(Barcelona, 4 agost 1868 – 1 abril 1908)
Pintor i escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Juli, Dolors i Pilar. Treballà al taller de Rossend Nobas.
El 1900 anà a París amb el seu germà Juli. El seu estat de salut precari el féu tornar a Barcelona (1906).
Féu projectes per al famós ebenista Francesc Vidal. El 1906 havia exposat amb èxit a la Sala Parés.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XV – 1484)
Pintor. S’associà amb Bernat Puig i Jaume Cirera.
Realitzà el reliquiari de Sant Fructuós (catedral d’Urgell) i sembla que col·laborà en el retaule de Sant Pere de la Seu d’Urgell.
Hom l’identifica sovint amb l’hipotètic Mestre d’All.
El seu pare fou Jaume Gonçalvo (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XIV – 1428) Pintor. Li ha estat atribuït el retaule de Sant Ermengol de la seu d’Urgell.
(Barcelona, 3 març 1845 – 5 febrer 1880)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja i freqüentà el taller del gravador Eusebi Planas.
El 1863 se n’anà a París, on féu la coneixença de Thomas Couture, que li aconsellà que es dediqués de ple a la pintura. Tornà a Barcelona i viatjà sovint a Madrid, on estudià i copià els grans mestres del Museo del Prado.
Al seu taller de Barcelona féu obres d’encàrrec: temes religiosos (Sant Sebastià, Ntra. Sra. de la Salette), retrats (F. Vidal i Jevelli, ebenista) i quadres de gènere (Els borratxos, Jugadors de daus, L’hereuet, Les cartes). Féu, també, pintures murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí.
El seu estil, encara que molt personal i representatiu del realisme català, acusa la influència dels grans mestres espanyols, francesos i flamencs. Són ben coneguts els seus dibuixos a la mina de plom.
Rebé una proposició d’Alfons XII de Borbó per ésser pintor de cambra (1877).
El seu germà fou Enric Gómez i Polo (Barcelona, 1841 – 1911) Gravador. Destacà en els treballs al boix. Fou un dels litògrafs més remarcables del seu temps.
(Lleida, 1915 – 1990)
Arquitecte i pintor. Es titulà a Barcelona, el 1941.
Fou arquitecte municipal de la Seu d’Urgell, de la Pobla de Segur, de Bellpuig i d’altres municipis lleidatans. A Lleida féu alguns edificis (delegació de Finances) i participà a la reconstrucció de la Seu Vella (1945-54).
Fou catedràtic de d’escola d’arquitectura de Madrid.
Com a pintor ha practicat l’oli i l’aquarel·la, i ha exposat individualment i col·lectivament en diverses ciutats del país.
(Barcelona, 1897 – 1980)
Pintor, esmaltador de vidre i ceramista. Format a l’Escola de Belles Arts i de Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Pau Gargallo.
Exposà individualment per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1922. El 1926 ja guanyà una medalla d’Or a l’Exposició Nacional per les obres de vidre esmaltat que hi presentà.
Amb Llorenç Artigas féu ceràmica a París (1930) i exposà al Salon des Indépendents.
De tornada a Barcelona (1940), conreà principalment la pintura, sense, però, abandonar l’esmalt. Obtingué un gran èxit a l’exposició que féu a Londres el 1929.
(Fresnillo, Mèxic, 4 octubre 1882 – Xochimilco, Mèxic, 26 març 1960)
Pintor. Després de formar-se a Mèxic, anà a Barcelona (1904), on fou deixeble de Francesc d’A. Galí, que estimulà la seva personalitat.
Ajudat econòmicament pel seu condeixeble, Lluís Plandiura, pintà paisatges de Barcelona, el Montseny, Montserrat, la Garriga, Poblet, etc, i alguns retrats. El 1906 exposà a la Sala Parés.
Viatjà, pensionat, per Espanya i Itàlia, i el 1912 retornà a Mèxic.
Influït a Catalunya per l’estil de Ramon Casas, fou a Mèxic el primer èpic de la revolució (Baile de la Revolución, 1916; El ahorcado, 1917).
(Barcelona, 25 març 1921 – 8 març 2015)
Pintora. Deixebla i neboda de Rafael Benet. Autodidacta i esposa del pintor Albert Ràfols i Casamada.
Exposà, primerament, amb el grup Els Vuit (1946) i, després, individualment a Barcelona i a Madrid. Participà en els salons d’Octubre i de Maig de Barcelona. Fou professora de l’escola de disseny Eina.
Féu una estada a França i al començament rebé la influència dels fauvistes i dels cubistes; després derivà cap a un estil més simple i de caràcter intimista, proper al neoexpressionisme, i des del 1970 es dedicà al col·lage d’intenció irònica, evocadora dels temps passats.
(Xàtiva, Costera, 1848 – Madrid, 1920)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Obtingué, tot estudiant, algunes distincions. Rebé una menció honorífica a l’Exposició de València de 1867.
En 1878 s’instal·là a Barcelona. Hi treballà com a il·lustrador de llibres. Realitzà diversos viatges d’estudis per Espanya.
Fou nomenat conservador de l’església d’Alcalá de Henares (1906) i professor de dibuix litogràfic i gravat a l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques el mateix any de la seva creació (1909).
(Barcelona, 1901 – 17 febrer 1955)
Poeta, dramaturg i pintor. Fou caixista d’impremta, futbolista professional i, més tard, en retirar-se de l’esport, escriptor.
Va prendre part a la premsa amb col·laboracions a “Pamflet”, “El Nostre Teatre” i “Meridià”.
Començà escrivint en castellà, però passà al teatre en català i estrenà, entre altres obres, Barraques de Montjuïc (1936), L’amor infinit, Demà comença la vida, La inútil veritat i Els desheretats, algunes de to social.
Com a poeta conreà una línia populista influïda per García Lorca. Adquirí fama durant la guerra civil amb els seus poemes, que tenien com a tema el suburbi, la guerra i l’amor.
Entre les obres publicades, cal citar els llibres poètics El moliner invisible (1935), Poemes de raval (1937), L’íntim recés (1937), Festeig (1938), Dolor de la guerra (1938), Les ales dels àngels (1948) i L’enyor perdurable (1949).
Després de la guerra trobà un nou mitjà d’expressió en el dibuix i la pintura. Féu la primera exposició el 1943.
(Tortosa, Baix Ebre, 4 febrer 1858 – Barcelona, 22 novembre 1927)
Pintor i dibuixant. Després d’una estada a Barcelona, se n’anà a Madrid, on fou deixeble del belga De Haes a l’Escola de Belles Arts.
La seva primera exposició individual, que tingué lloc a la galeria Dalmau i per iniciativa del pintor Ignasi Mallol, no se celebrà fins al 1915.
La seva obra es caracteritza pel realisme i la gran riquesa colorista i per una pinzellada àgil i lliure que l’acosten, d’una manera molt personal, a l’impressionisme.
Com a paisatgista, és autor de vistes rurals i urbanes molt notables (Racó de la Costa Brava, Un poble empordanès, Teulades de Sant Feliu).
També és autor de bones composicions amb figures, caracteritzades pels contrasts de llum (El nen del gos, Mare i fill).
