Arxiu d'etiquetes: professors/es

Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel

Deixa un comentari

(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)

Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.

Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).

Alavedra i Comas, Montserrat

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 6 abril 1946 – Barcelona, 4 abril 1991)

Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm.

Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s’aprecia la bellesa del seu registre vocal.

Establerta als EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.

Alàs, Bartomeu

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, segle XIV)

Gramàtic. Ensenyà gramàtica llatina a la seva ciutat a principi del segle XIV.

També és dedicà a l’ensenyament artístic.

Alaix, Tomàs

Deixa un comentari

(Lleida, segle XVI – Aranda de Duero, Castella, 1580)

Frare dominicà. El 1559 fou professor de la universitat de Barcelona, on entrà en relacions amb el lloctinent García de Toledo, de qui fou confessor i després marmessor; elegit prior del convent de Santa Caterina de Barcelona el 1577, es preocupà d’acabar les obres d’aquest convent.

Hom li atribueix un comentari a l’epístola als hebreus.

Ainaud i Sánchez, Enric

4 Respostes

(Alacant, 7 abril 1875 – Barcelona, 26 abril 1958)

Violinista. Germà de Josep i de Manuel. Director artístic de l’Associació Íntima de Concerts de Barcelona. El 1905 fundà i dirigí una acadèmia de música del seu nom.

És autor d’algunes composicions i d’un mètode de violí.

Aguilar i Sanchis, Sergi

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 abril 1946 – )

Escultor. Es formà a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73) i féu també gravats i dibuixos.

Vers l’any 1972 es dedicà a l’escultura, on aplicà conceptes semblants als que aplicava a les joies. Realitzà peces de petit format, la majoria en marbre negre. Posteriorment treballà el ferro i s’interessà per la intersecció de plans.

Des del 1977 fou professor de l’escola Eina. Fou seleccionat amb altres artistes de l’estat espanyol per exposar al museu Guggenheim de Nova York (1979). Ha presentat la seva obra en diversos espais.

Cal destacar l’exposició retrospectiva Sergi Aguilar. Zul, que mostrava papers i cartrons des del 1974 fins al 1994 primer a la sala Rekalde de Bilbao (1994) i després a la Fundació Gulbenkian de Lisboa (1995).

L’any 1998 presentà l’exposició Pas d’ombra a les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró.

Fou president de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya des del 1995.

Aguadé i Clos, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 18 octubre 1925 – 22 maig 2021)

Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.

Ha treballat en grans murals amb Llorens i Artigas, Joan Miró i Joan Vila i Grau. Ha fet també incursions en el camp de la il·lustració de llibres.

A partir del 2005 realitzà 19 peces de 3 metres d’altura per a la nau central del temple de la Sagrada Família.

El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Abellan i Mula, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juliol 1946 – )

Dramaturg. Guanyà dues vegades el premi Ignasi Iglésias amb Despertar glaçat de primavera (1982) i La ruta del salmó (1984). Ha escrit La representació teatral (1983), assaig de semiologia dramàtica.

El 1989 guanyà el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la La dona sense atributs, escrita en col·laboració amb Jaume Melendres i Inglés. Posteriorment publicà assaigs com El trasllat de miralls (1990), La poesia escènica de Joan Brossa i el sentir de l’aventura contemporània (1994) o Drama (dins Teoria literària, 1997).

Responsable del departament d’escenificació i dramatúrgia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona entre el 1995 i el 2003, ha continuat la tasca divulgativa i d’investigació a l’entorn del fet teatral.

Ha publicat estudis destacats, com Boal contra Boal (2001) o Els Joglars/Espais (2002), coincidint amb la celebració dels quaranta anys d’aquesta companyia.

Xirgu i Subirà, Margarida

12 Respostes

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)

Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.

Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.

El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.

A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.

El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.

El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.

El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.

Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.

El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.

La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

5 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.