(Onda, Plana Baixa, 1881 – 1946)
Ceramista. Es dedicà a estudiar les produccions d’Onda, Barcelona, València i Manises, i el 1925 obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París.
L’any 1928 es traslladà a Barcelona, on fou professor de l’Escola del Treball.
Fou el pare de la també ceramista Angelina Alòs i Tormo.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Los Teques, Veneçuela, 28 juliol 1941 – Barcelona, 29 juny 2023)
Musicòleg i historiador. Professor d’Història de la Música a la Universitat de Barcelona, s’hi doctorà (1979) amb la tesi L’òpera a Barcelona en el segle XVIII.
Ha publicat, entre d’altres, Bibliografia crítica de la “festa” o “Misteri d’Elig” (1975), en col·laboració amb Montserrat Albert, L’òpera a Catalunya (1979) i Historia artística del Gran Teatro del Liceo (1991), juntament amb Francesc X. Mata.
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
(Catalunya ?, segle XVI – Montserrat, Bages, 1572)
Monjo de Montserrat. Estudià filosofia i teologia a Salamanca. El 1541 professà a Montserrat, on fou professor de teologia.
Durant 15 anys exercí el mateix càrrec al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Ha quedat en la seva obra un Sermonari amb 74 sermons en català i unes Notationes in sanctam regulam; la seva obra castellana, Camino de perfección, s’ha perdut.
Formà part de l’escola de la devotio moderna de Montserrat.
(Tarragona, 25 gener 1829 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 3 setembre 1900)
Escultor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona de l’escultor neoclàssic Damià Campeny.
La seva obra tingué, però, un caire romàntic i barroc (Profeta Jeremies, perdut en l’incendi de Sant Pere de les Puel·les, l’any 1909; Sants Jordi i Eulàlia de la Casa de la Ciutat de Barcelona; retrat d’Isabel II a l’Ajuntament de Barcelona, destruït l’any 1936; retrat eqüestre del General Concha (1885) a la Castellana de Madrid).
La seva dedicació a la docència li impedí de consagrar-se plenament a l’escultura (professor a la Llotja de Barcelona des del 1856 fins a la seva mort).
És considera obra mestra el seu Sant Jordi cavaller (1866) del palau de la Generalitat a Barcelona.
(Barcelona, 1 maig 1946 – )
Biòleg. Professor a la Universitat de Barcelona (1969-77), a la Universitat de les Illes Balears (1977-82), a la Washington University of Saint Louis (EUA, 1973-74) i a la Universitat de Tarragona (1982-86).
Nomenat el 1981 catedràtic de bioquímica i biologia molecular, fou director del Departament de Bioquímica i Fisiologia de la Universitat de Barcelona.
El 1994 guanyà el premi Novel·la Científica, patrocinada per la Fundació Catalana per a la Recerca, amb l’obra El virus de la glòria (1994).
(Càlig, Baix Maestrat, 20 maig 1890 – Barcelona, 27 març 1959)
Mestre forjador. Fill del pintor Gerard Alegre i Alemany. S’inspirà en les formes tradicionals de la forja romànica i gòtica catalana. Fou professor de forja artística a l’Escola del Treball de Barcelona.
Entre les seves obres cal citar, a Barcelona, la porta de ferro de l’edifici de l’Institut de la Dona Treballadora i les reixes interiors del palau de la Generalitat.
Està representat al Museu Cau Ferrat, de Sitges.
(Falset, Priorat, 18 març 1919 – Barcelona, 30 juliol 2008)
Historiador de l’art del segle XVI al XIX. Estudià a la Universitat de Barcelona i féu el doctorat a Madrid. Professor agregat de la Universitat de Barcelona des del 1965.
Entre les seves obres sobresurten diversos volums sobre art. Es remarcable la seva tesi doctoral La pintura en Barcelona en el siglo XVIII. Participà a l’obra col·lectiva Historia de la pintura en Cataluña. En 1969 aparegué el seu assaig Escultura española.
(Barcelona, 8 juny 1953 – )
Filòsof. Professor d’ètica a la Universitat de Barcelona.
El seu pensament uneix l’aspecte cognitiu i sensorial de l’ésser humà per tal de fonamentar una ètica vàlida en la nova era de la informació.
De les seves obres cal destacar El laberint de la llibertat (1990), El discurs de l’ètica (1990), Humana dignitat (1991), L’idiota moral (1993), Europa després de Sarajevo (1996) i La revolución en la Ética. Hábito y creencias en la sociedad digital (1997).
Dades dels Països Catalans 