la Confederació catalano-aragonesa, a Pere I de Catalunya.

La política peninsular anava dirigida a obtenir un equilibri que li permetés d’actuar al sud de França. Per això la Reconquesta no féu grans progressos. El 1162 signà a Ágreda un tractat d’amistat amb Ferran II de Lleó per tal d’atacar Navarra, però després (1168) acordà una pau amb el rei navarrès, Sanç, i amb Alfons VIII de Castella a Sahagún (1170).

Aquell any també hagué de dirigir-se a Prades i Siurana per sotmetre els darrers nuclis sarraïns de Catalunya, i a l’Aragó sufocà una rebel·lió al camp que s’havia organitzat al voltant d’un fals Alfons el Bataller. També reconquerí (1170) el curs alt dels rius Alfambra i Guadalaviar i fundà Albarrasí i Terol.

El 1173 es casà amb Sança de Castella, tia del rei castellà, i col·laborà després amb aquest (1177) en la presa de Conca, per la qual cosa va obtenir la supressió dels vincles de fidelitat que lligaven Saragossa a Castella. També acordà amb Alfons VIII a Cazola (1179) els futurs límits de la Reconquesta, renunciant per la seva part al regne de Múrcia.

El 1186 firmà un tractat amb Gènova que protegiria contra Pisa la família catalana dels Bas en el càrrec de jutges d’Arborea, la qual cosa, en el futur, havia de facilitar la conquesta de Sardenya. Rebé el comtat de Pallars Jussà de la darrera comtessa, Dolça de So, i finalment pactà l’amistat amb Sanç de Navarra a Daroca (1190), que, juntament amb el tractat d’Osca amb Lleó i Portugal (1191), tenia com a objectiu aïllar Castella. Després de la invasió almohade (derrota castellana a Alarcos, 1195), tornà a preconitzar, però, la unió de totes les forces cristianes.