(Barcelona, 28 desembre 1880 – 3 desembre 1946)
Promotor d’activitats literàries i artístiques. Fou animador de l’Associació Wagneriana, del premi Crexells i de la penya de l’Ateneu, que formà amb Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, Alexandre Plana i d’altres.
Fou secretari de la Junta de Museus de Barcelona en 1931-39 i en 1945-46, i col·laborà en l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1933 i en el salvament d’obres d’art durant la guerra civil de 1936-39.
(Barcelona, 11 desembre 1841 – 31 desembre 1904)
Actor dramàtic. El 1870 es va traslladar a l’Argentina, on durant uns anys va treballar com a primer actor, interpretant especialment melodrames.
El 1883 tornà a Barcelona i s’encarregà de la direcció del Teatre Català (Romea), on actuà en castellà. Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel (1888), L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa, etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català.
Estrenà també obres de Frederic Soler, de Josep Pin i Soler, etc. Els darrers anys s’especialitzà en papers còmics.
Va escriure alguns treballs sobre l’art dramàtic i traduí i adaptà les més celebrades produccions estrangeres.
Fou el pare de la soprano Carme Bonaplata i Cuní.
(Vic, Osona, 21 desembre 1889 – Buenos Aires, Argentina, agost 1935)
Periodista i promotor cultural. Col·laborador d’“En Patufet” i “L’Escena Catalana”.
A 20 anys se n’anà a l’Argentina, on escriví en nombroses revistes catalanes. Fou president del Casal Català i propulsà els Jocs Florals de Buenos Aires. Fundà una filial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i presidí la delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
(Barcelona, 17 juny 1924 – 25 abril 2018)
Advocat i polític. Actiu promotor de la cultura catalana.
S’ha destacat especialment per l’impuls que donà a la modernització del dret civil català quan es féu càrrec de la conselleria de Justícia de la Generalitat (1982 i 1988).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 4 octubre 1910 – Sabadell, Vallès Occidental, 19 agost 1999)
Escriptor. Professor de català. Promotor d’activitats culturals a Sabadell.
És autor de les novel·les Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1963), en què reflecteix el terror provocat per un règim totalitari i el desencís d’un activista polític, respectivament.
També ha escrit algunes comèdies (Mercè, Les flors del demà i Final i preludi) i llibres de memòries (Un de nosaltres, 1985; Solament el record, 1990).
(Mataró, Maresme, 10 febrer 1850 – Barcelona, 26 abril 1902)
Promotor de l’excursionisme català. Fou membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Soci fundador de l’Associació Catalana d’Excursions, n’exercí la presidència (1879-84).
Dirigí el butlletí de l’Associació i publicà nombrosos treballs. Dugué a terme una extraordinària campanya de difusió i publicitat de l’excursionisme per tot el país.
Partidari de les relacions amb clubs alpins i estrangers, les inicià i les fomentà assistint a diversos congressos.
Fou especialment important el seu impuls en la campanya de reconstrucció del monestir de Ripoll.
(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)
Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.
Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).
Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.
(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)
Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.
Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.
Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.
Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.
De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.
El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.
(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)
Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.
Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.
El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.
(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)
Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).
En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).
Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).
Dades dels Països Catalans 