(Barcelona, 1904 – 1937)
Organització juvenil. Fundada per Francesc Layret.
Convocà un Congrés Internacional de Joventuts Republicanes (1906) i un altre d’exclusivament català (1908), en què intervingueren les joventuts del Centre Nacionalista Republicà, del Partit Federal i de la Unió Catalanista.
(Catalunya, 1935 – maig 1937)
(JCI) Organització juvenil del POUM. En foren secretaris generals Germinal Vidal i Wilebaldo Solano.
El febrer de 1937 formà, amb les Joventuts Llibertàries, el Front de la Joventut Revolucionària, oposat a l’Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista, que les Joventuts Socialistes Unificades defensaven.
El seu òrgan de premsa fou “Juventud Comunista”, de Barcelona.
Hagué de passar a la clandestinitat després dels fets de Maig de 1937.
(Catalunya, 1970 – )
(JCC) Organització juvenil del PSUC. Creada com a successora de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.
Com a portaveu va editar “Jove Guàrdia” (1971-76) i “Jovent” (1977-80).
Als anys 1980, anà perdent la força que tenia com a conseqüència d’una sèrie de crisis internes relacionades amb el procés de descomposició del PSUC.
Enllaç web: Joventut Comunista de Catalunya
(Barcelona, 1906 – segle XX)
Organització juvenil del lerrouxisme. Denominació de la Joventut Republicana Radical.
Participaren en les jornades de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, impulsant la crema de convents i edificis religiosos i intentant accentuar l’acticlericalisme de la protesta contra la guerra del Marroc.
Els seus dirigents més importants foren Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras.
El seu portaveu fou “La Rebeldía” (1906-10).
(Barcelona, 1870 – 1875)
Entitat política de marcat caràcter catalanista radical, precedent d’Unió Catalanista.
En formaren part Àngel Guimerà, A. Aulèstia i Pijoan, F. Matheu i Fornells, J. Roca i Roca, entre d’altres.
(Barcelona, 1981 – 1993)
(GDL) Organització política de lluita per la llengua catalana, d’àmbit de Països Catalans.
Abandonant plantejaments purament culturalistes i conservadors, ha dut a terme diverses campanyes de catalanització directa, manifestacions, etc., tot perseguint l’objectiu darrer de fer del català l’única llengua de tots els Països Catalans.
Des de l’any 1983 publicà la revista “Viure en català”.
Molts dels seus membres s’integraren en el Moviment de Defensa de la Terra i cap al 1993 havia desaparegut.
(Barcelona, 1922 – 1924)
Nom donat a un grup d’obrers reunits entorn del periòdic “La Batalla”, encapçalats per Joaquim Maurín.
Sota la influència encara de la ideologia sindicalista, preconitzà sobretot la llibertat de tendències dins la CNT.
Però el 1924 s’inscriví en el marc comunista en formar-se la Federació Comunista Catalano-Balear.
(Santiago de Cuba, Cuba, 1908 – vers 1960)
Grup polític catalanista, també conegut per Grop Catalunya. Tingué nuclis a l’Havana i a Guantánamo. El nom oficial era Catalunya, Grop Nacionalista Radical.
El principal dirigent fou Salvador Carbonell. Pel seu independentisme estrident no participà en la Constitució de República Catalana de l’Havana (1928) de Francesc Macià.
El Grop simbolitzà la intransigència dels catalans d’Amèrica, i publicà un butlletí.
Va ser suprimit pel govern de Fidel Castro.
(Barcelona, 11 setembre 1923)
Acord de solidaritat signat entre polítics nacionalistes de Galícia (GAL), Euskadi (EUS) i Catalunya (CA), anomenat també Triple Aliança, al local del CADCI de Barcelona. Per part catalana hi participaren Estat Català i Acció Catalana.
El 1934 fou ratificat a Gernika, mitjançant una delegació catalana presidida per ERC, amb motiu d’un conflicte amb el govern central i els ajuntaments del País Basc.
La cooperació catalano-basca va continuar durant la guerra civil i a l’exili.
(Catalunya, 1961 – 1970)
(FOC) Organització política. Creada per un grup de joves ex-militants comunistes, catòlics progressistes i socialistes.
De fort contingut intel·lectual, va simpatitzar amb el moviment tercermundista i el maoisme, posicions teòriques que va defensar des de publicacions com “Revolució” (1961-62) o “Presencia Obrera” (1964-65). A la pràctica va actuar al si de la coordinadora de Barcelona de Comissions Obreres i al món universitari.
En van ésser membres destacats Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent i Pasqual Maragall, entre altres.
En crisi des del 1969, el FOC s’esmicolà el 1970 després d’haver estat una notable escola de polítics i el gresol de molts grups d’extrema esquerra de la dècada següent.
Dades dels Països Catalans 